ENTREVISTA | Miquel Vilardell ha estat cap de servei de medicina interna de l'Hospital Vall d'Hebron i catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona

“Malgrat les retallades, els professionals han seguit atenent amb gran qualitat. Per això el sistema sanitari públic ha aguantat tan bé”

El Dr. Miquel Vilardell explica els valors que l'han acompanyat en el seu llibre 'Confessions d'un metge. Reflexions per ser un bon metge i un metge bo'

Carla Benito
 
 
 
El Dr. Miquel Vilardell és metge, catedràtic per la UAB i ha estat al capdavant del Servei de Medicina Interna de l'Hospital Vall d'Hebron des de 1988 / ©SANDRA LÁZARO

El Dr. Miquel Vilardell és metge, catedràtic per la UAB i ha estat al capdavant del Servei de Medicina Interna de l'Hospital Vall d'Hebron des de 1988 / ©SANDRA LÁZARO

Santiago Ramentol, professor de comunicació científica a la UAB, va moderar de l’acte realitzat per Amics de la UAB amb la col·laboració de la Fundació Ernest Lluch i del Diari de la Sanitat al Col·legi de Periodistes de Catalunya sota el nom ‘El lideratge a la clínica. Un bon metge i un metge bo’. Ramentol va introduir el Dr. Vilardell, cap de servei de medicina interna de l’Hospital Vall d’Hebron i catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona, com a un bon metge i un metge bo a qui “els càrrecs se li han anat acumulant perquè fonamentalment ha estat un líder”.

“M’ha dit ‘ha estat’ perquè quan deixem de tenir càrrecs ens tornem invisibles”, va bromejar el Dr. Miquel Vilardell que va afegir: “vaig demanar que em presentes com a metge perquè és l’únic que mantinc”.

És el Dr. Vilardell qui li dóna nom a l’acte amb el títol del seu llibre ‘Confessions d’un metge. Reflexions per ser un bon metge i un metge bo’. Un dels seus capítols ‘Persones que poden ser líders. El lideratge’ és la temàtica central de l’acte.

Parlem amb el Dr. Vilardell a la sala de juntes del Col·legi de Periodistes abans que comenci la conferència perquè ens ho expliqui i ens doni la seva visió sobre la situació del sistema sanitari català en l’actualitat.

Al llibre diu que ser metge és un luxe. Què s’entén avui en dia per ‘fer de metge’?

És evident que aquesta gran demanda que hi ha per estudiar la carrera de medicina suma el sector vocacional i el factor de prestigi social. Aquest prestigi social te’l dóna la gent. Quan es fan valoracions els professionals de la medicina surten molt amunt. Això influeix. Fer de metge si tens una vocació i vols ajudar a les persones evidentment és fantàstic.

Considera que qui entra ara a estudiar medicina té més en compte el prestigi?

No. Crec que la generació nova té molta voluntat de servei. No va tant a buscar un èxit immediat sinó sentir-se bé amb el que fa. I fer de metge fa sentir bé. I ells ho saben. És gent que té passió per la medicina i això és un fonament necessari per tenir bons professionals.

La situació de les urgències, saturació, llistes d’espera… contribueix a desmotivar els metges en la seva tasca diària per molt bona voluntat que puguin tenir?

Malgrat les retallades dels últims anys, els professionals podran queixar-se fora de la seva consulta però no davant el malalt a qui han seguit atenent perfectament bé, amb gran qualitat. Per això el sistema sanitari públic ha aguantat tan bé. Malgrat les retallades i malgrat a vegades situacions difícils de pressió assistencials. El professional en el moment que té un malalt davant amb un problema de salut ell actua amb la seva professionalitat, amb el seu saber fer i no pensa en res més.

Creu que el sistema polític abusa d’aquesta bona voluntat?

Una cosa no justifica l’altra. S’ha de lluitar sempre perquè la responsabilitat tingui una correspondència amb l’economia de la persona. Ha d’haver-hi salaris dignes amb llocs de treball dignes, amb una estabilitat laboral, formació contínua… Cal que el sistema públic d’aquest país inverteixi més en relació al PIB que tenim. Calen més recursos per aquest sistema sanitari públic.

Parla també de com es construeix un bon líder i quina ha de ser la relació dels equips.

Nosaltres venim d’unes èpoques passades en que estàvem acostumats a treballar molt sols. El metge era el nucli central entre la persona que tenia el problema de salut i el professional. No hi havia ningú més. Les coses han canviat: hi ha molts més coneixements i moltes més tecnologies aplicades. Això vol dir motles més persones treballant amb el mateix objectiu des de disciplines diferents. Ara es treballa de forma multidisciplinar i cadascú aporta la seva expertesa i el coneixement de la seva disciplina. Ens trobem en equips on hi ha enginyers, farmacèutics, psicòlegs, metges… i cada dia hi ha més professionals de la salut treballant conjuntament.

