Massa política i poc professionalisme en la prescripció infermera

El nou decret de prescripció infermera a més d’aportar més ineficiència als equips d’atenció primària, ha obert un debat que teníem arraconat

Joan Gené
 
 
 

Amb nocturnitat, traïdoria i la legislatura acabada, el govern de Mariano Rajoy va publicar el passat 23 de desembre un decret que retirava tota capacitat prescriptora a les infermeres. Abolia el decret andalús de prescripció infermera, una norma que tothom admirava pel seu pragmatisme i utilitat. No recollia ni el consens professional ni les conclusions d’una sentència recent del tribunal suprem.

El nou decret obliga a què les infermeres experimentades hagin de demanar permís al metge per indicar un paracetamol, per posar una pomada o per modificar una pauta d’insulina. Aquest canvi legislatiu, a més d’aportar més ineficiència als equips d’atenció primària, ha obert un debat que teníem arraconat.

La prescripció infermera està molt arrelada a països anglosaxons, però té poca tradició a l’Europa continental. És un concepte ampli. Contempla des de la prescripció autònoma a la col·laborativa, passant per la basada en protocols.  L’autònoma pot ser de qualsevol medicament o només d’un formulari reduït. La col·laborativa suposa la capacitat de modificar un tractament indicat per un metge, com pot ser ajustar la dosi de Sintrom® o d’analgèsics. Finalment la prescripció per protocol és la indicació d’un fàrmac seguint una pauta d’actuació consensuada dins l’equip. Es produeix per exemple quan s’acorda que una infermera recomani un paracetamol al pacient que presenta símptomes de refredat. En els països on es practica, només algunes infermeres tenen la possibilitat de prescriure. Aconsegueixen aquesta capacitat quan gaudeixen d’una àmplia experiència clínica i realitzen una formació específica.

A casa nostra les posicions són divergents. En un extrem hi trobem el “no a tot” del Consejo General de Colegios de Médicos que presumiblement va inspirar el famós decret. Passant a continuació pel “no a gairebé tot” del sindicat de Metges de Catalunya que només accepta la prescripció protocol·litzada de medicaments no subjectes a prescripció mèdica. Arribant al “no ens barallarem” del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Aquesta institució desitja legalitzar la situació que existia de facto però nega tota capacitat prescriptora a les infermeres. Jugant amb les paraules, només els permet “indicar” medicaments. En l’altre extrem hi trobem el “si a gairebé tot” i el “si a tot” dels col·lectius d’infermeria. El Col.legi d’Infermeria dóna suport a la prescripció autònoma dels medicaments de lliure dispensació però vol assegurar també la prescripció col·laborativa i per protocols per a totes les infermeres sense que calgui una formació addicional.  Alguns col·lectius d’infermeria també volen avançar en la prescripció autònoma de fàrmacs actualment subjectes a prescripció mèdica.

El Departament de Salut ha respost al conflicte embolicant-se en una nova quimera: fer un decret català que atorgui capacitat prescriptora autònoma, col·laborativa i per protocols a les infermeres però sense contradir el decret espanyol que els impedeix prescriure. Algú pensa que això és possible? Algú imagina que el constitucional ho acceptarà? Aquesta és la millor manera de resoldre el problema?

Els pacients deuen contemplar perplexos aquestes declaracions. Qui vetlla pels seus interessos? Qui vol eliminar barreres burocràtiques? Qui vol suprimir aquest sobrecost? El pragmatisme anglosaxó va introduir la prescripció infermera perquè els grups professionals, malgrat els seus interessos particulars, van donar suport al que consideraven millor pel pacient i el sistema. Qui liderarà aquest procés a casa nostra? Qui anteposarà el professionalisme als interessos corporativistes i polítics per resoldre el conflicte?  Segurament ningú. Veurem amb tristesa que tots esperaran a què les noves eleccions generals dibuixin un panorama més proper als seus interessos.

  • L. Miguel

    L’intent del Departament de Salut d’abordar el tema amb una iniciativa decidida, consensuada i participativa es criticada per l’articulista. Ai el llautó company Joan Gené, dissimula una mica, home!