La promoció de la salut comunitària

L’arrelament de l’orientació actual de la sanitat, amb un notori desequilibri del plantejament bio-psico-social de la salut a favor d’una medicalització distorsionada, requereix certa complicitat professional, encara que sigui passiva

Andreu Segura i Amando Martín Zurro
 
 

En un excel·lent post del FOCAP, ‘Com podem orientar l’APS a la comunitat’, es fan una sèrie de proposicions que ens semblen molt adients per desenvolupar la dimensió col·lectiva de la salut des dels serveis sanitaris. No obstant això, en parlar dels requisits imprescindibles es reivindiquen més recursos per a l’atenció primària. Per justificar-ho, es qualifica de fal·làcia que aquests recursos puguin proveir d’un menor ús dels recursos com a conseqüència, precisament, de l’èxit de la perspectiva comunitària que tan brillantment esbossa. Un argument que també va fer servir Davide Malmusi, el director dels serveis de salut de l’Ajuntament de Barcelona, en una recent taula rodona a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP).

Si es volen fer coses, calen els recursos pertinents. Això és obvi. Que la font d’aquests recursos provingui, almenys en part, d’un millor aprofitament dels que ja en tenim, no solament ens sembla lògic, sinó just i necessari. Tot i que, naturalment, és discutible.

Per això volem compartir algunes de les consideracions que ens hem fet en relació a la conveniència d’associar la progressiva reducció d’aquelles activitats sanitàries que segueixen practicant-se –malgrat no aportar valor afegit a la salut dels pacients i de la població i sovint contribueixen a empitjorar-la – amb una reutilització dels recursos així malbaratats. Són consideracions que ja vàrem plantejar-nos quan vam dissenyar el projecte COMSalut, que a hores d’ara encara és un dels intents de fomentar efectivament l’orientació comunitària de la nostra sanitat pública.

Cal dir, abans que res, que des del Departament de Salut en el moment d’engegar la iniciativa ja ens varen dir que no era possible dedicar recursos complementaris significatius, més enllà de la disponibilitat d’alguns professionals com nosaltres mateixos i els companys que acceptaren el repte, de la secretaria de salut pública, del servei català de la salut i, òbviament, de la xarxa Actuem Units per a la Salut (AUPA).

Pot haver-hi, doncs, la percepció que es tractava de fer de la necessitat virtut. Potser les ganes d’aprofitar una oportunitat que pocs anys abans havia fracassat ens va influenciar, però avui, allunyats de les responsabilitats directes, ens fa l’efecte que si no s’associa una cosa amb l’altra, difícilment ens en sortirem.

Tot això sense oblidar la importància màxima de la responsabilitat política, que és competència del poder executiu i dels òrgans competents de l’administració pública i a qui cal reclamar, no solament el disseny encertat de la política sanitària, sinó també la promoció d’una cultura col·lectiva de la salut i la sanitat. Això inclou l’oferta i la utilització dels recursos. Cal recordant també que l’èxit de les estratègies depèn de la convicció dels que les han de dur a la pràctica. Convicció sobre l’adequació dels propòsits i del model i habilitats per materialitzar-lo. Els recursos són doncs un dels instruments per aconseguir-ho.

L’arrelament de l’orientació actual de la sanitat, amb un notori desequilibri del plantejament bio-psico-social de la salut a favor d’una medicalització distorsionada, requereix certa complicitat professional, encara que sigui passiva. Sense això, el manteniment de pràctiques inútils seria, si no impossible, molt més difícil. Convé, doncs, una resistència professional a les activitats supèrflues i fútils. Resistència que implica un compromís positiu amb les bones pràctiques, evitant les que no són adients.

D’aquí la necessitat d’incentivar pràcticament aquesta resistència. I quina millor manera que premiar materialment el fet de deixar de fer allò que no cal o que no convé, amb la possibilitat de fer el que sí que cal i convé.