El Dr. Miquel Vilardell amb el seu llibre ‘Confessions d’un metge. Un bon metge i un metge bo’ / ©SANDRA LÁZARO

Fins fa poc el metge era un líder indiscutible. Avui probablement el lideratge torna a ser discutible. Hem de conèixer totes les disciplines per saber que aporten. Hem de treballar conjuntament per col·laborar i no per competir. Però evidentment no és fàcil. Les disciplines a les ensenyances estan separades tot i que hi ha cursos per treballar de forma multidisciplinar. L’atenció psico, físic i social obliga a una atenció integral del malalt i una gran coordinació de l’equip. Aquí entra el paper clau del líder. Com no hi hagi una veu que marqui claus i objectius i les responsabilitats de cadascú i estimular aquest equip, crear un sentiment de pertinença, que es sentin bé, que se’ls deixi créixer, que accepti que molts d’ells tenen més coneixements que ell i que el que ell té són unes aptituds que el fan el líder. Empatia, valors personals, un prestigi que li reconeixen els altres…

L’egocentrisme aquí s’ha d’eliminar pel que seria ‘el bé comú’.

Ja tendeix a desaparèixer. La joventut no valora tant l’ego com el sentir-se bé amb allò que fa.

No tendeix la societat cada cop més a l’individualisme, però?

Sí però es tendeix a una individualitat en el camp de l’expertesa en el coneixement. És evident que en aquests equips hi ha gent que sap d’una tecla determinada però és imprescindible que s’especialitzi en un àmbit molt concret del coneixement perquè si no, no avançarem. La recerca ha de ser concreta, no pot ser una recerca generalista perquè no avançarem. Aleshores encara que algú es centri en una recerca molt específica està en l’engranatge d’un gran equip. El futur va per aquí. Per reconèixer l’expertesa i saber treballar en equip.

L’altre dia un informe del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) i la Fundació Galatea, que vostè presideix, deia que un 35,6% de les infermeres catalanes està en risc de desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat. Aprendre a treballar de manera multidisciplinar pot ajudar a crear relacions més sanes?

Les competències que té infermeria són molt grans i la seva vida laboral i el seu reconeixement és feble a vegades. Es troben en un àmbit laboral molt estressant, amb un contacte directe durant moltes hores, amb una atenció continua al malalt i això evidentment desgasta molt. Si no tenen un suport emocional o no treballen en un gran equip amb un bon lideratge corren riscos importants.

La tasca dins aquests grups i als hospitals és important però al llibre també parla de la importància que té com a metge implicar-se en tots els aspectes. Ha estat president del Col·legi de Metges, dins el Consell Assessor per a la Sostenibilitat del Sistema Sanitari del Govern de la Generalitat  i encara segueix exercint com a metge. Com s’ha de despertar aquesta motivació?

Un bon metge és el que té bona formació, experiència, etc. Hi ha una etapa formativa i després hi ha la seva consolidació. Arriba una etapa de la vida però que si vol estar sa, com deia Gol Gorina al Congrés que vam fer a Perpinyà de metges i biòlegs en llengua catalana, “ha de tenir autonomia, valer-se per si mateix, sentir-se bé i ser solidari”. Això vol dir que quan arribes a l’etapa de maduresa has de compartir amb els companys allò que tu no has vist bé. No només has de fer crítica, has de proposar i aportar perquè si hi ha organismes on pots fer sentir la teva veu però no hi participes, no et pots queixar.

Has de participar en òrgans sindicals, col·legials, el que creguis. Malgrat això comporti problemes, en tot cas et compensa. Hi ha gent que opina que li va en contra de la seva carrera professional, ja que si vol ser catedràtic o cap de servei i dedica temps a aquestes organitzacions perdrà el valor científic. Jo no ho crec. Penso que es poden fer bé totes les coses. Jo ho he fet i mai em va impedir veure malalts ni seguir-ho fent ara. Es pot fer però a vegades dedicant hores fins i tot de la teva vida personal i familiar però a vegades també compensa perquè t’has entregat a una professió, un país…

El Dr. Miquel Vilardell durant l’entrevista al Col·legi de Periodistes de Catalunya on es va celebrar l’acte d’Amics de la UAB / ©SANDRA LÁZARO

Es pot extrapolar a tota la societat que existeixi aquesta animadversió a la política i es vegi com quelcom aliè?

La responsabilització si volem que el sistema funcioni ha de ser de tots els agents. Els professionals hem d’estar-hi No podem dir que no. Quan a mi em van dir de presidir la comissió per la sostenibilitat del sistema de salut en l’època del tripartit no podia dir que no. També presidia el Col·legi de metges i vaig sortir a dir Prou retallades i sabia que m’enfrontava al propi Govern en un moment on jo presidia la seva comissió assessora. Evidentment gent em va dir que era deslleial però jo havia de defensar els professionals de la medicina. Que després té un cost? Sí, però el més important és saber que no has fet res malament. Quan et poses a fer coses en tots els àmbits gent t’aplaudirà i gent et xiularà però has de ser coherent.

