Què hem d’aprendre dels atemptats de Barcelona i Cambrils?

Els comportaments humans són complexos i més quan es tracta d’actes criminals. Els atemptats terroristes d’aquest agost a Barcelona i a Cambrils ens han de fer reflexionar i anar més enllà de les explicacions simples

Josep Moya
 
 

Els atemptats terroristes dels dies 17 i 18 d’agost a Barcelona i a Cambrils han deixat la ciutadania en un estat d’estupor. Teníem els antecedents d’altres ciutats europees i sabíem que ens trobàvem en estat d’alerta però tendíem a pensar que el que els havia passat a d’altres no ens passaria a nosaltres. No vull entrar en les diverses polèmiques encetades arran dels successos tràgics ni vull fer cap mena de valoracions sobre el que calia haver previst. El que vull fer aquí i ara és un conjunt de breus reflexions al voltant d’uns interrogants que retornen insistentment: Què va passar en la ment dels terroristes? Com ha estat possible que uns joves “normals”, “integrats en la societat”, que  estudiaven o treballaven, que fins i tot algun d’ells havia estat escollit delegat de classe en el centre escolar hagin estat els actors que han causat 16 morts i desenes de persones ferides?

Per respondre aquestes preguntes no han faltat intents fets des de diversos camps i disciplines: experts en terrorisme jihadista, psicòlegs, professores d’ètica, etc. Així, Lorenzo Vidino, director del Programa sobre Extremisme de la Universitat George Washington, alertava en un article publicat al diari El País (el dia 27 d’agost), que és un error pensar que la integració és l’antídot de la radicalització. I afegia que la major part de la gent radicalitzada a Espanya i Europa s’ha criat en una comunitat i  forma part de la societat. No obstant això, seguia explicant Vidino, el problema de la radicalització no té a veure amb la integració sinó que es relaciona amb un sentiment personal de no pertànyer a la societat. Ras i curt, estudiar, treballar, tenir amics o anar de festa pot simular una bona integració social però no evita que aquest mateix subjecte que fa una vida aparentment “normal” visqui immers en un sentiment de decepció profunda, intensa, insuportable.

Hans Magnus Enzensberger, assajista alemany, escriu en el seu llibre El perdedor radical que en els últims dos segles, les societats més exitoses s’han guanyat a pols nous drets, noves expectatives i noves reivindicacions i han posat en l’ordre del dia conceptes com la dignitat humana i els drets de l’home però, alhora, s’han encarregat d’exhibir la desigualtat davant de tots els habitants del planeta i en tots els canals de televisió durant les 24 hores del dia. Per això, la decepcionalitat dels éssers humans ha augmentat amb cada progrés. I és en aquest marc social quan apareix la figura del perdedor radical. Aquest individu pot viure en societat però se sent exclòs i fàcilment acaba concloent que la culpa és dels altres. Però perquè això sigui possible és necessari que intervingui un segon element: el discurs de la creació de l’enemic.

Humberto Eco va descriure magistralment la seva naturalesa al defensar la tesi segons la qual tenir un enemic és important no solament per definir la identitat d’una col·lectivitat sinó també per procurar-nos un obstacle respecte del qual mesurar el nostre sistema de valors i mostrar, a l’encarar-lo, el nostre valor. Per tant, quan l’enemic no existeix, cal construir-lo. I com és descrit l’enemic? Doncs amb adjectius com “lleig, mesquí, traïdor o lladre”, però, fonamentalment, l’enemic és algú que gaudeix impúdicament, algú que renega de tota moral i s’entrega sense límits a tot tipus de desmesura. És una descripció que ja podem trobar en les Catilinàries de Ciceró quan presenta els amics de Catilina en termes inequívocs.

En el passat segle XX vàrem tenir dos exemples tràgics d’aquest tipus de discurs: Joseph Goebbels, el ministre de propaganda del III Reich, i la Doctrina Truman, que va inaugurar la guerra freda. I, ara, en les primeres dècades del segle XXI ens enfrontem a un discurs molt potent, astutament pensat i basat en el concepte de proclama i en la recuperació de la personalització de la guerra. Els terroristes de l’Estat Islàmic recorren al combat cara a cara i maneguen la carta de la superioritat moral. En paraules de Philippe-Joseph Salazar, porta la personalització de la guerra fins al seu extrem lògic.

Per concloure,  fins no fa gaire temps, es pensaven els actes terroristes com aquells actes realitzats per fanàtics polítics i/o religiosos o per persones desarrelades, marginals, fracassades o inútils. Ara sabem que l’EI es nodreix, sovint,  de diplomats, fills de bones famílies, de noies tranquil·les i estudioses o de noies que portaven una vida “normal” i amb mostres de solidaritat vers els altres.

I, davant d’aquest conjunt de fenòmens cal reconsiderar la manera d’enfrontar el problema, sense alarmismes però també sense ingenuïtats i prestant més atenció en aquells punts en els quals sí que es generen les condicions de la radicalització/conversió més extrema.

Josep Moya
Sobre Josep Moya

És psiquiatre i psicoanalista, doctor en Medicina. És el psiquiatre del Centre de Salut Mental del Parc Taulí, i previament havia estat el director executiu del Servei de Salut Mental d'aquest mateix centre. També és el responsable de l'Àrea Social i Comunitària de l'Observatori de Salut Mental de Catalunya. Coordinador de l'equip clínic del Centre l'Alba (Unitat Mèdic-Educativa i Centre de Dia per Autistes). A més és un dels psiquiatres de l'equip CIPAIS Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*