ENTREVISTA | Julio Pascual, Director de l'Àrea Assistencial i Mèdica de l'Hospital del Mar

“Es va multiplicar el personal sanitari habitual per 2 o 3 de forma espontània”

"Intentem no perdre l'ànim però, òbviament, alguns professionals tindran una certa síndrome post traumàtica" explica Julio Pascual, Director de l'Àrea Assistencial i Mèdica de l'Hospital del Mar

Sònia Calvó
 
 
 
Julio Pascual, Director de l'Àrea Assistencial i Mèdica de l'Hospital del Mar / ROBERT BONET

Julio Pascual, Director de l'Àrea Assistencial i Mèdica de l'Hospital del Mar / ROBERT BONET

Setze persones van ser assassinades en un atemptat terrorista a Barcelona el 17 d’agost, quan una furgoneta es va abalançar sobre la zona de vianants de la Rambla per atropellar el màxim de vianants possible. A partir d’aquest moment, un ampli dispositiu de professionals de la salut s’activa. Parlem amb Julio Pascual, Director de l’Àrea Assistencial i Mèdica de l’Hospital del Mar de Barcelona. Aquest hospital, per la seva proximitat al lloc de l’atemptat, va ser el que va rebre el nombre més gran de pacients.

Com arriba el primer avís?

A les 17:10 h de la tarda, el doctor Luis Molina, el cap de secció de cardiologia, que estava de cap de guàrdia aquell dia, rep una trucada del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). És quan els equips del SEM arriben a la Rambla. Ens anunciaven que hi havia hagut un atemptat a la zona i que en breus començarien a enviar gent a l’hospital. A partir d’aquest moment, els responsables mèdics i d’infermeria van a Urgències i avisen a tot el personal de l’hospital perquè es concentrin allà. Per sort aquesta àrea s’havia inaugurat abans de l’estiu amb el doble d’extensió, això ens ha facilitat les coses. Amb les antigues hauria estat molt més dur.

A les 17:40 h arriba el primer pacient a l’Hospital del Mar. Hi ha tot un dispositiu esperant-ho. Com que no sabíem quin volum de pacients arribarien, tot el personal estava multiplicat. Se suspenen dos quiròfans programats amb qüestions que podien esperar. En total es preparen cinc quiròfans. En una guàrdia convencional d’agost tenim un quiròfan actiu, dos en una punta de patologia.

Vau haver de trucar al personal de l’hospital perquè vingués de reforç?

Pràcticament no va ser necessari perquè van començar a venir metges i infermeres que viuen a Barcelona que aquest dia no treballaven perquè estaven de vacances o perquè havien acabat el torn. Van venir cirurgians, traumatòlegs, intensivistes… Es va multiplicar la dotació habitual per dos o tres de manera espontània. Avisem a un neurocirurgià de reforç perquè vam haver d’operar a dos pacients de neurocirurgia amb traumatisme cranial greu. A més de quatre de traumatologia per múltiples fractures i patologies molt greus. Fins i tot vam operar a doble equip en un mateix quiròfan. Va arribar un moment donat en el qual vam haver d’enviar a casa a molts professionals perquè s’acumulaven i hi havia més metges que pacients.

Com es decideix a quin hospital van els ferits?

El SEM és qui decideix. Coneixen perfectament els dispositius de cada centre de Barcelona, perquè treballen cada dia en col·laboració amb els equips dels hospitals. Al centre coordinador es decideix a quin hospital es porta al pacient, en funció de la proximitat, la rapidesa, la capacitació del centre, etc. Per a la immensa majoria de patologies, els quatre grans centres, Vall Hebron, Clínic, Sant Pau i Mar estan capacitats per a gairebé tot indistintament. Si fossin tots al mateix lloc, per criteri de proximitat, hi hauria un problema de logística. Com que es reparteixen, pots treballar de manera molt més organitzada. Cal destacar també el treball que va fer el CUAP Perecamps, que va assumir molts pacients i va tenir un treball de primera línia de foc molt intensa.

Ha passat una setmana i molt pacients han baixat de la categoria de crítics a greus.

Hem arribat a tenir entre tots els centres a 15 pacients molt crítics. Aquesta xifra ha anat baixant de crítics a greus. El passat dimarts quedaven 2 persones crítiques. S’ha fet una bona feina. De les 16 persones que han mort, la majoria ho van fer a la mateixa Rambla o al cap de poques hores de l’atemptat. Només una dona va morir una setmana més tard dels atemptats de Barcelona. Durant la primera setmana hem pogut treure de la situació a diversos pacients greus. Ens podem felicitar pel treball de tothom i d’un dispositiu que ha funcionat.

Quan arribeu a la Rambla aquí hi ha ferits físics però també moltes persones impactades pel que han viscut.

Des del primer dia ens estan gotejant pacients que acudeixen a urgències amb quadres d’ansietat, d’angoixa i de depressió. Hi ha un dispositiu de psicòlegs, metges de família, infermeria, serveis socials, però també un dispositiu concret que ha posat en marxa el Departament de Salut que està atenent aquest tipus de patologies. De fet, no paren de venir, a poc a poc, pacients que pensaven que estaven bé i de sobte senten molta angoixa.

“Alguns professionals tindran una certa síndrome post traumàtica”, explica el doctor Pascual / ROBERT BONET

I per als professionals, quin impacte suposa?

El nostre treball està cada dia enmig de la patologia, el sofriment, la malaltia, etc. En moments com el de l’atemptat, has de tenir el cap fred i assumir un rol de cura de la població. Això després passa factura i has de pair les emocions. Les situacions que vius, les famílies trencades que coneixes, tanta angoixa i dolor innecessari i immerescut és dur de metabolitzar. Intentes descansar, relaxar-te… Intentem no perdre l’ànim, trobar-li el punt de satisfacció pel deure complert, d’esperança, per veure tanta potència humana i professional a l’hospital. Però, òbviament, alguns professionals tindran una certa síndrome post traumàtica. Però després se’ns passa i estem preparats per al següent que pugui venir. És com els bombers pels incendis, nosaltres pels ferits.

Estàveu preparats per a alguna cosa així?

Hi ha un protocol d’incidents de múltiples víctimes. És un protocol senzill que es basa fonamentalment a concentrar la potència de l’hospital i dels dispositius de la zona on acudiran els pacients, oblidar-nos del que estava programat fins a les següents hores o dies, i posar tots els recursos necessaris. Això funciona. En el fons mai estàs preparat per a alguna cosa així, però en el moment que passa un fet d’aquestes característiques et poses mans a l’obra. Els professionals que tenen molts anys d’experiència lideren el treball dels més nous, altres et miren i et pregunten què fer. L’important és que surt la millor versió de cada un. La gent no mira horaris ni torns. La nostra vocació és de servei.

Un servei que es va veure agraït dissabte, a la manifestació de Barcelona. La primera fila estava reservada per a professionals d’emergències, com ara personal sanitari i policial.

Això és bonic i s’agraeix, ens sembla perfecte. A més van anar uniformats amb la bata. Qualsevol agraïment o reconeixement ho agraeix tot el món. Bona part del nostre sou és aquest.