ENTREVISTA | MANUEL GALIÑANES, EXCAP DEL SERVEI DE CIRURGIA CARDÍACA DE L'HOSPITAL VALL D’HEBRON

“No actuar per aturar el patiment o la mort d’un pacient hauria de ser delicte”

Manuel Galiñanes, excap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l'Hospital Vall d’Hebron, va ser cessat per denunciar diverses morts com a causa directa de les retallades. El TSJC ha revocat el seu acomiadament i Galiñanes hauria de ser readmès però el centre li ha notificat la seva jubilació. Parlem amb ell sobre mortalitat i llistes d'espera

Carla Benito
 
 
 
Manuel Galiñanes, excap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron / Carla Benito

Manuel Galiñanes, excap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron / Carla Benito

L’any 2000, el llavors cap del servei de cirurgia cardíaca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, Alejandro Arís, publicava una carta titulada ‘Altres morts absurdes’ on denunciava que set malalts que es trobaven en llista d’espera no havien estat operats del cor, “senzillament per haver mort abans”.

El doctor Arís, membre de l’equip que va realitzar el primer trasplantament de cor a Espanya, sostenia fa 18 anys que les llistes d’espera generen un “conflicte ètic” als professionals. “Com podem donar una data d’operació a cinc mesos a un pacient si és possible -i probable- que es mori abans?”. Amb aquesta denúncia pública, pretenia sensibilitzar a la ciutadania i aconseguir que les administracions reaccionessin davant unes morts “absurdes i evitables”.

La resposta de Sant Pau va ser obrir una comissió que investigués si les morts eren atribuïbles a les llistes d’espera i el resultat va ser negatiu. Van explicar en roda de premsa que la majoria havia mort per altres patologies com per exemple el cas d’un pacient que havia de ser operat per canviar-li la pila del marcapassos, però va morir abans a causa d’una insuficiència respiratòria “i la pila seguia funcionant”.

15 anys després, el cap del servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona era cessat per l’Institut Català de la Salut (ICS) dies després de denunciar la gestió del centre. A través d’una carta deia que els ajustos pressupostaris van implicar una menor disponibilitat tant de mitjans materials com personals “causant la mort d’una sèrie de pacients per no haver estat operats a temps”. Aquesta situació s’havia donat, entre altres causes, per comptar amb menys quiròfans, i en conseqüència, menys sessions quirúrgiques: es va passar de 15 intervencions diàries a 2 o 3 a la setmana. A partir d’aquestes declaracions, l’Audiència de Barcelona va ordenar obrir una investigació per veure si fins a 8 pacients que esperaven una cirurgia cardíaca a Vall d’Hebron haurien mort com a conseqüència de les retallades.

Després del cessament, entenent que s’estaven vulnerant els seus drets, Galiñanes ho va denunciar i després de dos anys de sentències i recursos, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha revocat la destitució del cardiòleg per “clamorosament il·legal”. Asseguren que el cessament es va donar “com a represàlia per l’exercici de la seva llibertat d’expressió a queixar-se sobre la gestió de l’Hospital Vall d’Hebron i publicar-la”.

Parlem amb el doctor Galiñanes, qui va arribar a Vall d’Hebron el 2010 com a cap de servei amb dues motivacions principals: la clínica i la recerca. Va crear un grup amb el qual va realitzar un salt en el nombre de cirurgies passant de realitzar 500 a fer més de 800. Va aconseguir llavors que s’augmentés el pressupost destinat a cardíaca i a recerca. Les conclusions en aquest sentit el 2013 d’una auditoria del Ministeri d’Economia i de Competitivitat i el 2014 d’una auditoria internacional van ser molt positives. A partir de 2015, ens explica, la nova administració va aplicar noves retallades a nivell de pressupost i de salari per als professionals.

