El mite de les revolucions verdes, model de producció d’aliments que perjudica la salut i el medi

Cada cop hi ha més població desnodrida al món i és perquè aquesta revolució no atenia les veritables causes de la pobresa i la gana, que són causes polítiques, econòmiques i socials i no pas de producció

Josep Martí
 
 

Vandana Shiva, doctora en física i ecologista, ha fet una conferència al CCC de Barcelona, titulada “el món que necessitem” defensant un model de producció d’aliments alternatiu a l’actual intensiu i industrial. Com ja deia Olivier De Schutter en el pròleg en l’informe sobre l’estat del món 2011, “Vivim en un món que produïm més aliments i en què més gent que mai passa gana. Com és possible?” Intentarem aquí analitzar-ho breument.

La forta industrialització de la producció d’aliments va començar als EUA i alguns països d’Europa després de la segona guerra mundial i va consistir fonamentalment en:

  • La utilització d’instruments i maquinària agrícola, ramadera i pesquera a gran escala.
  • Monocultiu, amb llavors “millorades”, i monoproducció animal.
  • Utilització de grans quantitats de pesticides, adobs químics i herbicides en agricultura i pinsos industrials “enriquits”, antibiòtics, factors de creixement i altres substàncies en la ramaderia i pesca.
  • Selecció de llavors, “millora” de les mateixes i més darrerament creació i privatització de llavors mitjançant enginyeria genètica.

Aquest sistema de producció va comportar una gran millora en l’obtenció d’aliments, però en contra, requeria importants inversions de capital per comprar terres, maquinària, sistemes de reg, substàncies químiques, etc. Fet que comportà una competència insostenible amb els petits productors tradicionals i per tant el predomini de grans explotacions concentrades cada cop més en mans de grans empreses del sector.

Per altra banda la gran producció i els nous sistemes de conservació i transport permetien l’exportació a tot el món, fent-se aquesta indústria molt depenent i consumidora de combustibles fòssils, pesticides i altres substàncies químiques i com a conseqüència, contribuint a la contaminació del medi, l’efecte hivernacle, l’empobriment dels sols agrícoles i l’esgotament de recursos energètics, amb les seves repercussions sobre la salut. Per altra banda, amb la globalització, l’aparició d’episodis d’intoxicació massius de la població per aliments contaminats (dioxines a pollastres i porcs a Alemanya amb 5.000 granges clausurades, baques boges, Ous i pinsos contaminats, etc.). Però aquesta primera revolució verda no va acabar amb la fam. Avui sabem que cada cop hi ha més població desnodrida al món. Perquè aquesta revolució no atenia les veritables causes de la pobresa i la gana, que són causes polítiques, econòmiques i socials i no pas de producció.

Però malgrat tot això, els partidaris de la revolució verda, és a dir de la producció industrial i intensiva d’aliments, partidaris interessats econòmicament, continuen insistint i fan un pas més amb l’entrada al sistema productiu d’aliments de la biotecnologia, amb la manipulació genètica i l’aparició l’any 1994 de la primera varietat cultivada de tomàquet transgènic, començà així la segona revolució verda, la dels aliments transgènics, que a més de tenir els mateixos problemes que la primera revolució, aquí s’hi afegeixen els del monopoli de les llavors a mans privades (grans companyies com Montsanto, Bayer, Novartis, Dupon-Pionner i d’altres).

És per això que des dels anys 80 apareixen cada cop més crítiques a aquest sistema i es desenvolupen alternatives que es diuen agricultura (o producció d’aliments) orgànica o ecològica, que és definida per la IFOAM (Federació Internacional de Moviments d’Agricultura Orgànica) com “un sistema de producció que sosté la salut de les terres, ecosistemes i la gent. Se serveix de processos ecològics, de biodiversitat i cicles adaptats a condicions locals, i no en l’ús d’instruments amb efectes adversos. L’agricultura orgànica combina tradició, innovació i ciència per beneficiar l’ambient compartit i promoure relacions justes i una bona qualitat de vida per a tots els involucrats”.

L’any 2002 l’ONU i el Banc Mundial varen constituir una comissió d’experts per realitzar un informe, nomenat Avaluació Internacional del coneixement Agrícola, Ciència i Tecnologia pel Desenvolupament (IAASTD) basat estrictament en evidències, que donés resposta a la pregunta: “Què hem de fer per superar la pobresa i la gana, aconseguir desenvolupament sostenible i equitatiu, i sostenir una agricultura productiva i resistent davant les crisis ambientals?” Es proposava doncs determinar l’agenda de l’agricultura mundial pels pròxims 50 anys. L’IAASTD va ser redactat per 400 experts -d’agències internacionals, la comunitat científica, organitzacions no governamentals i l’empresa privada- L’avaluació va ser finançada per organismes intergovernamentals com el Banc Mundial, el Programa Ambiental de les Nacions Unides, l’UNESCO i la FAO. El procés de realització de l’informe va ser molt interessant, ja que els governs, institucions d’investigació, la indústria i la societat civil, tots van compartir igual responsabilitat pel seu disseny i redacció.

En resum, l’informe conclou que el model dominant d’agricultura industrial intensiva està malgastant el patrimoni del planeta i posa en perill el futur de la humanitat. “L’agricultura moderna, tal com avui es practica al món està explotant excessivament el terra, el nostre recurs natural bàsic, i és insostenible perquè fa un ús intensiu tant de l’energia provinent dels combustibles d’origen fòssil com del capital, alhora que bàsicament no té en compte els efectes externs de la seva activitat”, va declarar Hans Herren, copresident de l’IAASTD. “Si continuem amb les actuals tendències en matèria de producció d’aliments, esgotarem els nostres recursos naturals i posarem en perill el futur dels nostres descendents. “Hem arribat a la conclusió que sense canvis radicals en la manera en la qual el món produeix els seus aliments el planeta sofrirà danys duradors.”

L’Avaluació Agrícola “emfatitza la importància d’enfocaments localment i agroecològics a l’agricultura”, comenta Eric Holt-Giménez, director executiu de Food First. “Els avantatges claus d’aquest model d’agricultura, a part del seu baix impacte ambiental, són que proveeix aliment igual com ocupació als pobres del món, a més d’un excedent pel mercat. Calculant euros per metro quadrat cultivat aquestes petites granges familiars han demostrat ser més productives que finques industrials a gran escala. Usen menys petroli, especialment si el menjar és comercialitzat localment o subregionalment. Aquestes alternatives, que estan creixent per tot el món, són com petites illes de sostenibilitat en mars que cada vegada són més perillosos en els terrenys econòmics i ecològics. A mesura que l’agricultura industrialitzada i els règims de lliure comerç vagin fallant-nos, aquests enfocaments seran les claus per brindar resiliència a un sistema mundial d’aliments disfuncional”.

Aquest hauria de ser el món que necessitem i que volem a casa nostra: producció i distribució d’aliments de proximitat, de temporada, no embassats ni bosses de plàstic, ecològics, no de grans superfícies comercials i millor d’economia social, cooperativa i solidària.

Josep Martí
Sobre Josep Martí

Josep Martí Valls va néixer a Barcelona l’any 1943. Es va llicenciar en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona l'any 1969. El 1980 va esdevenir doctor en Medicina i Cirurgia, per la UAB. Ha estat metge assistencial de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron. Del 80 al 86 va ser el Delegat de Serveis de Sanitat i Medi Ambient de l'Ajuntament de Barcelona. Del 2000 al 2006 va ser el director assitencial de l'Hospital Universitari Vall d’Hebron. A més és soci fundador del CAPS i membre fundador de la Marea Blanca de Catalunya. Més articles