Medicina i literatura

La present iniciativa per introduir textos literaris en el programa d'estudis de Medicina UPF-UAB és una reaparició molt oportuna després de gairebé dues dècades de desert cultural a la majoria de les facultats del nostre entorn.

Antoni Sitges
 
 

La setmana passada vaig dictar una conferència als estudiants que s’incorporen al primer any dels estudis de Biologia Humana de la UPF i als estudis de Medicina UPF-UAB sobre com hem anat entenent el cos humà, des del punt de vista de les ciències empíriques, des Vesalio a Crick, Krebs i Medawar. Els comentava que malgrat la seva suposada asèpsia científica, els millors investigadors dels últims quatre segles han estat personatges immersos en la cultura del moment i que la seva concepció de l’anatomia i la fisiologia del cos humà va estar sempre impregnada dels paradigmes de la seva època . A títol d’exemple els vaig comentar que el cèlebre quadre de Vermeer “L’astròleg” representa, molt probablement, a Anton von Leeuwenhoek, inventor del microscopi, que va posar per al gran artista de Delft. En mostrar-los el quadre en una diapositiva vaig preguntar a la nombrosa audiència de més de 120 joves, tots propers als vint anys, si reconeixien el pintor. Ningú va aixecar la mà. Per a ells, potser també per als seus pares, Vermeer era un perfecte desconegut.

És una pena que els estudiants que accedeixen a uns dels estudis més exigents i que han obtingut notes espectaculars en les proves d’accés a la universitat, desconeguin les principals fites de la història de l’art. La literatura, la filosofia, l’art, les humanitats en general són, també, una forma de coneixement. De fet, la seva pròpia raó de ser és, entre moltes altres, oferir diversos punts de vista sobre la realitat, complementaris als del coneixement empíric, a la ciència que, com qualsevol altra aventura de l’esperit humà, no es pot entendre fora del seu marc cultural.
Aquesta anècdota i aquesta introducció vénen al cas arran d’una iniciativa que s’ha endegat en els estudis de Medicina UPF-UAB en incorporar en una assignatura de cada curs una pinzellada humanista, pinzellada feble, això sí, però pinzellada al cap i a la fi.

Per iniciativa d’alguns alumnes motivats i amb el suport de diversos professors sensibles, se’ls ha proposat als estudiants que llegeixin algun llibre o fragment literari que tingui a veure amb les matèries que estan estudiant. Per una petita contingència en la nota final, els estudiants es comprometen a una lectura crítica del text i posteriorment a redactar unes línies sobre l’opinió que els ha merescut que seran puntuades pel professor de l’assignatura. És una proposta que s’ofereix de forma voluntària però que té un alt valor simbòlic.

La introducció d’activitats humanístiques en les facultats de Medicina té una llarga història d’iniciatives i d’oblits. Els estudiants de la primera promoció de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (1968-1974) a la qual pertanyo, vam promoure l’anomenada Comissió d’Humanitats que va organitzar diversos actes a l’Hospital de Sant Pau per dinamitzar i reivindicar el punt de vista cultural sobre la Medicina. Recordo, entre d’altres, una conferència de Xavier Rubert de Ventós que en aquell moment acabava d’arribar de Califòrnia immers en Marcuse (recorden Eros i Civilització?) I ens explicava que allà els joves conduïen amb els peus nus per sentir millor l’emoció de rodar a la carretera. Un bon grup o, més ben dit una troupe, de companyes de Filosofia, que estudiaven a Sant Cugat, ens van portar unes magnífiques Troianes que es van representar sobre la tarima on habitualment dissertaven anatomistes, bioquímics o cardiòlegs. Aquesta iniciativa va quallar a la institució i des de llavors i fins ben entrats els anys 90, les unitats docents de Medicina de la UAB van tenir les seves respectives comissions d’humanitats que amb menor o major fortuna van tractar de cultivar les ments d’estudiants cada vegada més focalitzats i competitius. A l’Hospital del Mar, per exemple, vam celebrar esdeveniments memorables amb Fernando Savater (sobre “Montaigne”), els germans Claret (sobre “El violí”), Rubert de Ventós ( “Funció d’amor”) i els cinefòrums organitzats pel meu bon amic i gran cinèfil José María Garcés que ha vist Blade Runner una vintena de vegades.

La present iniciativa per introduir textos literaris en el programa d’estudis de Medicina UPF-UAB és una reaparició molt oportuna després de gairebé dues dècades de desert cultural a la majoria de les facultats del nostre entorn; desertització de la qual en són responsables a parts iguals els estudiants unidimensionals i els professors hiperespecialitzats i de perfil biologista la qual cosa ha donat com a resultat promocions poc crítiques i amb una visió reduïda del sentit i els condicionaments externs del seu treball. Apropar els estudiants els textos inspirats en la malaltia i la medicina que van escriure Bernhard, Balzac, Tolstoi, Soljenitsin, Bulgàkov, Martín-Sants o Sachs, entre moltíssims altres, hauria de contribuir a formar els joves estudiants i futurs metges en dimensions complementàries a el seu treball i mostrar nous punts de vista sobre la salut diferents dels exclusivament científics que, a fi de compte, són els únics que els va a procurar la carrera que han escollit.

Idealment, i tant de bo sigui així en el futur, els estudis de Medicina haurien d’estar impregnats de substància humanista promovent, per exemple, que els professors coneguessin i relatessin les vicissituds històriques de la matèria que expliquen o donessin a conèixer els principals protagonistes del coneixement i les controvèrsies que s’han originat al voltant d’una docència que per regla general s’imparteix de manera dogmàtica. Seria desitjable aconseguir una major transversalitat dels coneixements humanístics al llarg de tota la carrera afavorint que la docència incorporés no tan sols propostes puntuals, com la que ha motivat aquest article, sinó més “humanitat” en cadascuna de les assignatures.

Al final del dia, el que desitgen els ciutadans és saber-se en bones mans, és a dir, no només en mans d’especialistes monotemàtics, sinó de metges amb criteri capaços de diferenciar les modes de les evidències més sòlides, resistents als cants de sirena de la indústria i el lucre, crítics amb les innovacions precipitades, i comprensius davant el dolor dels altres. La literatura, les humanitats, incloent l’art, s’han ocupat sovint d’aquestes qüestions i han produït obres tan dignes de figurar en el programa dels estudis de Medicina com qualsevol altra disciplina científica.

Antoni Sitges
Sobre Antoni Sitges

És Doctor en Medicina (UAB 1979), Cap de Departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar i Catedràtic de Cirurgia (UAB). És autor de més de 400 articles i capítols de llibres fruit de la seva recerca clínica. Ha estat distingit per l’Académie Française de Cirurgia, la Association of Surgeons of Britain and Ireland i és Honorary Fellow del Royal College of Surgeons. Ha rebut el premi de poesia UAB 1998 (Amor Roig), i és autor d’un llibre de relats al voltant dels congressos mèdics (El perímetro del congreso, Ed. MIlenio). Col.labora assiduament en premsa amb articles sobre crítica cultural de la medicina i d’opinió. Més articles