El negoci de la salut

Medicalització i sobrediagnòstic

Vivim en una societat que té una por atàvica a perdre la salut i a la que se li ha fet creure que està malalta sense estar-ho, fet que ha esdevingut una gran oportunitat de negoci

Francesca Zapater
 
 
 

En els sistemes sanitaris de l’actual època de neoliberalisme, en especial després de la recessió iniciada el 2008, hi ha dues tendències en creixement: la privatització i la mercantilització. La privatització consisteix en transferir funcions i recursos econòmics d’organismes públics a empreses privades, mentre que la mercantilització consisteix en introduir criteris de mercat tant en el funcionament de les administracions públiques com en l’atenció a la salut.

A nivell social són molt visibles els fenòmens de privatització, però ho són menys els de mercantilització, sobretot els que es produeixen al voltant de la salut, perquè són més sofisticats, i sovint se’ns fan veure que són bons per a nosaltres quan en realitat la majoria són nocius i tan sols persegueixen el benefici econòmic.

Les principals formes de mercantilització de la salut són: 1) la medicalització de la vida i 2) el sobrediagnòstic, de les quals el sobretractament n’és la conseqüència.

La medicalització de la vida

Amb la primera es transformen en malalties situacions i condicions que són pròpies del procés d’existir i de viure en societat, com poden ser les etapes biològiques, les problemàtiques laborals, el procés de creixement i aprenentatge o les dinàmiques relacionals en el marc de la parella, familiar o social. D’aquesta manera, s’atorguen etiquetes diagnòstiques i es fan intervencions sanitàries sobre persones que no les necessiten. L’aspiració a una bona salut, la credulitat en les propostes sanitàries, que es presenten amb una certesa que no tenen, i el consumisme propi de la nostra societat adoben el terreny perquè es desenvolupin tot tipus d’intervencions de dubtosa o nul·la utilitat proposades per unes instàncies mèdiques fortament influïdes per interessos comercials.

Vivim en una societat que té una por atàvica a perdre la salut i a la que se li ha fet creure que està malalta sense estar-ho, fet que ha esdevingut una gran oportunitat de negoci. Com diu El Roto, «que estrany, les medicines i les malalties les fabriquen els mateixos». D’aquesta manera, el sistema assistencial, en moltes ocasions, s’orienta més a la producció de diagnòstics mèdics que a la comprensió i ajuda per al patiment de les persones, que sovint té una causa social. En la conferència del dia 4 de juny, organitzada pel Fòrum Català d’Atenció Primària, referint-se a aquestes actuacions, Iona Heath ho deia gràficament: «una persona entra al sistema sanitari amb malestar i torna a casa amb una etiqueta diagnòstica».

En el camp de la medicalització s’hi inclou la realització de proves i la indicació de tractaments que no eviten malalties ni proporcionen més anys de vida. Són actuacions com: les revisions ginecològiques anuals en dones sanes, l’estudi de la densitat òssia (excepte en alguns casos puntuals), les revisions rutinàries a nens i adults sans, els tractaments pel colesterol en població sana, la recomanació de productes «naturals» sense efectivitat contrastada, i altres. Totes elles són pràctiques habituals que ens semblen d’allò més saludables, però que ens canvien la vida i la percepció de necessitats. D’aquesta manera, acudir al sistema sanitari sense una necessitat clara ens desapropia del nostre criteri de salut i de la capacitat de gestionar-la des dels recursos personals, familiars i socials. Tal com deia Ivan Illich, ens empobreix en salut però també culturalment i socialment, perquè posa les nostres vides en mans del poder biomèdic, sovint subordinat als poders econòmics.

El sobrediagnòstic

És un altre mecanisme de mercantilització de la salut. Es tracta del diagnòstic de malalties en etapes molt primerenques quan encara no han mostrat símptomes i quan no podem saber si arribaran a desenvolupar-se o no. La dita popular «més val prevenir que curar» és certa quan s’aplica a mesures de prevenció poblacional a través de millores en les condicions de vida, del medi ambient, de l’alimentació o de l’educació que es fan amb polítiques transversals, fora del sistema sanitari. Però la dita no és tan certa quan s’aplica a intervencions individuals del tipus «diagnòstic precoç» d’algunes malalties, com la demència o fins i tot certs càncers. En el cas del càncer, se sap que hi ha moltes alteracions cel·lulars que no arribaran mai a declarar-se com a malaltia i, per tant, diagnosticar-les de manera prematura només comporta tractaments i patiments innecessaris. Professionals i administració acostumen a presentar els èxits del diagnòstic precoç en nombre de tumors diagnosticats i tractats, però no diuen quants d’aquests no haurien representat mai un problema de salut, ni el nombre de morts evitades tenint en compte totes les causes (inclosos els provocats pels mateixos tractaments) que és el que realment hauria d’importar. En el cas de la demència, ara per ara, el diagnòstic precoç de la predisposició a patir-la només aporta incertesa i patiment, perquè no hi ha possibilitats de tractament.

La gran acceptació professional i social del diagnòstic precoç en general, i del càncer en concret, expressa l’èxit una determinada visió de la ciència mèdica (la biomedicina), que empeny a la producció de diagnòstics que no comporten millores en la quantitat ni en la qualitat de vida, sinó al contrari, produeix danys físics (cirurgia, radioteràpia, quimioteràpia…), psicològics (angoixa, desànim, incertesa…) i socials (impacte en l’activitat laboral, en l’economia, en les relacions, en els projectes de futur…). En canvi, les visites, les proves i els tractaments aporten importants beneficis econòmics als fabricants i als intermediaris. Richard Ablin, el descobridor del popular PSA (utilitzat per realitzar el diagnòstic precoç del càncer de pròstata), ho va tenir clar al cap d’uns anys i va assegurar que «la popularitat de la prova ha ocasionat un desastre de salut pública enormement costós” perquè “la prova no és bona per detectar el càncer de pròstata i, el que és més important, no pot distingir entre els dos tipus de càncer: el que matarà i el que no ho farà”. Per contra, la seva determinació provoca moltes intervencions i com a conseqüència molts homes tenen pèrdues d’orina i impotència sexual.

Francesca Zapater
Sobre Francesca Zapater

Francesca Zapater Torras. Llicenciada en Medicina i Cirurgia l'any 1976 per la Universitat de Barcelona. Jubilada. Ha treballat com a metgessa d'atenció primària a Martorelles, Montmeló i Vilanova del Vallès. Ha estat tutora de Medicina Familiar i Comunitària, directora de l'Equip d'Atenció Primària Montornès-Montmeló, ha format part del Grup de Qualitat de la CAMFIC i ha estat presidenta del Fòrum Català d'Atenció Primària (FoCAP) de 2011-2015. Actualment és membre de la junta directiva de FoCAP i membre del Comitè d'Ètica Assistencial del Vallès Oriental Centre. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*