Pel nou conveni col·lectiu del gènere divers

La diversitat dels gèneres ha de ser objectiu del feminisme transformador i font de la justícia social

Judith Juanhuix
 
 
 

Pots creure que l’alliberament de la Dona al nostre país és un fet. Que no hi ha cap regulació aplicable que discrimini negativament la Dona, i que per tant té garantits tots els drets per part dels poder. Que no hi ha cap àmbit públic, social, privat o íntim en què una Dona pel fet de ser Dona no pugui accedir en igualtat de condicions a la resta d’humans. Pots creure, per tant, que les Dones ens hem de sentir orgulloses de la societat lliure i igualitària en què vivim i aprofitar-ne els avantatges per fer-la progressar. I, és clar, pensaràs que el feminisme al nostre país no és justificable i que, en aquesta societat justa amb el gènere, només serveix per victimitzar les Dones o canalitzar les frustracions personals de les que veuen discriminació allà on hi ha només manca de competència en algun àmbit.

O no. O pots veure, en canvi, que no és només que la societat no és perfecta per ningú excepte la minoria selecta habitual, sinó que encara és més imperfecta per les persones dones. I aquí per primer cop fem servir la minúscula inicial: la societat no està plena de Dones protegides que omplen el concepte i la legislació de manera abstracta, sinó de dones que, segons les seves circumstàncies particulars, veuen petits o grans topalls vitals, a més, per raó del seu gènere. Pots veure que, més enllà de les petites evidències personals, hi ha dades objectives globals que demostren aquests topalls. En l’àmbit econòmic pots observar el diferencial de taxa d’atur respecte dels homes (3.5%), el sou mitjà per hora per llocs equivalents (13% menor) o la menor representativitat en càrrecs polítics o directius d’empreses. I en l’àmbit social pots reconèixer les desigualtats arreu, des de les lletres de les cançons fins a la violència masclista, tant l’explícita criminal com la implícita en dinàmiques personals.

Aquestes dones, escrites amb minúscula inicial tan ortogràfica com social, també van trobant dificultats afegides respecte dels parells masculins en funció de la seva circumstància econòmica i personal: de jove li costa més tenir experiència i envelleix més ràpidament que els homes, és grassa amb només tres quilos de més, o és estirada o fàcil, o laboralment és una trepa o no té ambició, o no té vida pels fills o és mala mare, i si no en té se la veu amargada de seguida. I encara pot ser dona trans, i potser ja ni sembla una dona. I és justament aquest el punt: sabem molt bé, perquè ens ho diu l’entorn social, què és ser o semblar dona i què no. Les persones dones constituïm un dels conceptes més fàcilment adjectivables i amb més diversitat de la nostra societat. I els adjectius, en el fons, són judicis que cal superar vitalment.

Les experiències de les persones trans en creuar el gènere social ofereixen proves evidents de la diferència en la severitat dels adjectius entre homes i dones. Un home trans, feminista, que es considerava gras em comentava, i lamentava com a feminista que és, que notava com tenia molt més espai social per ser gras un cop passada la seva transició social a home: fins i tot amb més quilos ja no era vist com a gras, i el seu pes condicionava menys les relacions socials.

Més exemples. És molt difícil trobar una persona amb una condició trans visible, la majoria dones, en una feina de cara al públic. Les persones socialitzades com a homes plenament aptes per a la feina la perden en mostrar-se com a dones trans. L’empresa o l’administració podria donar valor el seu respecte a la diversitat, que posa les persones per davant i que s’ajusta a la diversitat dels perfils dels seus clients o usuaris. Més encara, pot aprofitar l’empatia addicional que comporta l’àmplia experiència vital d’una dona trans. En lloc d’això, en llocs de tracte al públic les empreses opten per la proximitat, quasi tribal, del cànon de bellesa femení per sobre de l’aptitud. I les dones trans no estem soles: aquests problemes d’integració en el món laboral tenen la mateixa arrel que els que es troben les dones grasses o les dones racialitzades.