A això li van seguir diverses reclamacions internes i intercanvis de correus, com hem pogut consultar. Alguns en nom de l’equip complet de la Unitat Postoperatòria de Cirurgia Cardíaca (UPCC) on expressaven literalment la seva “disconformitat per tancar la UPCC durant set dies”, ja que en aquesta decisió es “prioritzen aspectes no clínics per davant de l’atenció al malalt”. Després de queixes i reunions sense canvis, Galiñanes va publicar la carta que ho va començar tot.

Què va passar el 2015 i quin va ser l’inici dels procediments judicials que ha viscut?

A la programació d’estiu ja hi havia hagut unes retallades tremendes en qüestions de cirurgia. De 15 cirurgies que fèiem setmanals, vam reduir a 3 a la setmana al juliol i setembre i a l’agost a 2 a la setmana. Era totalment inadequat i els vaig dir que això podia tenir conseqüències, que hi havia moltes urgències i que algunes s’havien d’operar com a emergents. El nombre de quiròfans que teníem era insuficient. A mitjan juliol, per aquestes queixes, em van treure la capacitat de controlar les llistes d’espera i l’hi van passar a qui havia competit amb mi per la plaça. Després d’un mort a l’agost, arriba un altre al setembre que havia estat cancel·lat diverses vegades. Ho vaig portar al Col·legi de Metges, al Síndic de Greuges i vaig anar a la premsa. Vaig entendre que era la meva obligació ètica passar aquesta informació als organismes competents i a la població que estava en risc. Això va passar a l’octubre i just llavors em van fer fora dient que no havia fet l’avaluació. Va ser una excusa perquè, a part que l’havia demanat, encara tenia temps per fer-la fins a gener del 2016. Em van cessar i ho vaig denunciar.

Ara el TSJC li ha donat la raó i obliga a l’Hospital a readmetre’l. Ho farà?

No. La sentència dictava la reposició del lloc i a més el pagament del que s’havia de rebre durant aquest període. Vaig complir els 65 anys l’octubre passat i em vaig assabentar que els metges podem treballar fins als 70 i que tenim fins a sis mesos per sol·licitar-ho. Ho vaig fer però encara no m’havien donat resposta fins que el divendres 27 d’abril l’Hospital em va notificar per carta la meva jubilació amb efecte pel 28 d’abril. No ho esperava perquè havien d’haver-ho comunicat amb antelació i, a més, perquè m’ho van donar a les 14:00 h de la tarda, tres hores abans d’acabar la jornada laboral i, per tant, tres hores abans que tingués efecte.

Veig mala fe i molta hipocresia perquè el divendres anterior (20/4/2018) em van citar per informar-me que havia de realitzar-me un examen mèdic a fi de saber si estava facultat per a la continuació del meu treball fins als 70. Avui mateix m’han fet una anàlisi de sang i tinc altres cites programades. Feia l’efecte que estaven considerant-ho; primer perquè tinc el dret i segon perquè no anaven a gastar diners i recursos a mirar si sóc apte demanant proves. Potser és perquè he seguit denunciant les mortalitats.

Ha registrat més casos a part dels de l’estiu de 2015?

Hi ha hagut més mortalitat i també ho he denunciat. Primer el fiscal va dir que allò era polític però el jutge ha agafat fins a vuit casos dient que no hi ha res de polític aquí. Que jo sàpiga fins ara han mort 14 pacients per una causa o una altra. Normalment per haver esperat més dels 90 dies o perquè no s’han operat amb la suficient urgència. No solament és el període dels 90 dies que diu l’ICS el que s’ha de mirar sinó la urgència amb la qual s’ha d’operar a cada pacient. Això està molt ben tipificat per la Societat Espanyola de Cardiologia i la Societat Espanyola de Cirurgia Cardíaca amb uns codis que van del 0 al 5. Sovint no es fa cas d’aquests codis i per això han anat morint pacients.

En quin codi estaven registrats els pacients que van morir?

Depèn. Un d’ells per exemple tenia una insuficiència renal molt severa, es feia diàlisi i tenia també una neoplàsia. Es posava hemodinàmicament molt inestable i necessitava ser emergent, que és el codi 0, però no es va fer així. Es va passar de forma urgent o semiurgent i va morir en el procés. La realitat és que molts no s’operen quan toca perquè hi ha massa pacients i, com que no hi ha quiròfans, es van posposant.

