Per què un malalt d’ELA que vol morir ha de fer-ho sol i “en la clandestinitat”

José Antonio Arrabal va gravar el seu propi suïcidi per reivindicar la despenalització de l'eutanàsia i el suïcidi assistit perquè volia morir quan ell considerés que el sofriment era "inacceptable"

Marta Borraz
 
 
 
José Antonio Arrabal en una captura del vídeo que va gravar el dia 2

José Antonio Arrabal en una captura del vídeo que va gravar el dia 2

Aquest és un article publicat a eldiario.es

Amb veu cansada però to ferm, José Antonio Arrabal parla de llibertat. Per a ell, ser lliure és morir. La seva mà esquerra reposa sobre la cama i la dreta agafa el sofà. Dos minuts i 46 segons després agafarà amb ella, l’única en la qual manté la mobilitat, els pots de medicaments que primer el deixaran adormit i després li provocaran una parada cardiorespiratòria.

Fa gairebé cinc mesos que José Antonio ja tenia clar que volia fer públic el vídeo de la seva mort, que ha publicat El País aquest dijous. Així ho assegurava en una entrevista amb eldiario.es al novembre en què es preguntava: “Per què no podem posar fi a la nostra vida de manera digna si aquesta es converteix en un infern?”. L’infern es deia Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA), una malaltia que li van diagnosticar l’estiu del 2015 i que ja no el deixava gairebé moure’s ni ser autònom.

José Antonio mira a càmera i explica que està indignat. Esgrimeix les mateixes raons que l’han portat a morir sol “i en la clandestinitat”: “Faré un suïcidi assistit. Si fos mèdicament hi hauria un doctor que m’hauria receptat la medicació i jo m’ho prendria i moriria dolçament. Em sembla indignant que en aquest país no estigui legalitzat el suïcidi assistit i l’eutanàsia. Em sembla indignant que la teva família hagi de marxar de casa per no veure’s compromesa i acabar a la presó”.

A Espanya la reforma del Codi penal de 1995 va atenuar les penes referides al suïcidi assistit i l’eutanàsia, però va mantenir els tipus delictius. Va afegir, a més, un precepte -l’article 143.4- per a aquells casos en què s’actua per petició expressa, seriosa i inequívoca d’una persona que “patís una malaltia greu que conduiria necessàriament a la seva mort, o que produís greus patiments permanents i difícils de suportar”.

D’aquesta manera, el Codi Penal castiga a qui “causi o cooperi activament amb actes necessaris i directes a la mort d’un altre” amb penes que poden anar dels sis mesos a dos anys i de l’any i mig a sis anys. Aquestes són les penes rebaixant en un o dos graus -perquè la llei especifica que es farà així en el marc d’una malaltia- les que contempla el mateix article per als que cooperin amb el suïcidi d’una persona i en el cas que s’arribi a “executar la mort”.

Aquesta és la diferència clau entre el suïcidi assistit i l’eutanàsia, dos conceptes que solen sembrar confusió. El primer cas es refereix a la persona que es dóna mort a si mateixa amb l’assistència d’un metge, que li proporciona els mitjans necessaris i l’atén en el procés. El segon cas és l’acció realitzada per un metge per causar la mort directament d’una manera eficaç i indolora. Totes dues situacions en el marc d’una malaltia greu que el condueix necessàriament a la seva mort o li proporciona patiments físics o psíquics que considera intolerables.

El Congrés ajorna el debat

Just això demanava José Antonio: “Vull que el final arribi quan jo consideri que el sofriment és inacceptable”. La seva malaltia ja no el deixava vestir-se ni despullar-se, tampoc menjar sol ni netejar-se. “No puc ni donar-me la volta”, diu en el vídeo gravat diumenge passat a la casa d’Alcobendas (Madrid).

L’enregistrament de José Antonio, que tenia 58 anys, dos fills i estava casat, arriba dues setmanes després que el Congrés rebutgés la proposta d’Unidos Podemos per despenalitzar l’eutanàsia i el suïcidi assistit. La votació de la iniciativa es va tancar amb el vot en contra del Partit Popular i l’abstenció del PSOE i Ciutadans, que prefereixen ajornar el debat.

El conat de debat que es va iniciar a la Cambra va ser el mateix que va obrir en els anys 90, abans fins i tot de consumar-se la reforma del Codi Penal, Ramón Sampedro, convertit en el primer espanyol a acudir als tribunals per reclamar el seu dret a morir dignament. Cansat d’esperar una resposta i que la justícia li donés l’esquena, va poder morir al gener de 1998 gràcies a una “mà amiga” que li va facilitar els fàrmacs que li van permetre complir el que ell volia.

Des de llavors s’han posat en marxa algunes regulacions autonòmiques que pretenen garantir els drets del final de la vida, entre els quals es troben les cures pal·liatives, el dret a la informació o la sedació. Un marc estatal d’aquestes característiques és el que sí que va tramitar el Congrés després d’aprovar la presa en consideració d’una proposta de Ciutadans i amb la qual sí que estan d’acord els socialistes.

No obstant això, “no es pot parlar de mort digna sense parlar de suïcidi assistit o eutanàsia”, assegura el president de Decreho a Morir Dignamente (DMD) i excoordinador d’Urgències de l’Hospital Severo Ochoa, Luis Montes. En la seva opinió, el tipus de regulació que proposen Ciutadans i el PSOE “ja està recollida en altres lleis, però el que cal és posar-les en pràctica”.

Montes assegura que és urgent iniciar un debat “tranquil i assossegat”, però per a això “cal discutir les propostes que pretenen canviar l’ordenament jurídic”. Segons una enquesta de Metroscopia a finals de febrer d’aquest any, el 84% dels espanyols creu que un malalt incurable ha de tenir dret al fet que els metges li proporcionin algun producte per morir.

“De qui és la vida?”, es pregunta el doctor Montes. “La vida és de cadascú de nosaltres i per això no pot haver-hi una bona mort i una mort digna si no prenem la decisió de finalitzar la vida sense que ho decideixin tercers. Això no vol dir que no estiguem per la vida, vol dir que volem llibertat”. La mateixa que va protagonitzar l’últim acte de José Antonio: “Si estàs veient aquest vídeo, és que he aconseguit ser lliure”.