Màrqueting d’aliments dirigit a menors i joves: amenaça o oportunitat?

Participació voluntària de la indústria en l'alimentació infantil saludable o legislació i avaluació de mesures de control

Luis Rajmil
 
 
 

L’obesitat infantil és un dels problemes emergents de salut pública tant per la seva magnitud com ara per les seves conseqüències a curt i llarg termini. A l’Estat espanyol la prevalença d’obesitat infantil és de les més elevades dels països desenvolupats, i amb un gradient social important, és a dir que a menor nivell d’estudis familiars o classe social més desafavorida la probabilitat de presentar obesitat infantil és més gran.

Un dels aspectes més importants de l’abordatge de la prevenció i el tractament de l’obesitat infantil està relacionat amb les polítiques alimentàries. Darrerament s’ha donat molta importància al paper dels sucres afegits i les begudes ensucrades, que no aporten cap valor nutritiu i afavoreixen i provoquen obesitat.

S’han proposat una sèrie de mesures amb l’objectiu de reduir el consum d’aliments no saludables i específicament de begudes ensucrades. El tipus de mesura proposada i el paper de la indústria alimentària davant cadascuna d’aquestes mesures s’ha de tenir en compte per aconseguir resultats positius en el control de l’epidèmia d’obesitat infantil.

Un indicador de la promoció de l’obesitat infantil per les multinacionals i la indústria de l’alimentació és l’exposició dels menors als anuncis d’aliments no saludables per la televisió (TV) i els mitjans de comunicació. S’ha comprovat que l’exposició a anuncis de menjars no saludables s’associa amb un augment significatiu del consum d’aquests aliments en la població infantil. Els menors trien els aliments pel seu sabor, presentació i promoció més que no pas perquè siguin saludables. A més, aquests aliments són promoguts pels personatges de les sèries o dels dibuixos animats i molts d’aquests “herois” es troben com a premis-joguines dins dels aliments.

Alguns països com ara els Estats Units (EUA) han posat en marxa mecanismes per intentar evitar o reduir l’exposició de la població infantil als anuncis de menjars no saludables als mitjans de comunicació. La majoria de mesures, però, s’han basat en la participació voluntària de la indústria alimentària. La Interagency Working Group (IWG) ha inclòs en aquesta exposició la televisió, la ràdio i la publicitat impresa, i altres categories com ara publicitat digital, videojocs, patrocini d’esdeveniments esportius, etc. Quan s’han comparat els anuncis de TV abans i després de posar en marxa aquestes mesures s’ha trobat que el 80% de l’exposició l’any 2013 continuava sent de productes no saludables, comparat amb l’any 2007, abans d’aquesta proposta. També a l’Estat espanyol s’ha trobat que 2 de cada 3 anuncis a la TV en canals i horaris per a menors eren de productes no saludables.

Una de les mesures proposades per tal de reduir el consum de begudes ensucrades és la implementació de taxes. El govern Espanyol pretén incloure aquest any un impost a les begudes ensucrades, i el govern de la Generalitat de Catalunya havia proposat igualment la implementació d’una taxa. Els impostos indirectes com aquest estan a risc de ser inequitatius, atès que graven de la mateixa manera a tota la població independentment del seu nivell socioeconòmic, i per tant són regressius. Però, aquesta mesura podria ser efectiva si reuneix una sèrie de condicions com ara si l’impost va lligat a la quantitat del producte no saludable i no al preu, si la recaptació de l’impost es destina a programes d’intervenció específics d’aquest tema, i si finalment s’aconsegueix reduir la desigualtat social en aquest hàbit i per tant l’obesitat infantil. Com a exemple d’aquest fet, a Mèxic, un dels països amb major prevalença d’obesitat del món, s’ha implementat aquesta mesura a començaments de l’any 2014, amb una taxa d’un peso (10%) per litre de beguda gasosa, i quan s’ha analitzat el consum mensual des de l’any 2012 fins al desembre del 2014 s’ha trobat una disminució de 6% del consum d’aquestes begudes a l’any de la seva aplicació. A més, sembla que la disminució del consum ha estat més important a les llars amb menor nivell d’ingressos (9%). Aquesta evidència feble s’hauria de comprovar al nostre mitjà i amb més estudis.

Una altra mesura proposada és la reducció de la quantitat de sucre de les begudes. Des de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), així com als EUA o al Regne Unit (RU) s’ha proposat aquesta mesura. Al RU el govern ha proposat la reducció de 20% del sucre de les begudes, així com la disminució de la grandària de les porcions alimentàries. Aquestes alternatives es basen en la participació voluntària de les empreses d’alimentació i aquest fet ha generat crítiques de diverses organitzacions i col.lectius, atesa la possibilitat que moltes empreses no s’adhereixen als acords o no hi participen. L’efecte de la mesura en aquest cas podria ser mínim o nul. A l’Estat espanyol la participació en la regulació dels productes també és voluntària per part de la indústria alimentària.

Les experiències prèvies respecte de la regulació i el control del consum de substàncies nocives per a la salut com ara el tabac i l’alcohol s’haurien de tenir en compte a l’hora de dissenyar polítiques per reduir el consum d’aliments no saludables. Aquestes experiències indiquen que per obtenir resultats positius és necessari establir legislacions restrictives en l’àmbit local i internacional i no deixar-ho de manera voluntària a les empreses del sector. D’aquesta manera serà més factible assegurar el seu compliment i evitar amb més efectivitat l’exposició infantil als anuncis no saludables i al consum d’aliments obesogènics. S’han publicat comentaris en revistes científiques que assenyalen la limitació de què la indústria continua marcant les polítiques d’alimentació i que la seva adscripció a pràctiques salutogèniques sigui voluntària. I mentre la mateixa indústria marqui també l’agenda i part del finançament de les societats científiques que haurien de vetllar per la prevenció de l’obesitat infantil, és poc probable que es pugui garantir un millor futur a les properes generacions.

Luis Rajmil
Sobre Luis Rajmil

Metge pediatre, Màster en Salut Pública, Doctor en Medicina i especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública. Jubilat. Actualment col·laborador sènior a l'IMIM-Institut Hospital del Mar d'Investigació Mèdica. La seva àrea d'especialització és la recerca en salut infantil i qualitat de vida, i les desigualtats socials en salut infantil. Ha treballat en diversos projectes a escala internacional, d'Europa i de l'Estat espanyol en aquestes àrees. Contacte: Twitter | Més articles