COLUMNA ILLICH

Per què els cribratges contra el càncer no allarguen la vida?

És urgent acabar amb aquestes pràctiques de cribratge i, com a mínim, deixar en mans de cadascun de nosaltres la decisió de participar o no en aquestes pràctiques científicament deshonestes, de dubtosa eficàcia i alt cost.

Antoni Sitges
 
 

He escrit en aquest i en altres mitjans que la popularitat dels cribratges contra alguns dels tumors malignes més freqüents (mama, pròstata i còlon) respon més aviat a certa hipocondria social quan no a l’abús interessat d’alguns professionals que a evidències científiques incontestables. Que fer-se proves amb regularitat contra el càncer no allargui la vida sembla a primera vista un fet contrari a la simple intuïció. De fet, la majoria de ciutadans ha estat conduïda a pensar que aquestes proves formen part de l’així anomenada medicina preventiva però, en realitat, poc tenen a veure amb aquesta. La medicina preventiva reuneix un conjunt de coneixements sobre els estils de vida i de potencials factors de risc per emmalaltir, però no diu res sobre la conveniència del diagnòstic precoç relacionat amb els cribratges del càncer. Que els llecs en matèria de medicina confonguin aquests termes em sembla fins a cert punt comprensible; el que resulta estrany és que hi hagi tants metges que sofreixin una confusió similar.

Les crítiques que he rebut no poques vegades dels meus col·legues per criticar la popularització dels cribratges parteixen d’aquest error de base. Però a més, els passa per alt que el fet que els cribratges detectin més càncers dels que es diagnosticarien si els pacients fossin estudiats quan desenvolupen símptomes, no suposa de cap manera que aquests allarguin la seva esperança de vida. En canvi, sí que és cert que els cribratges generen milers d’exploracions complementàries totalment innecessàries (anàlisis, radiografies, endoscòpies) cadascuna d’elles amb els seus potencials riscos per a la salut a més de l’ansietat que sol acompanyar l’espera de resultats i els falsos positius.

Un altre dels motius pels quals els especialistes creuen beneficiar els ciutadans sotmetent-los a exàmens periòdics per “si per ventura” tinguessin un càncer asimptomàtic, es funda precisament en la visió esbiaixada cap a la seva especialitat que els caracteritza i en la falta de perspectiva global sobre la salut. El cas dels gastroenteròlegs i endoscopistes involucrats en el cribratge del càncer de còlon és típic. Obliden que encara que el cribratge del càncer de còlon contribueix a augmentar el nombre de diagnòstics i que en alguns estudis mostri un cert impacte en la mortalitat específica per a aquest tipus de càncer, no significa que allargui la vida dels pacients als quals se’ls diagnostica.

Una investigació publicada el 2013 a New England Journal of Medicine, presenta corbes de supervivència a llarg termini idèntiques en grups de més de 10.000 ciutadans sans sotmesos a cribratge anual, bianual o no garbellats per a càncer de còlon. En el grup no garbellat va haver-hi 90 morts més per càncer de còlon que en el grup garbellat anualment però al cap de 30 anys de seguiment la mortalitat per qualsevol causa va ser idèntica en els tres grups. Per a un cirurgià observador de què succeeix en el seu entorn, l’explicació és ben senzilla: avui s’estan intervenint als nostres hospitals per tumors malignes de còlon i recte a pacients d’edat avançada amb malalties associades que en poc es beneficiaran de la cirurgia. Uns pocs poden morir després de la intervenció, uns altres poden quedar amb seqüeles que empitjorin la seva qualitat de vida uns altres, finalment, moriran per causes que gens tenen a veure amb la seva neoplàsia.

Alguna cosa similar passa amb el càncer de pròstata tal com ha demostrat una revisió Cochrane de cinc estudis randomitzats amb més de 300.000 pacients. Mentrestant sumen milers els pacients sotmesos inútilment a prostatectomies, tiroidectomies o mastectomies que arrossegaran durant anys les seqüeles indesitjables. L’equivocada confiança en els cribratges contra el càncer constitueix ja un nou mite social i mèdic d’aquests que la revista Nature (2015) ha catalogat com a immortals en un article recent titulat ‘Myths that will not die’, que recomano encaridament a tots els metges, administratius i gestors implicats en els cribratges del càncer.

Resulta fascinant tractar d’entendre per què els cribratges, malgrat que diagnostiquin més càncers, no tenen cap impacte sobre l’esperança de vida. British Medical Journal en un brillant treball ens ofereix dues pistes:

1) Confusió mortalitat específica per un tipus de càncer amb mortalitat per qualsevol causa

2) Els cribratges poden tenir un efecte contraproduent i les seves seqüeles i efectes adversos contrarestar el petit benefici que poguessin tenir sobre la mortalitat del càncer en qüestió.

És lamentable, a més de perjudicial, l’agressivitat amb la qual els responsables dels programes de cribratges citen al personal per sotmetre’s a proves diagnòstiques i fins i tot reprenen els ciutadans i ciutadanes que no acudeixen a les cites programades. És urgent acabar amb aquestes pràctiques i, com a mínim, deixar en mans de cadascun de nosaltres la decisió de participar o no en aquestes pràctiques científicament deshonestes, de dubtosa eficàcia i alt cost.




Antoni Sitges
Sobre Antoni Sitges

És Doctor en Medicina (UAB 1979), Cap de Departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar i Catedràtic de Cirurgia (UAB). És autor de més de 400 articles i capítols de llibres fruit de la seva recerca clínica. Ha estat distingit per l’Académie Française de Cirurgia, la Association of Surgeons of Britain and Ireland i és Honorary Fellow del Royal College of Surgeons. Ha rebut el premi de poesia UAB 1998 (Amor Roig), i és autor d’un llibre de relats al voltant dels congressos mèdics (El perímetro del congreso, Ed. MIlenio). Col.labora assiduament en premsa amb articles sobre crítica cultural de la medicina i d’opinió. Més articles

  • Sebastián Vignoli Carradori

    Excel.lent article, i molt valent. Jo afegiria uns comentaris. L’article defensa que els cribatges no tenen efecte sobre la mortalitat total perquè els danys anul.len els beneficis. Un altre explicació de perqué els cribatges no tenen efecte sobre la mortalitat total és que són inefectius. O sigui, no tindrien efecte ni tan sols sobre la mortalitat específica. Els efectes observats sobre la mortalitat específica serien deguts als biaixos. Determinar si una persona está viva o morta és poc esbiaixable, però determinar la causa de la mort és una altra cosa. Només que ens “equivoquem” en uns pocs casos, ja que l’efecte del cribatge és petit, podem convertir un resultat negatiu o nul en positiu.
    Així i tot, no val la pena gastar una quantitat ingent de diners públics només per canviar la causa de la mort. Per exemple, a la dona que entra en un programa de cribatge de cáncer de mama se li hauria de dir: serà sotmesa a una mamografia cada 2 anys al llarg de 20 anys, però això no farà que visqui més anys, només que tindrà més posibilitats de morir de cáncer de mama, però morirà igualment a la mateixa edat d’un infart o un ictus o un càncer de còlon. Té sentit? Jo crec que no.
    Salutacions