Un element important de la lluita contra la uniformització del gènere que porta a l’exclusió és l’apropiament del propi gènere, que és precisament la clau de volta de la lluita trans. Les persones trans, així com queer i afins, lluitem i comencem a tenir veu en com decidim viure i expressar el propi gènere tal com el sentim. Així, la interpretació del que és masculí o femení o fora del binarisme de gènere és necessàriament cada cop més àmplia i, sobretot, autodeterminada. Hi ha victòries en aquest sentit, com el nou model d’atenció a la salut que s’està implantant a Catalunya, que si bé és encara imperfecte, despatologitza el fet trans, no pressuposa cap destinació vital en el gènere i situa la persona com a font de tota decisió. Potser pot sorprendre, però no és casualitat, que aquesta lluita de les persones trans tingui un cert paral·lelisme amb la lluita de les dones musulmanes per ser elles les que decideixin si porten vel o no. La lluita de fons és la mateixa: el gènere i la seva expressió ha de deixar de ser un permís o un codi per passar a ser un dret.

Les persones trans, i les dones trans en particular, som un indicador excel·lent de l’opressió associada al gènere. Som el pardal tancat en una gàbia en les mines de carbó: primer caurem nosaltres, perquè l’estigmatització és molt gran i ens falta molt oxigen, però el patriarcat que ens ofega acabarà ofegant les altres vides que treballen a la mina si pot. És així també no només veient el sistema sinó també les persones: algú dubta que una persona masclista té més números de ser una persona homòfoba o trànsfoba que una que no ho és? Com a persona blanca jo no ho puc assegurar, però probablement hi ha la mateixa correlació positiva entre les persones masclistes i les xenòfobes o racistes. La lluita feminista és, sobretot, la lluita de les dones discriminades per ètnia, per orientació sexual, per identitat de gènere, o per tantes altres causes.

És cert que el feminisme pot ser instrumentalitzat, per exemple en la perversió de les necessàries polítiques de gènere amb denúncies falses per violència de gènere, i pot créixer torçat com és el cas del feminisme blanc, que sap perfectament com s’han d’alliberar les dones musulmanes o negres, o del feminisme radical trans excloent, que nega l’autodeterminació del gènere. Però, tot i la imperfecció que cal eliminar, el feminisme és l’eina imprescindible per corregir la injustícia i desigualtats del sistema. El feminisme transformador no ha de reivindicar els drets de la dona abstracta, sinó els de la dona grassa, la lletja, la negra o gitana, la transgènere, la precària, la prostituta, la lesbiana, la vella, o la promíscua. Quan aquestes dones avancem en la igualtat, la dona blanca guapa, jove, prima, cisgènere, acomodada i heterosexual descobreix que, també ella, viu en un món més just. I també els homes seropositius, els migrants, els aturats o els disfuncionals motrius acaben descobrint una millora en les seves vides. Diu el clàssic del cunyadisme masclista que no cal ser feminista sinó personista. Girem la truita a l’argument: només s’és realment personista, i atén a les persones i no a un model patricarcal, qui és feminista.

Actualment la relació de la societat amb el gènere és problemàtica: no podem permetre que una identitat personal marqui tant el recorregut vital per causes transversals a tota la societat. Cal canviar la relació de la societat amb el gènere, és a dir, cal l’equivalent a un conveni col·lectiu del gènere per fer-lo divers i autodeterminat, és a dir, lliure, que ofereix el feminisme obert i divers. I ja sabem a aquestes alçades de la història com es canvien els convenis col·lectius: necessitats, canvi de paradigma, lluita i victòria. Estem en la fase de la lluita, i una vaga feminista és una acció lògica i en certa manera inevitable.

La igualtat feminista és la diversitat de tota la societat, perquè la justícia és com una galleda d’aigua: caldrà tapar-ne tots els forats de diferents mides i formes perquè, al final, no acabi buidant-se de contingut.

Judith Juanhuix
Sobre Judith Juanhuix

Doctora en física. Nascuda fa 46 anys a Girona, viu a Sant Quirze del Vallès i és científica de professió amb una quarantena de publicacions internacionals. Mare transgènere de dos fills. Ha participat en la negociació pel nou model d'atenció a la salut per a persones trans i en la llei d'igualtat LGTBI presentada al congrés espanyol. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*