Per un currículum docent

Resulta preocupant la tendència de les elits governants de les universitats i del seu ampli entorn a pressionar el professorat perquè publiqui a qualsevol preu. Les universitats han de plantejar molt seriosament incorporar als mèrits curriculars les capacitats i resultats docents dels seus professors o dels que aspirin a ser-ho.

Antoni Sitges
 
 

COLUMNA ILLICH

Resulta preocupant la tendència de les elits governants de les universitats i del seu ampli entorn a pressionar el professorat perquè publiqui a qualsevol preu. També, la tendencia a potenciar indiscriminadament l’anomenada investigació, cosa que passa sempre, o gairebé sempre, a costa de la docència. Els falcons de la investigació s’han imposat als coloms de l’ensenyament i, tot i que fa una dècada les universitats de nou encuny semblaven apostar pels mèrits docents, encara no ha estat possible que aquest desig cristal·litzi en què aquests rebin una major consideració professional i una millor valoració en els currículums.

El glamur, els rànquings, la capacitat per generar recursos… Tots ells lligats a la investigació, exerceixen un poder irresistible sobre les autoritats universitàries que menyspreen i releguen a un segon pla l’esforç ingent que representa el dia a dia docent de les facultats. El fenomen no és privatiu de les facultats tècniques o experimentals o científiques, sinó que s’estén també a les facultats d’humanitats on l’afany publicador arriba de vegades el ridícul. Sobre el que succeeix en aquestes últimes han escrit i comentat àmpliament -i molt millor que jo- excel·lents professors d’Humanitats com Rafael Argullol o Jordi Llobet en el seu formidable llibre Adéu a la Universitat (Editorial Galàxia Gutenberg). És pertinent que els aconselli que, d’aquesta obra, s’aturin en el capítol “Fer recerca i publicar” i en el llistat de conferències a cada una més esotèriques anunciades en facultats de lletres (pàg. 235).

A la base d’aquest fenomen estan certament els factors abans esmentats però, sens dubte, la variable decisiva és la rellevància del currículum editor de cara a l’accés a la universitat i a la promoció dins d’aquesta. Els currículums que avui priven tenen com a eix central la investigació i el que aquesta implica: finançament, publicació i publicitat (i de vegades, coneixement). Aquest és l’horitzó avui dia més apreciat. Els professors, especialment els que esperen promocionar, centren la gairebé totalitat del seu temps i dels seus esforços intel·lectuals en la investigació i deleguen la docència als nouvinguts, als becaris o a aquells que disposen de més temps perquè “no investiguen”. Resulta curiós que una institució com la Universitat, de la qual la seva raó principal de ser és la transmissió del coneixement de generació en generació, vagi oblidant la seva missió enlluernada per la innovació que al capdavall no és tanta, i per la investigació que, al cap i a la fi, resulta poc eficient.

Un recent estudi de JP Ioannidis a The Lancet, suggereix que fins a un 85% de les publicacions científiques en el camp de la (bio) medicina són prescindibles. O, dit d’una altra manera, que un altre tant per cent dels recursos humans i econòmics destinats a l’anomenada investigació, representen una despesa supèrflua. La pressa per publicar i la pressió per multiplicar el nombre d’articles, ha generat una dinàmica perversa de soroll de fons sovint insignificant. I, repeteixo, tant en ciències com en lletres. A sobre, han proliferat com bolets les revistes “científiques” en línia que publiquen de tot, en un anglès macarrònic i sense cap garantia per tal que l’autor pagui, i no passa dia que no ens arribi per correu electrònic una invitació per publicar un article o un capítol de llibre en un engendro informàtic muntat en un servidor remot.

Encara és hora que alguna facultat de medicina, que són les que conec millor, planifiqui i reconegui el currículum docent, que reconegui que la tasca d’ensenyament i tot el que aquesta comporta mereix un reconeixement curricular tant o més important que la investigació. Que dissenyar correctament el programa d’una assignatura, innovar en metodologia docent, atendre els estudiants i exercir una bona tutoria, suposen mèrits tant o més preuats que una publicació d’alt impacte. És clar que preparar-se bé una classe, tutoritzar a una jove promesa o preparar un seminari interactiu, tot i que haurien de suposar l’activitat nuclear de la universitat, constitueixen activitats més callades, més modestes, menys glamuroses, a les que ni el govern universitari ni els mitjans de comunicació presten la menor atenció. Els joves omplen les facultats per aprendre i preparar-se per la seva inserció laboral. Alguns, pocs, potser trien dedicar-se a la investigació i, menys encara, arribaran mèrit investigador. Per tant, l’essencial és que després del seu pas per la universitat els estudiants estiguin capacitats al màxim per exercir la seva professió i, per aquest mateix motiu, representen, o haurien de representar, l’eix central de l’atenció del professorat.

Les universitats han de plantejar molt seriosament incorporar als mèrits curriculars les capacitats i resultats docents dels seus professors o dels que aspirin a ser-ho. Haver tingut iniciatives en ensenyament secundari, o en treball comunitari, haver-se format en pedagogia, rebre bones puntuacions dels estudiants, dirigir de manera competent una assignatura complexa o coordinar unes bones pràctiques són mèrits que s’haurien de valorar tant o més positivament en els currículums que les publicacions científiques. D’aquesta manera, es primaria i es motivaria millor als coloms universitaris gràcies a les quals molts estudiants guarden un bon record i un bon aprenentatge en els seus anys universitaris.

Antoni Sitges
Sobre Antoni Sitges

És Doctor en Medicina (UAB 1979), Cap de Departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar i Catedràtic de Cirurgia (UAB). És autor de més de 400 articles i capítols de llibres fruit de la seva recerca clínica. Ha estat distingit per l’Académie Française de Cirurgia, la Association of Surgeons of Britain and Ireland i és Honorary Fellow del Royal College of Surgeons. Ha rebut el premi de poesia UAB 1998 (Amor Roig), i és autor d’un llibre de relats al voltant dels congressos mèdics (El perímetro del congreso, Ed. MIlenio). Col.labora assiduament en premsa amb articles sobre crítica cultural de la medicina i d’opinió. Més articles