COLUMNA ILLICH

Medicina privada (a favor)

Per al pacient, les millors bases de la medicina privada són la lliure elecció de centre i especialista, l'accessibilitat i la promptitud de resposta, la personalització del tracte i la privacitat

Antoni Sitges
 
 

Aquest article és el segon d’una sèrie sobre medicina pública i privada. Consulta l’anterior article Medicina privada (en contra)

La medicina privada, exercida de forma honesta, resulta molt satisfactòria per al professional que exerceix de forma autònoma i sol oferir garanties per al pacient que rebrà un tracte personalitzat i competent. No és fàcil per a un facultatiu sobreviure en l’exercici privat si deixa enrere un deixant de fracassos, especialment si es treballa en especialitats de cert risc. Deixem a un costat a xerraires i venedors de fum que arrisquen molt poc i resten credibilitat a la pràctica privada. Aquesta sector és, ara per ara, més exigent que el règim públic en termes de resultats i de competència professional. Tant els èxits com els fracassos s’estenen aviat pel boca-orella i, cada vegada més, a través de webs i de xats que els metges no controlen. Cal fer-ho bé. Les empreses propietàries de clíniques i hospitals privats, i les mútues vigilen, lògicament, que els costos no es disparin per males pràctiques. Per la seva banda, els pacients cada vegada s’espavilen més per conèixer millor al metge que tractarà el seu cas. Als Estats Units, paradigma per bé i per mal, de la medicina privada, les mútues, les universitats i l’American College of Surgeons, treballen a l’uníson per llicenciar determinats procediments quirúrgics no comuns, a especialistes capaços de realitzar-los sovint i amb solvència. En aquest mateix país s’han multiplicat els estudis que mostren que, per regla general, els millors resultats clínics els obtenen aquells facultatius que més sovint breguen amb els processos en qüestió. Es tracta d’una de les formes més aconseguides d’autoregulació de l’exercici privat.

La importància d’una lliure elecció de metge no és una utopia o una excusa ideològica. El sistema públic sosté, entre línies, que tots els metges són iguals i que tots els centres sanitaris ofereixen uns serveis similars. Mentida! (D’això ens n’ocuparem en una altra columna). Els diferents entorns geogràfics, la diferents escoles i tradicions acadèmiques (quan aquestes existeixen) condicionen la qualitat de l’assistència pública i molt més amb la deriva política de l’atenció hospitalària que ha portat a la proliferació absurda de centres públics (prop de 70 a Cataluny ) entre els quals es donen diferències abismals. La lliure elecció de metge ofereix al pacient la possibilitat d’escollir algú de la seva confiança -fonamental en la relació entre pacient i metge d’acord amb la informació que hagi pogut recaptar-.

L’accessibilitat i la promptitud de resposta és una de les millors bases de la medicina privada. MJR és una dona de 57 anys que acudeix al seu Centre d’Assistència Primària per a ser visitada pel seu metge de capçalera per un bony al pit. Aquest la remet a l’especialista hospitalari el qual li sol·licita una sèrie de proves. Han passat quatre setmanes i la pacient visita de nou a l’especialista que li diu que té càncer i que ja li diran per operar-se perquè encara no sap quan tindrà algun quiròfan disponible. Passen dues setmanes i li notifiquen que l’operaràn al cap d’uns altres 12 dies. En total 60 dies de mal viure i pitjor dormir. Per contra, VT és una dona de la mateixa edat que amb el mateix problema acudeix a les urgències d’un centre privat. El mateix dia el radiòleg del mateix centre li fa una mamografia amb una punció que a les 24 hores és informada com a positiva per a cèl·lules malignes. En la mateixa data que la pacient recull l’informe es fa les proves preoperatòries i és visitada pel cirurgià i l’anestesista. Al cap d’una setmana està ja operada.

El dramatisme de tots dos casos, per tractar-se d’un càncer, no treu que molts altres processos menys greus (una infecció urinària, unes cataractes, un dolor abdominal, un quadre febril) rebin una resposta similar. Honestament, ningú que com jo defensi amb totes les forces la medicina pública, pot menys que reconèixer que en situacions com les que he descrit no hi ha color. Fins avui, tot i posar terminis específics per al maneig d’una sèrie de patologies, la veritat és que l’accessibilitat i la capacitat de resposta de la medicina pública és limitada i massa burocratitzada. En aquest mateix capítol s’inclouria la virtual absència de llistes d’espera quirúrgica a l’exercici privat, qüestió de la qual ens n’ocuparem en la pròxima columna. Els circuits de diagnòstic han anat millorant en els centres públics però queda encara un gran camí per recórrer com mostren els dos exemples descrits, tots dos presos de Juny de 2016.

La medicina privada implica ser visitat i tractat en un entorn no massificat i, en general, poc burocratitzat. Això es tradueix -o hauria de traduir-se- en una atenció personalitzada, sense presses ni esperes excessives en les consultes ni demores per a la realització de proves complementàries. Si cal un ingrés hospitalari es realitzarà en habitació individual preservant la privacitat del pacient i la comoditat dels familiars i acompanyants.

La medicina privada suposa una despesa addicional al de les quotes que estem tots obligats a satisfer, tant assalariats com autònoms, per sufragar la Seguretat Social. No obstant això, aquesta despesa addicional acaba sent així mateix una qüestió no només d’uns majors o menors ingressos de les famílies sinó també de les prioritats que aquestes estableixen. De vegades es fa molta demagògia sobre els costos d’una assegurança privada quan, en realitat, s’hauria de parlar més de les prioritats que establim en les nostres despeses. I a més, a Espanya, els costos de les pòlisses d’assegurances de salut (i en conseqüència els honoraris mèdics que paguen les mútues) són molt baixos en comparació amb els que es paguen en països del nostre entorn. Hi ha famílies que decideixen dedicar part dels seus ingressos a dotar-se d’una possible alternativa o un complement a la medicina pública perquè entenen que la salut és un tema prioritari i desitgen tenir obertes totes les portes. I no necessàriament es tracta de famílies amb elevats ingressos. Senzillament, opten per unes vacances més barates o un cotxe de menys cilindrada. Opció, per cert, del tot respectable.

El metge que exerceix privadament és cap de si mateix i exerceix amb autonomia i alhora amb absoluta responsabilitat. No té qui li cobreixi errors o negligències. L’autonomia professional està limitada en la pràctica pública i encara que això pugui tenir el seu vessant positiu, en molts casos caps de servei incompetents i envejosos fan la vida insuportable als metges que estan a les seves ordres i que han d’obeir protocols absurds o indicar intervencions improcedents. “A més caps, menys felicitat” pot llegir-se al blog de Punset. La pèrdua d’autonomia professional és una de les causes de la síndrome del burnout que amenaça els metges assalariats passats els primers quinze o vint anys d’exercici professional.

En resum, per al pacient, les millors bases de la medicina privada són la lliure elecció de centre i especialista, l’accessibilitat i la promptitud de resposta, la personalització del tracte i la privacitat. Per al facultatiu, l’exercici privat li exigeix ​​més responsabilitat i disponibilitat però, a canvi, li permet exercir de forma autònoma, progressar econòmicament i obtenir el reconeixement social del que es veu privat en l’eixam de relacions de poder, burocràcia i anomia característics de la gestió del nostre model púbic.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*