COLUMNA ILLICH

Medicina privada (en contra)

La medicina privada, com qualsevol altra empresa amb ànim de lucre, tendeix per la seva pròpia naturalesa a incrementar beneficis i reduir despeses. Es corre, doncs, el risc que això impacti sobre la seguretat i el tractament excessiu.

Antoni Sitges
 
 

Les pròximes quatre columnes Illich, estaran dedicades a comentar els pros i els contres de la medicina pública i de la medicina privada. Es tracta d’organitzar el debat al voltant de fets i dades més que d’esperonar una polèmica en termes ideològics. El que escriu, ha dedicat 40 anys del seu exercici professional a la medicina pública i els últims 20 els ha compartit amb la medicina privada; és a dir, considera que pot escriure amb coneixement de causa sobre les dues formes d’exercir la medicina al nostre entorn.

A la columna d’avui ens referirem als punts febles de la medicina exercida de forma privada, és a dir, sufragada pel ciutadà-pacient ja sigui a través d’una mútua asseguradora o mitjançant pagament directe pels serveis obtinguts.

Naturalment, el primer inconvenient que troba qualsevol ciutadà a la medicina privada és que té un cost que, per moderat que sigui, suposa sempre un esforç, especialment per als milions de treballadors els salaris no arriben ni als mil euros. La medicina privada treballa, doncs, sobre el pressupost de la desigualtat que, malauradament, no ha parat de créixer al llarg de l’última dècada.
Quan acudim a un metge en règim privat, hem d’estar segurs que coneix bé la nostra malaltia i, en cas que sigui necessària una intervenció, que sigui destre i tingui prou pràctica. És difícil estar sempre segur d’això. El metge que treballa privadament no fa lletjos a res i pot embarcar-se en aventures pel fet que cobrarà per pacient visitat o operat. Les coses poden posar-se pitjor quan es tracta d’un cirurgià que encara que poc hàbil en una determinada intervenció la durà a terme per no perdre al pacient. Els professionals que exerceixen en el nostre entorn la medicina privada són poc proclius a remetre el pacient a un facultatiu amb millor capacitat de resoldre el problema que planteja el pacient. Això suposa sovint un risc que la majoria d’usuaris desconeix.

És probable que pacients que serien tractats de forma A a la medicina pública ho siguin de forma B, a la privada. Què vull dir amb això? Que en la medicina privada solen oferir-se tractaments més costosos (per al pacient, per descomptat) amb l’ham que són més eficaços. És més, poden oferir-se fins i tot proves o tractaments sense cap base científica. Sens dubte, es realitzen més intervencions quirúrgiques de les necessàries en un règim privat bé perquè el cirurgià aprofita quan el client se li acosta bé perquè el centre on treballa cobra per acte mèdic. A Itàlia on els serveis quirúrgics cobren per acte mèdic o a Alemanya, on impera un règim de mutualitats, s’operen tres vegades més pacients de malalties de la tiroide que a Espanya. Al meu entendre, això es deu fonamentalment al règim de finançament privat o semiprivat que regeix en aquests països. Quan es cobra per acte mèdic, el reflex natural dels metges és sobrediagnosticar i sobretractar. Alguns lectors es quedaran bocabadats en assabentar-se de fins a quin punt el sistema de finançament té influència en decisions que aparentment només haurien de tenir un condicionament científic. M’he guanyat certa reputació en emissió de segones opinions i quedarien vostès astorats de les vegades que he recomanat als pacients que estaven ja apuntats a la llista d’algun cirurgià privat que es desapuntessin ja que no obtindrien cap benefici de la intervenció i, qui sap, si podrien fins i tot sortir-ne perjudicats.

Sovint, cirurgians que operen en centres públics i privats, exerceixen de forma diferent. El cas més evident, és el del cirurgià que en un centre públic opera una subespecialitat concreta però que privadament “opera de tot”. Si vostè, lector, s’opera amb un cirurgià d’aquestes característiques asseguri’s que és competent en àrees en què no exerceix habitualment. Un exemple: JD, un home de 72 anys, mai s’hauria operat de càncer de recte pel cirurgià que va escollir en la medicina privada si hagués estat intervingut en el servei on aquest mateix cirurgià treballa en la medicina pública. Les coses li van anar molt malament: peritonitis postoperatòria, reoperació urgent, tres setmanes a la UCI entre aquí i allà, per acabar amb un anus contra natura que ja veurem si alguna vegada li desmunten.

Hi ha un cert grau de corrupció en la medicina privada que ha escapat al magnífic llibre de Baltasar Garzón sobre aquest assumpte (El Fango, Ed. Debate) que, per a molts -equivocadament- té només a veure amb la política o el dopatge en l’esport. La corrupció està bastant estesa en l’àmbit sanitari i es dóna sota tres formes ben conegudes: el suborn de la indústria (disfressat com a formació continuada, promoció de la innovació o eufemismes per l’estil), la facturació fraudulenta a mútues i pacients, i la dicotomia. Aquesta última és de les més sagnants en medicina privada i una de les que més credibilitat li resta: el metge internista envia el pacient a operar-se amb un cirurgià en concret perquè, a canvi, el cirurgià li farà arribar una comissió. Ho entenen, no?

La medicina privada, com qualsevol altra empresa amb ànim de lucre, tendeix per la seva pròpia naturalesa a incrementar beneficis i reduir despeses. Es corre, doncs, el risc que això impacti sobre la seguretat i el tractament excessiu. A tall d’exemple: la mortalitat materna a USA és sis o set vegades més elevada que a Espanya. No és una broma. La sanitat com a negoci té així mateix impacte sobre els salaris del personal sanitari que treballa com a assalariat en els centres privats: metges de guàrdia mal pagats i de formació dubtosa, escàs suport administratiu, infermeria justeta, etc.

La medicina privada està pels cants de sirenes: el millor mètode per aprimar; el millor instrumental per operar-se de la pròstata; el millor lífting facial; els millors preus per a cirurgies complexes; les cèl·lules mare perfectes per a aquesta articulació que no va del tot fina; l’anti-aging súper, etc., etc. Pensin vostès que Espanya (i Catalunya tampoc en aquest cas és una excepció) és un dels deu països del món amb més metges per 100.000 habitants i tots tenen dret a exercir la professió i a viure d’ella. Està tot dit. I malgrat això, les institucions i l’administració segueixen donant voltes a la creació de noves facultats de Medicina afavorint així la generació de malalts imaginaris i de falses necessitats sanitàries que, d’una manera o altra, acabaran remunerant (malament) als nous especialistes.

Antoni Sitges
Sobre Antoni Sitges

És Doctor en Medicina (UAB 1979), Cap de Departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar i Catedràtic de Cirurgia (UAB). És autor de més de 400 articles i capítols de llibres fruit de la seva recerca clínica. Ha estat distingit per l’Académie Française de Cirurgia, la Association of Surgeons of Britain and Ireland i és Honorary Fellow del Royal College of Surgeons. Ha rebut el premi de poesia UAB 1998 (Amor Roig), i és autor d’un llibre de relats al voltant dels congressos mèdics (El perímetro del congreso, Ed. MIlenio). Col.labora assiduament en premsa amb articles sobre crítica cultural de la medicina i d’opinió. Més articles