No sé què passarà amb aquests casos, això està en mà dels jutges, però ja portem més de dos anys i això és un temps exagerat. El patiment i la mortalitat és tremenda.

Què és necessari per revertir aquesta situació?

Necessitem un canvi en el sistema judicial que contempli els delictes per no actuar de manera correcta, per parar el patiment i les morts dels pacients. També per protegir als treballadors: quan un professional no està d’acord i diu que això no funciona no es poden prendre mesures repressives, no pot estar indefens davant això. Estem mirant algunes propostes de canvi amb els moviments socials per portar-ho al Congrés dels Diputats.

Des dels moviments socials sempre han denunciat que ‘les retallades, maten’ i alguna vegada ho han exemplificat però com es pot passar de la denúncia a la coordinació entre població i professionals per a la defensa de la sanitat?

El problema és que quan tractes de solucionar la situació amb les administracions pertinents hi ha un rebuig. La seva idea no és la de cobrir les necessitats sanitàries de la població, és retallar per transferir els recursos de la sanitat pública a la privada. És molt difícil. Ho vaig portar al Síndic de Greuges de fet i ells van fer ben poc… Darrere estaven les pressions de l’administració i de Boí Ruiz, el conseller de llavors que té molta culpa en tot això.

Aquesta situació s’està donant també en altres hospitals?

Segur. Hi ha professionals que estan patint el mateix tracte que jo amb resultats molt diversos. De vegades la justícia ha dictat en contra d’ells i és molt preocupant no tenir el suport de la justícia tant per als professionals com per a la ciutadania.

Hi ha suport entre els companys?

Per darrere alguns si expressen el seu suport però no poden aixecar les seves veus perquè es veuen decapitats. Quan em van obrir l’expedient disciplinari, al mateix temps que em van acomiadar, el gerent em va dir: ‘qui no està amb nosaltres està contra nosaltres’. Jo li vaig dir que la qüestió era estar a favor dels pacients i donar el millor servei que puguem.

Com creu que hauria de definir-se la sanitat i quins problemes principals tenim avui dia?

Única, pública i universal. Bàsicament el que la sanitat ha de proporcionar és seguretat a aquella gent que necessiti les cures mèdiques.

El motiu que existeixin les retallades i les llistes d’espera és desviar a aquests pacients a la privada. Aquest és un problema molt important. Un segon problema és que tenim una estructura sanitària obsoleta. El sistema sanitari espanyol es va crear a mitjan segle passat per cobrir unes necessitats que han canviat. L’epidemiologia ha canviat, ara es viu molt més, es tenen més malalties cròniques que consumeixen una gran quantitat de recursos… La sanitat no està adaptada per fer tots aquests tractaments. La sanitat ha d’estar centrada en la primària que és qui atén a la majoria dels pacients, al 85%.

D’altra banda, l’atenció hospitalària ara mateix està hipertrofiada i també hiperfragmentada. Tots els hospitals tenen gairebé totes les especialitats encara que acabin atenent a un nombre insuficient de pacients i aquí hi ha una despesa de recursos enorme que és necessari resoldre. No podem tenir tants serveis en tots els centres, s’haurien de concentrar en hospitals terciaris específics i que cadascun fos referent en una especialitat. Això estalviaria recursos i milloraria l’atenció. Necessitem una sanitat més compacta, més dirigida, que resolgui el tema de les malalties cròniques i avanç en la detecció, el tractament i el seguiment.

1 Comentari en “No actuar per aturar el patiment o la mort d’un pacient hauria de ser delicte”

  1. M.Edelmira Barraquer Feu // 07/05/2018 en 23:02 // Respon

    Sóc una metgessa, a qui també per represàlies molt menors, el meu director d’EAP, va jubilar forçosament, després de tenir l’aprovació del gerent d’àmbit i superar la revisió mèdica preceptiva.
    Motiu: li feia por. Jo tampoc no callo les injustícies

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*