COLUMNA ILLICH

Peer o power review?

El mal ús del poder que exerceixen editors i revisors sobre les publicacions està contribuint al desprestigi de les revistes "de marca" i amenaça amb corrompre un mètode considerat tradicionalment com el més apropiat.

Antoni Sitges
 
 

Quan enviem un article d’investigació a una revista per a la seva possible publicació, els editors es serveixen d’experts perquè emetin el seu judici sobre el nostre treball i ajudin al comitè editorial a decidir si té o no mèrits suficients per a ser publicat. Aquests experts reben el nostre manuscrit i remeten un comentari crític del que es valdrà l’editor per prendre una decisió final. Aquest procés es coneix com a revisió per parells (peer review, en anglès) i és l’estàndard de valoració àmpliament acceptat per les revistes de més prestigi. Per regla general, el revisor coneix la procedència del manuscrit però els autors mai arriben a conèixer la identitat dels revisors. Algunes revistes demanen que els autors proposin revisors o vetos, però mai sabran del cert si els editors compleixen amb els seus suggeriments.

Sobre el paper, aquest mètode d’enjudiciament sembla just però el lector avisat pot intuir fàcilment on són els seus punts febles i si avui els porto a col·lació en aquesta columna és perquè les veus discordants són cada vegada més nombroses. Recentment, revistes de prestigi en el camp de la biomedicina han patit crítiques severíssimes per part d’investigadors reconeguts i fins i tot algun premi Nobel. Fa uns mesos Randy Schekman, premi Nobel de Medicina, feia crítica pública d’algunes revistes d’alt impacte i prometia no tornar a publicar-hi: “així com Wall Street ha de detenir la cultura dels bons, així la ciència ha de detenir la tirania de les revistes de luxe”, declarava. També New England Journal of Medicine ha estat objecte de reprimendes per part de científics reputats. Quins són els principals arguments que s’esgrimeixen contra el peer review?

N’hi ha diversos però avui voldria centrar-me en un particularment preocupant i del que, com molts altres autors, jo mateix he estat víctima en diverses ocasions: l’abús de la seva posició, l’abús de poder.

En efecte, la majoria de revisors de les revistes en les que desitgem publicar, perquè són les que tenen més difusió internacional, estan en una posició de privilegi en dictaminar sobre un manuscrit. Tenen, per així dir-ho, poder sobre els autors i, com en qualsevol altre escenari de poder, tenen l’ocasió de exercir-lo amb honestedat i sense conflicte d’interès o bé abusant del seu càrrec. Per què un revisor pot sentir-se amenaçat en el seu estatus per un manuscrit que té entre les seves mans pendent de judici i aconsellar que no sigui publicat? Bàsicament per dos motius: 1) l’autor presenta dades que contradiuen la seva opinió (i les seves publicacions), i la difusió de l’article en qüestió podria posar en dubte el seu lideratge; o 2) el revisor no té temps i coneixements suficients per jutjar el manuscrit però no rebutja la seva revisió (una cosa que sempre pot fer) per por a perdre la seva posició d’àrbitre, en definitiva, el seu poder.

En el primer cas, assistim a una flagrant contradicció del principi mateix de la ciència que és el de la controvèrsia i el de la confrontació d’evidències. Quan a principis dels 80 treballava a l’Hospital de Bellvitge, el nostre incipient grup de recerca va demostrar més enllà de tot dubte que, en contra de l’opinió vigent, les infeccions ocasionades pels catèters que es posen a les venes per administrar alimentació intravenosa infectaven per dins i no per la seva superfície externa. Aquesta aportació tenia un interès immediat, ja que suposava un canvi de paradigma per prevenir i tractar aquestes infeccions hospitalàries. Milers de pacients s’haurien pogut beneficiar si la nostra publicació hagués aparegut aviat i en una revista d’àmplia difusió. Però no va ser així. Patim les crítiques menyspreadores i poc informades de diversos experts en el tema que havien forjat la seva carrera defensant l’origen extern d’aquest tipus d’infeccions.

El nostre article pioner va trigar gairebé tres anys a ser publicat en una revista de segona línia. Des de llavors, la nostra aportació en aquest camp de la medicina ha estat reconeguda amb més de 1.000 cites d’estudiosos de més de 20 països. Al llarg de la meva carrera com a investigador m’he enfrontat en diverses ocasions a situacions similars i no em cap el menor dubte que aquest tipus de conflicte d’interessos és un dels obstacles més seriosos amb què s’enfronta en l’actualitat el sistema de revisió per parells. Fins i tot jo diria que ha anat a pitjor: molts revisors semblen més aviat guardians del dogma que persones obertes a nous punts de vista, actitud deletèria en el camp de la investigació.

No hi ha res més decebedor que rebre el rebuig d’un editor basat en una crítica desinformada i errònia d’un article en el qual hem treballat a consciència, de vegades durant mesos. Però succeeix. Molts revisors no es prenen el seu treball seriosament. Caminen enfeinats, curts de temps i més preocupats pel seu patrimoni i la seva promoció que compromesos amb una tasca desinteressada que requereix dedicació i temps. Per a ells, tenir un altre manuscrit sobre la taula resulta més aviat una nosa que acabaran despatxant al cap de cinc o sis setmanes -per intranquil·litat de l’impacient autor- després d’una lectura superficial i unes poca línies despectives que sovint denoten que ni s’ha assabentat del seu contingut. Però en lloc de cedir el seu lloc i declinar les invitacions per revisar treballs, mantenen el seu estatus de revisor com un galó més afegit al seu currículum.

El mal ús del poder que exerceixen editors i revisors sobre les publicacions està contribuint al desprestigi de les revistes “de marca” i amenaça amb corrompre un mètode considerat tradicionalment com el més apropiat.

Antoni Sitges
Sobre Antoni Sitges

És Doctor en Medicina (UAB 1979), Cap de Departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar i Catedràtic de Cirurgia (UAB). És autor de més de 400 articles i capítols de llibres fruit de la seva recerca clínica. Ha estat distingit per l’Académie Française de Cirurgia, la Association of Surgeons of Britain and Ireland i és Honorary Fellow del Royal College of Surgeons. Ha rebut el premi de poesia UAB 1998 (Amor Roig), i és autor d’un llibre de relats al voltant dels congressos mèdics (El perímetro del congreso, Ed. MIlenio). Col.labora assiduament en premsa amb articles sobre crítica cultural de la medicina i d’opinió. Més articles