Obesitat desenfocada

Sobre els desajustos en investigació, prevenció i comunicació de la pandèmia

Gonzalo Casino
 
 
 

Si realment hi ha arreu del món 1.900 milions d’adults amb sobrepès i 600 milions amb obesitat, assegura l’OMS, estem certament davant d’un greu problema de salut global. L’excés de pes sembla retallar la durada de la vida perquè s’associa amb nombroses malalties, com les cardiovasculars, la diabetis i diversos tipus de càncer, entre d’altres; però també sembla retallar la qualitat de vida, ja que estigmatiza i redueix les oportunitats en aspectes clau com l’educació, el treball i els ingressos. La grassor creix a tot el món i s’ha convertit en un clar estigma de malaltia i desventura, la gravetat salta a la vista pels massius, agosarats i generalment infructuosos esforços per aprimar-se. Però la rampant epidèmia d’obesitat pot contemplar-se també com un signe del fracàs de les polítiques de prevenció, potser també de defectes d’abordatge científic i, en tot cas, com un desastre comunicacional. Almenys en aquests tres plans, la “fotografia” de l’obesitat apareix desenfocada.

L’obesitat, com assegura també l’OMS, és evitable i previsible, però està clar que la prevenció no funciona. Des de 1975 el pes mitjà de la població porta augmentant un quilo i mig cada dècada. Les xifres del sobrepès i l’obesitat s’han més que doblat des de 1980. El 2013 hi havia ja més de 42 nens menors de cinc anys amb excés de pes; el 2014, el 38% dels homes i el 40% de les dones majors de 18 anys tenien sobrepès. Si no fos perquè l’obesitat mata i estigmatitza, caldria acceptar que el pes normal de la població ha canviat. Però milions de persones intenten aprimar-se arreu del món i no ho aconsegueixen. La dietes d’aprimament són solucions temporals i problemes afegits. Com pot ser que tantes persones intel·ligents i voluntarioses en el seu treball i en la seva vida personal no aconsegueixin aprimar-se? Alguna cosa falla, i tot indica que les polítiques de prevenció de l’obesitat han de redissenyar-se.

És possible que la investigació sobre l’obesitat hagi també de reorientar-se. El dogma que engreixar-se i aprimar-se és una simple qüestió d’ingesta i despesa de calories pot ser una veritat matemàtica, però no sembla una veritat pràctica i operativa. La veritat és que desconeixem l’origen i les causes de l’actual pandèmia d’obesitat, com reconeixia a Nature (14 d’abril de 2016) l’epidemiòleg canadenc John Frank (Origins of the obesity pandemic can be analysed). Per millorar la seva comprensió, venia a dir, cal aplicar nous mètodes biològics i estadístiques, alguns d’ells aplicats amb èxit en l’economia. L’obesitat és endimoniadament complexa, potser tant com l’economia, però mereix una aproximació més científica. “The Guardian va preguntar fa poc a nou economistes si ens encaminem a una altra crisi financera mundial i, com és natural, van donar 9 respostes diferents”, Timothy Garton Ash a El País (11 de febrer de 2016). La resposta sobre l’origen i la prevenció de l’obesitat hauria de ser una i la mateixa. I encara no ho és.

D’entrada, tenim un greu problema de llenguatge i d’etiquetatge de la població obesa. Si l’obesitat és un problema de salut per acumulació de greix (principalment abdominal), per què tant d’èmfasi en els quilos? ¿Per què la “foto” de la pandèmia se segueix fent amb l’índex de massa corporal (IMC), que relaciona el pes amb l’alçada? L’IMC és una mesura indirecta de l’obesitat, molt fàcil de calcular però molt poc precisa: gairebé la meitat de les persones classificades amb sobrepès (IMC entre 25 i 30), el 29% dels obesos (IMC entre 30 i 35) i fins i tot el 16% dels molt obesos (IMC major de 35) estan cardiometabòlicament sans, mentre que més del 30% dels que tenen un pes normal estan malalts. Aquests percentatges no són insignificants: representen que només als Estats Units hi ha 75 milions de persones incorrectament etiquetades, segons un estudi de Janet Tomiyama publicado en International Journal of Obesity (15 de març de 2016). El diagnòstic no és nou, ja que en la mateixa revista Francisco López-Jiménez ja havia advertit el 2010 que l’IMC és un indicador específic però molt poc sensible (només identifica el 50% dels afectats). Les alternatives a l’IMC semblen ser cares o limitades, però està clar que aquest indicador ofereix molt soroll epidemiològic i que urgeix tenir una imatge més precisa de la pandèmia.

El resultat de tot aquest soroll i desenfocament és un autèntic guirigall científic i mediàtic sobre l’obesitat i les mesures preventives. Hi ha a més molts assumptes en el punt de mira que generen contínuament missatges confusos: els aliments ultraprocessats, les begudes ensucrades, l’exercici físic, els productes d’alta densitat calòrica, els horaris, el perfil calòric de la dieta, el menjar de baix preu i baixa qualitat… Però, com menjar per no engreixar-se i com aprimar-se? Sens dubte hi ha un substrat de sentit comú i de proves científiques a què atenir-se, però l’actual heterogeneïtat de missatges revela que ni els metges ni les autoritats sanitàries ni per suposat la ciutadania semblen tenir idees clares, articulades i operatives per combatre l’obesitat. Mentre la indústria alimentària va a la seva, les piràmides alimentàries i altres fórmules no acaben de donar amb la tecla de la comunicació. Potser és que no es pot comunicar bé allò que és borrós i calgui esperar que la ciència ho aclareixi. Frank proposa estudiar millor la hipòtesi que la cuina tradicional és una bona defensa contra l’obesitat. “Per no engreixar-se i per aprimar-se cal cuinar” podria ser un bon missatge. Però això, per ara, no és ni tan sols una hipòtesi, tan sols una opinió.

Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*