Melilla, focus de l’exclusió sanitària a Espanya

L'últim informe de REDER denuncia 388 casos d'exclusió sanitària entre abril i juliol d'aquest any

Patricia Ruiz
 
 
 
Al Samir, argelí de 21 anys, li van negar l'atenció sanitària a l'hospital per no tenir papers, després d'una agressió policial / Médicos del Mundo

Al Samir, argelí de 21 anys, li van negar l'atenció sanitària a l'hospital per no tenir papers, després d'una agressió policial / Médicos del Mundo

Aquest és un article publicat a eldiario.es

Durant els mesos de 2012 que Fadoul va estar fora d’Espanya, el nostre país va passar a tenir una llei més i ell un dret menys. Quan el jove marroquí va aconseguir tornar a Melilla -on havia estat tractat per tuberculosi abans de ser deportat-, els braços que el rebien a l’hospital ja no estaven oberts. Li van denegar el tractament.

Aquell 1 de setembre havia entrat en vigor la retirada de targetes sanitàries als immigrants sense papers a causa del Reial Decret Llei 16/2012 (RDL), que va arrabassar aquest document a més de 800.000 estrangers residents a Espanya. A dia d’avui, com en el cas de Fadoul, els principals afectats viuen a Melilla. L’alt percentatge de població migrant, l’aplicació més estricta possible del RDL i el gran nombre de persones vivint al carrer (a causa de la saturació dels centres d’atenció) fan que aquesta ciutat autònoma encapçali el rànquing del drama de l’exclusió sanitària al nostre país.

Segons l’últim informe de la Xarxa de Denúncia i Resistència al RDL 16/2012 (REDER), entre abril i juliol de 2016 s’han detectat 388 casos de vulneracions del dret a la salut, amb les que sumen un total 2.496 des de la creació del col·lectiu fa dos anys. Sovint es detecten a Castella i Lleó, La Rioja, Ceuta i Melilla, les poques regions autònomes que no van aprovar mesures per contrarestar la reforma.

En aquesta última ciutat preocupa especialment la situació dels menors estrangers no acompanyats (MENA) que viuen al carrer a causa de la saturació dels centres d’acollida o, com ells mateixos han explicat, per la por a ser agredits en alguns d’ells. “Quan acudeixen a l’hospital, es neguen a proporcionar-los assistència fins que no arribi la policia local. Això genera por als nens i provoca que, en nombroses ocasions, els menors acabin per escapar sense haver rebut l’atenció deguda”, relata l’informe.

Samir també viu al carrer, tot i que ja és major d’edat. Té 21 anys i un somni que espera complir: ser cantant de rap. El guix del seu braç assenyala les agressions que, diu, li va provocar la Guàrdia Civil en una de les batudes de Melilla, on sobreviu mentre es prepara per intentar arribar a la Península. “Vaig anar a l’hospital i no em van atendre per no tenir papers. No vaig poder més que posar-me a plorar”, recorda.

Metges del Món va aconseguir que finalment l’atenguessin, però no rep cap seguiment mèdic des de llavors. “No sé què passarà amb el meu braç, ni si es curarà bé o no”, explica. Té por que li quedin seqüeles a la mà i a l’oïda, mentre veu passar els dies sense que sàpiga qui o quan li trauran el guix i la bena.

Al marge de la Llei

La de Samir és una de les conseqüències de l’absència de protocols d’actuació definits i la desinformació que es viu als centres de salut des de l’entrada en vigor del decret, per què el personal denega en múltiples ocasions l’assistència encara en les excepcions que contempla la llei. Això passa fins en una cinquena part dels casos d’aquest any que recull l’informe: a urgències (20), a menors (35) i a embarassades (14).

Els altres grans afectats són les persones que van arribar a Espanya per processos de reagrupació familiar, majoritàriament gent gran que sovint pateixen malalties cròniques que requereixen un seguiment constant. Va ser el cas del pare de la Natàlia, a qui van denegar la targeta sanitària quan es van traslladar a viure a Lleó.

“Quan vam arribar no estava tan malament, però al no tenir un seguiment mèdic el meu pare es va deteriorar a passos de gegant”, recorda aquesta argentina nacionalitzada a Espanya. Va veure morir el seu pare perquè el país en el qual ella resideix des de fa 14 anys “el va deixar completament desatès”.

Castella i Lleó tampoc va realitzar modificacions particulars per intentar pal·liar les conseqüències del RDL, per la qual cosa les possibilitats d’aprofundir en buits o excepcions legals, si s’escau, eren mínimes. “Ells, amb la Llei a la mà, tenen raó. Però és un ésser humà”, diu encara amb impotència.

El passat mes de juliol el col·lectiu Jo Sí Sanitat Universal denunciava també casos en què la Seguretat Social havia privat d’assistència a persones sense targeta sanitària fins i tot en centres de salut i hospitals de Comunitats com Madrid, València o Jaén, on sí que hi ha lleis o instruccions per evitar l’exclusió. “L’únic que pot acabar amb aquesta exclusió és la derogació del decret”, recordava el col·lectiu.

Promeses incomplertes

El reial decret va arribar gairebé de cop i volta, sense un debat social previ i gairebé sense discussions al Parlament, sota l’argument que perillava la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut. Quatre anys després i després de gairebé 2.500 casos documentats de persones excloses del sistema de Salut Pública per REDER, el Govern no ha presentat encara cap informe econòmic que doni suport a les mesures adoptades.

“Tot el contrari. Retirant l’assistència estan generant un sistema sanitari més car, perquè la gent arriba amb malalties més avançades. Això és més car econòmicament i també en termes de salut”, explicava a eldiario.es Marta Malo, integrant de Jo Sí Sanitat Universal. L’ONG, juntament amb altres col·lectius socials i defensors de drets humans, porta anys denunciant la vulneració dels drets dels afectats.

Però no n’hi ha prou. Malgrat que la pressió va portar al Govern de Mariano Rajoy a assegurar al març de 2015 que començaria a aixecar les restriccions per garantir l’atenció primària a persones sense permís de residència (encara que sense tornar-los la targeta sanitària), un any i mig més tard encara no s’ha complert. El consens i les converses amb les comunitats autònomes per acordar un document comú d’atenció no existeixen i regions en mans del PP, com Melilla, segueixen aplicant el decret de la manera més restrictiva possible, denuncia l’informe.

“Jo explico tot això perquè no vull que li torni a passar a ningú”, diu la Natalia, que confessa que li costa compartir el seu cas. En la seva particular lluita contra la Llei l’última llosa va caure al juliol, quan el Tribunal Constitucional va avalar en una sentència el Reial Decret 16/2012 per no considerar inconstitucional el recurs que havia presentat el Parlament de Navarra. Mentrestant, REDER continua denunciant que les històries de la Natalia i el seu pare, del Fadoul o del Samir, “seguiran sent una realitat fins que la Llei no es derogui”.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*