COLUMNA ILLICH

Pharmakon

Els grecs tenien raó i encara avui, potser avui més que ahir, cal recordar el seu savi principi de precaució davant els tractaments farmacològics, especialment els llançats amb pressa o al context de campanyes per a "millorar la nostra salut".

Antoni Sitges
 
 

La saviesa clàssica advertia ja que les armes terapèutiques emprades per la medicina tenen un doble tall. En grec, la paraula farmakon (φαρμακον) tenia un sentit ambivalent: podia referir-se a una substància capaç d’alleujar dolències i curar malalties, o bé tractar-se d’un verí que podia tornar-se en contra de la salut i produir efectes adversos inesperats, fins i tot la mort. Des de llavors, molts medicaments han estat seleccionats per la medicina occidental en base a la seva eficàcia empírica i el reconeixement de la seva eventual toxicitat mitjançant proves d’assaig i error. Tot i que l’arsenal terapèutic va ser molt limitat fins fa un segle, alguns preparats han sobreviscut la prova del temps com, per exemple, la digital (digoxina).

Amb el desenvolupament industrial i l’expansió de la indústria farmacèutica, corrent a l’una amb el millor coneixement de les causes i dels mecanismes de les malalties, l’arsenal (mai més ben dit) terapèutic va créixer de forma exponencial cobrint pràcticament tot l’espectre de patologies. Això va posar sobre la taula la necessitat que el desenvolupament i posterior comercialització dels medicaments es realitzarà sota seriosos controls i més estrictes mètodes per tal d’evitar els efectes adversos que, en major o menor mesura, sempre van lligats a la prescripció d’un fàrmac. Un altre factor que va contribuir decisivament a elevar les exigències sobre la indústria farmacèutica, va ser l’espantós escenari que va desencadenar la prescripció de talidomida com a sedant o per tractar els vòmits del primer trimestre d’embaràs a la fi dels 50, amb el naixement de milers de nens amb greus malformacions de les extremitats.

Malgrat les moltes precaucions que es prenen, o almenys es prenien en dècades passades, mai ens trobarem lliures que medicaments que s’hagin comercialitzat puguin, temps després, ser incriminats com a causants de greus efectes adversos i siguin, llavors, milers o milions les persones afectades. Per a alguns estudiosos del tema, com Peter Gotzsche (Medicaments que maten i crim organitzat, Ed. Libros del Lince, 2014), els medicaments serien la segona o tercera causa de mortalitat en els països desenvolupats. Malauradament hi ha molts exemples: a finals dels 90 es van llançar dues campanyes a favor de l’anomenada salut de la dona (Women ‘s Health Initiative i Million Women Study) que implicaven medicar milers de dones amb hormones per tal de posposar la menopausa i “millorar la seva qualitat de vida”, un negoci que es va xifrar en milers de milions de dòlars. Ja entrat el nostre segle XXI, les dues campanyes es van aturar en constatar que la dones tractades van desenvolupar més càncer de mama i d’úter i van patir més accidents vasculars cerebrals que les que no van rebre tractament hormonal. Una revisió dels editorials favorables al tractament hormonal publicats en diverses revistes científiques, ha revelat que la majoria havien estat escrits per metges o científics implicats econòmicament en el tractament encara que tan sols en un 5% d’aquests editorials, els autors declaraven el seu conflicte d’interès.

A més dels conflictes dels científics interessats intel·lectualment i / o financerament en les innovacions farmacològiques, un altre factor rellevant en la comercialització insegura de nous medicaments és la pressa amb què aquests són requerits pel mercat o promocionats per la indústria. L’aprovació exprés de nous medicaments va començar amb els antivirals dissenyats per combatre la SIDA. El dramatisme i la ràpida expansió d’aquesta malaltia de transmissió sexual i parenteral va mobilitzar a l’opinió pública i els grups de pacients afectats van pressionar a la indústria farmacèutica i a les agències pertinents per tramitar urgentment l’aprovació de fàrmacs que, en altres circumstàncies, un període més prolongat de prova abans de la seva comercialització.

Una cosa semblant ha passat amb els antivírics recentment comercialitzats a molt alt cost per al tractament de l’hepatitis C que fins poden comprar-se a la xarxa a “bon preu” perquè t’ho envien de l’Índia on no es paguen royalties. Hi ha hagut una enorme pressió per part dels pacients afectats d’hepatitis C (organitzats en lobbies) per ser tractats de forma gratuïta però encara està per veure si realment es tracta de fàrmacs sense efectes secundaris greus. De moment, les primeres observacions fetes des de la generalització d’aquests fàrmacs a l’Hospital Clínic de Barcelona, ​​suggereixen que pacients amb antecedents de càncer de fetge associat a hepatitis per virus C han presentat un rebrot de la seva malaltia dins dels primers sis mesos de tractament, la qual cosa obliga a formular-se la pregunta de fins a quin punt es tracta de medicaments cancerígens. És possible que fins i tot pacients no diagnosticats de càncer de fetge per tractar-se encara de lesions de mida mínima, poguessin veure accelerat el curs de la seva malaltia.

En resum, com en tantes altres afirmacions sobre la vida i la mort, els grecs tenien raó i encara avui, potser avui més que ahir, cal recordar el seu savi principi de precaució davant els tractaments farmacològics, especialment els llançats amb pressa o al context de campanyes per a “millorar la nostra salut”.

Antoni Sitges
Sobre Antoni Sitges

És Doctor en Medicina (UAB 1979), Cap de Departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar i Catedràtic de Cirurgia (UAB). És autor de més de 400 articles i capítols de llibres fruit de la seva recerca clínica. Ha estat distingit per l’Académie Française de Cirurgia, la Association of Surgeons of Britain and Ireland i és Honorary Fellow del Royal College of Surgeons. Ha rebut el premi de poesia UAB 1998 (Amor Roig), i és autor d’un llibre de relats al voltant dels congressos mèdics (El perímetro del congreso, Ed. MIlenio). Col.labora assiduament en premsa amb articles sobre crítica cultural de la medicina i d’opinió. Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*