Abans ha comentat que els estudiants a metge tenen vocació. Amb quina actitud comencen i amb quina acaben la carrera o la residència?

Hi ha un problema que hem detectat amb la Fundació Galatea: els residents de primer i segon any tenen problemes d’adaptació, d’estrès. L’ensenyança secundària i la pròpia universitària és objectiva: si vostè estudia i té un coeficient intel·lectual normal doncs sap que aprovarà. Anirà al MIR i al contestar les preguntes també traurà una nota. Això s’acaba quan comença de resident per molt que a casa sempre se li hagi dit que aquest nen és un 10. Arriba el moment de sumar el ser un bon metge, tenir coneixements, a haver de tenir també valors personals que a més es barregen amb l’experiència de la vida laboral. Quan arriba una urgència tu pots tenir un 10 que si estàs acostumat a una metòdica, a saber definir molt bé aquella malaltia amb els símptomes, el tractament i el pronòstic que expliquen tan bé els llibres però ara veus que es pot presentar de moltes maneres diferents i no saps reaccionar… allà la ciència és barreja amb una mica d’art i l’art comporta els valors personals: la simpatia, la humilitat.

He tingut persones amb un MIR amb un número no extraordinari que han donat un rendiment extraordinari i han sigut professors, catedràtics i han encapçalat una investigació puntera.

On faci’s la residència també juga un paper important a l’hora d’adquirir pràctica. És diferent ser 3 residents que no pas 8 pel número d’activitat que podràs realitzar.

Les formacions són diferents però quan acabis ningú et preguntarà on t’has especialitzat perquè ja no hi ha objectivitat. Això costa perquè és la pròpia vida on a part de factors personals entren valors socials de coneixement, de relació…

Vostè ha tractat molta geriatria al capdavant del Servei de Medicina Interna de l’Hospital Vall d’Hebron. El Consell Comarcal del Baix Llobregat treia un estudi anomenat “Bon tracte a les persones grans i persones en situació de fragilitat amb patiment emocional: cap a un envelliment saludable”. Què s’ha de fer al respecte?

Hem de procurar que la gent gran tingui una vida bastant saludable i arribi a tenir un envelliment amb un estat saludable, amb poca dependència i poca discapacitat. Hi ha un 12% de la població major de 65 anys que té un envelliment patològic, amb problemes de dependència. Cal disminuir aquest percentatge amb l’aplicació de salut pública, medicina preventiva des de la joventut i seguir-ho tota la vida.

Per altra banda els professionals han d’aprendre a treballar amb el malalt crònic i amb el malalt amb comorbiditat, que vol dir que té més d’una malaltia.

El Dr. Miquel Vilardell durant l’entrevista al Col·legi de Periodistes de Catalunya on es va celebrar l’acte d’Amics de la UAB / ©SANDRA LÁZARO

Pel que dius del tracte a la gent gran jo crec que déu ni do el bon tracte que tenen els metges. El que passa és que la gent gran quan realment té dependència són un problema. Ho són per la sanitat pública perquè són un cost molt alt però també per al seu entorn familiar. Estem en un moment que les llars unipersonals són moltes i una persona gran s’ha d’institucionalitzar i anar a una residència de les que tampoc anem sobrats.

El nostre país no té una mala atenció. El professional de l’atenció primària per exemple sap que majoritàriament la persona que atendrà serà una persona gran amb problemes socials i econòmics. I sap també que haurà de treballar amb un equip multidisciplinari, amb poca gent i pocs recursos.

Just com falten recursos a la pública sovint es contracten empreses del tercer sector per cobrir aquesta necessitat.

Hem d’anar a professionalitzar cada vegada més. Aquesta gent mereix tota l’atenció per professionals formats, si no hi ha molt recanvi de persones en el sociosanitari. Aquesta gent és molt vocacional també i amb salaris molt petits. Cal que tinguin també una dotació més alta i cada dia ha d’haver-hi més centres públics, és evident.

On està el marge per deixar de subcontractar i començar a crear més centres públics?

El que cal és més pressupost per al sector públic en relació al PIB i una qualificació del sector sociosanitari amb una coordinació molt estricta entre ús social i ús sanitari que no sé si hauria d’estar tot en una mateixa conselleria, probablement sí. A més, quan tens un país com Catalunya on hi ha molta concertada el que has de tenir és un òrgan d’inspecció molt potent. A mi m’és igual qui ho gestioni però ha d’haver-hi un control molt exigent. Jo he de saber on va l’últim cèntim dels diners que et dono, on ho has invertit i si te’n sobra que en faràs.

També hi ha el debat de qui gestiona els hospitals.

A mi això m’és igual. Si tu saps que donen qualitat, només cal un control. Què passa? Quan la gestió no és clara és molt millor que sigui públic, ja que la informació és transparent.

A mi m’importa que expliquin què entra, què en fan i què en surt.