Violències del sistema sanitari envers les dones

En posició ginecològica, de l’estructura a l’experiència

Si és cert que quan ens atrevim a posar de manifest el maltracte se'ns culpabilitza o psicologitza - fet que perpetua i accentua l'espiral de violència -, també és ben cert que callant ens amotllem al que ens mal-tracta. És del que més m'he sorprès en la meva experiència com a resident a les consultes de ginecologia: Perquè les dones no pregunten més? Perquè callen?

Clara Ariza Montobbio
 
 

«Hauries d’anar al ginecòleg» és una sentència ben comú entre les dones. Apareix a certa edat quan, amb l’inici de les relacions sexuals, algú suggereix que ha de «fer-se una revisió», i es va repetint en múltiples ocasions: quan el cicle menstrual és imperfecte o no deixa fer «vida normal», quan es sospita un embaràs o la menopausa, quan hi ha molèsties «allà baix»; quan no hi ha orgasmes o desig, quan «fa massa temps que no hi vas»; quan una relació sexual té risc, quan ens palpem al cos quelcom estrany… En totes aquestes situacions íntimes i sovint inherents al cicle de vida d’una dona, la mirada professional hi té presència i acte. Podríem assenyalar, doncs, la influència de la ginecologia en aspectes fonamentals com el cicle hormonal natural, la sexualitat i el plaer, la concepció i el dret a decidir sobre el propi cos i la reproducció. Influència que s’encarna en la potencial medicalització de processos fisiològics que afecten particularment a les dones en tenir moltes dianes terapèutiques (tal com mostren les reflexions col·lectives del Taller de Medicalització de la dona al llarg del seu cicle vital realitzat el 2016 dins el Cicle Repensant la medicalització en el si dels moviments socials de la vil·la de Gràcia).

El sistema sanitari sovint problematitza aspectes de la vida, un fenomen que el filòsof alemany Jürgen Habermas va definir com a ‘colonització del món vital’ i que alerta del poder que exerceix una estructura de manera permanent i sistemàtica. El nostre sistema sanitari, sotmès al capitalisme i a la societat heteropatriarcal, intervé de forma específica en els nostres cossos i en les nostres vides. Tal com s’ha estudiat des de l’antropologia mèdica, la biomedicina condiciona la concepció i el coneixement que tenim del nostre cos, crea cultura i determina les nostres pràctiques (Byron Good, Medicina, racionalidad y experiencia). La ginecologia, lluny d’estar-ne exempta, és una de les especialitats biomèdiques en la que més fortament se n’ha reconegut la violència estructural.

«Posa-la en posició» és l’expressió que posa títol a aquest article. Ho diu la ginecòloga a l’auxiliar, sense ni tan sols dirigir-se a la dona que pretén examinar. Ella desxifra el missatge, es despulla «de cintura a baix», recol·locant-se les sabates tal com li indiquen, puja a la llitera i es reclina; obeeix les ordres. Es disposa a ser explorada i escolta com parlen les bates entre elles, que alternen paraules tècniques amb anècdotes alienes, mentre sol·liciten unes pinces per fer-li una biòpsia que consentirà per escrit en baixar de nou al món de les persones. Seria una lectura simplista no adonar-se dels condicionants estructurals que fan d’aquest contacte interpersonal una situació poc cuidada, però també seria injust no reclamar a ambdues parts la corresponsabilitat de perpetuar-la. Més enllà de la logística de la consulta, ens cal centrar-nos en les formes de relació. La posició ginecològica és tant incòmoda i humiliant com pràctica i natural, el conflicte és quan qui explora no acompanya si no imposa, i en lloc d’informar o formar, omet o sentencia. Potser manquen miralls a la consulta per a veure’s el coll de l’úter, potser manca temps per a una relació digne amb el cos i la persona, però també manca interès en què la dona s’apropiï de la pròpia anatomia, expressi el malestar i construeixi la seva salut.

«Ho voleu tot i sense dolor». Potser, faria menys mal si es justifiqués, s’informés i es consensués cada acte ginecològic. S’acceptés que els nostres genitals també són sensibles com els dels homes i que sovint som les que patim els símptomes però no som qui els provoca.

«Per què venies?» Potser el taulell de recepció no és el lloc on fer ‘un triatge’ ni confessar aspectes de la vida personal. I tampoc pot resumir-se amb una paraula el motiu real d’una consulta. Recordo una vegada quan d’estudiant vaig presenciar el menyspreu d’un ginecòleg en atendre a una noia que venia per haver-se palpat «una cosa estranya dins la vagina» i aquest objectivava que es tractava només del coll de l’úter. A ginecologia un motiu freqüent de consulta té relació amb el desconeixement del propi cos i els propis recursos, la por a la malaltia – que sovint és imposada – i la necessitat d’informació de drets i estratègies per abordar lliurement un problema. No s’acut a rebre judicis, dogmes absurds o intromissions sobre la manera de viure.

«Ho hauries de saber». Aquesta arrogant i culpabilitzadora sentència conviu amb la premissa paternalista de «les dones no saben» (Antropología, género, salud y atención p.193), tal com narra una dona que, en el procés de col·locar-se un dispositiu intrauterí (DIU), descobria aspectes de l’anatomia interna mentre la ginecòloga s’escandalitzava apel·lant a la seva condició d’universitària. Més enllà del classisme absurd, sembla evident que durant molts anys a les dones se’ns ha negat el coneixement del propi cos i del propi plaer per part de forces hegemòniques tant religioses com polítiques. Si encara s’invisibilitza el clítoris en l’educació sexoafectiva a les escoles o l’ejaculació femenina és negada per la ciència (Coñopotens. Manual sobre su poder, su próstata y sus fluidos), sembla un escàndol secundari que l’úter o matriu sigui un òrgan desconegut per a moltes dones. Potser el més xocant és que es redueixi el seu rol al comú dolor de regla pel que tantes dones consulten, i que no s’expliqui que el mecanisme d’acció d’un DIU és la irritació crònica de les seves parets internes.

«Vinc perquè m’ho mirin» però no pas «perquè m’ho expliquin», doncs no és costum que els metges expliquin als pacients més enllà de les instruccions farmacològiques. «Això és normal» – I què és normal? Que la regla faci mal o que s’hagi d’ometre la seva existència? Que les mames siguin fibroquístiques i els ovaris poliquístics o que el medi ambient ens ompli d’estrògens? «Val, reina?» No, per algunes no val, no som reines, volem comprendre i respectar millor els nostres cossos, les nostres vides.

Volem resistir el domini d’aquest sistema. Aprofitant la crida a l’autoconeixement del propi cos, faig èmfasi en recursos històrics tals com el moviment feminista i el self-help i en la web de Trótula Crítica, una ginecòloga que forma i informa a qui atén. Convido a l’autoinspecció amb mirall dels propis genitals, a no delegar ni relegar la cura del propi cos, a trencar amb la normalitat amb un artístic regal.

«Tens parella estable?» La majoria de les vegades aquesta és la primera pregunta per entrar en la intimitat de les teves pràctiques, en comptes de «Tens relacions sexuals?». En la nostra cultura la promiscuïtat té la connotació de risc i és sovint un judici moral i masclista, tal com explica una dona relatant la seva primera visita al ginecòleg. Potser més enllà del risc biològic de contraure unes clamídies o transmetre el VIH, qüestió rellevant de salut pública, la connotació de risc té també un caire psicosocial i ideològic que s’obvia sistemàticament en molts dels centres més tradicionals. No obstant, tal com narren companyes treballadores del CJAS, quan l’abordatge és integral i amb perspectiva de gènere, és possible detectar si rere una relació sexual de risc hi ha una conducta d’abús on la dona ha estat vulnerada i on l’estratègia passa, més enllà de la denúncia, per un acompanyament a l’empoderament de l’afectada.

La violència estructural a vegades es fa explícita però sovint és silenciosa i té la virulència de naturalitzar-se. Hem normalitzat tant l’agressió que sovint no la detectem, i l’omissió d’informació o l’arbitrarietat són fets altament acceptats. Si és cert que quan ens atrevim a posar de manifest el maltracte se’ns culpabilitza o psicologitza – fet que perpetua i accentua l’espiral de violència -, també és ben cert que callant ens amotllem al que ens mal-tracta. És del que més m’he sorprès en la meva experiència com a resident a les consultes de ginecologia: Perquè les dones no pregunten més? Perquè callen? Sabent que potser és per bloqueig, tal com relata una dona en la seva experiència front un comentari abusiu (“Me’n penedeixo d’haver guardat silenci, però intento no culpar-me i, a més, ja no penso callar mai més”) faria una crida a prendre posició, a resignificar la ‘posició ginecològica’. Esdevenir més actives en la relació assistencial, preguntar, denunciar i exigir la vivència i la concepció vital dels aspectes de la mateixa intimitat. Aprendre a deixar de ser còmplices en aquesta estructura que exerceix violència simbòlica, noció fonamental d’aquestes línies, que prové de la sociologia (Pierre Bourdier) i ens alerta de les relacions de poder de les que formem part constantment.

Clara Ariza Montobbio
Sobre Clara Ariza Montobbio

Llicenciada en Medicina l'any 2014 per la Universitat Autònoma de Barcelona. Resident de tercer any de Medicina Familiar i Comunitària a la Regió Sanitària Metropolitana Nord. Membre actiu del col·lectiu d'autogestió de la salut Salut Entre Totxs. Dona cis. Aprenent de la intersecció de sabers i pràctiques que envolten la salut. Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*