Quelcom a celebrar?

No és d'esperar que Toni Comín caigui del cavall i, aclaparat per tantes proves, reconegui que el model sanitari català ha estat un fracàs, però sí que accepti que aquest model està en qüestió i s'ha de debatre en el procés constituent

Ramon Serna
 
 
 

Els aniversaris de la inaugració de l’Hospital de Girona Doctor Josep Trueta, llavors Residència de la Seguretat Social Álvarez de Castro, un despietat militar ara proscrit, coincideixen en números rodons amb els de la seva vaga històrica, i exitosa en tots els sentits, de 1986. La vaga que va permetre que es convertís en un hospital de referència front als designis de minimitzar-lo, essent Xavier Trias director general de l’ICS. Una vaga que va trencar, si més no, el ritme d’una reconversió hospitalària que va marcar el nostre ‘model sanitari’ i podria haver estat molt bèstia. Una vaga salvatge, per quant era el Comitè de Vaga qui decidia l’activitat que s’hi feia i la que no, però no tant salvatge com la mesura de reduir, de cop, un 10% de la seva plantilla. Una vaga il·legal, en el seu inici, però no més il·legal que l’ordre que havia donat el gerent de canviar els contractes del personal eventual amb Tippex, per reduir la seva durada de dotze a sis mesos. Una vaga que vaig voler commemorar en el seu quinzè aniversari amb un article (pàg. 15) que El Punt, on escribia de tant en tant, em va vetar perquè ‘una vaga no és quelcom a commemorar’.

Va ser la demostració clara que quan es vol es pot, i per això insisteixo a commemorar-la. Perquè són exemples d’aquesta mena els que necessitem ara. Perquè ja fa massa anys que governs i mitjans ens diuen què es pot commemorar i què no, què és legal i què il·legal, i que ens pretenen convèncer que el model sanitari català i totes les mesures que es prenen per fer-lo sortir de l’actual atzuzac són el millor que ens podria passar. Doncs no, ara, com puntualment s’ha repetit al llarg de la història, ja tothom sap quant poc democràtic és el sistema i quant poc transparent el ‘model’ sanitari. Ara és molta més la gent que posa en dubte el que ve de dalt, tant el que es diu com el que s’amaga. Entre el que es diu, l’absurditat conceptual que l’activitat privada a centres públics ve a salvar el model públic, tan increïble com que ara el Banc d’Espanya vulgui salvar la ocupació indefinida precisament degradant-la. I potser no es tracta d’una pura coincidència, atès que el model sanitari català i el Banc d’Espanya tenen un mateix i també increïble conseller, Guillem López Casasnovas. Entre el que s’amaga, els guanys dels interessos privats quan entren al sector públic.

En efecte, a més de la denúncia clara del negoci de les EBA feta per Oriol Güell, tan ben glosada per Joan Gené en el seu article ‘L’afany de lucre és el problema‘, un títol que ja ho diu tot, vull ara fer esment, per complementar-los, de la petita però demostrativa anàlisi feta pel company Kiku Auquer en base a dades de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, incompletes però oficials, podem dir que tendenciosament incompletes. Segons aquesta anàlisi, les ABS de gestió aliena, les que estan a càrrec de consorcis i fundacions, teòricament sense afany de lucre, sobrecarreguen la feina del seu personal, atenen pitjor, si més no, la seva gent gran i tenen més personal administratiu i menys de sanitari, tot amb vista a la realització d’una activitat privada que proporciona uns beneficis que no se sap on van.

No, no espero que Toni Comín, ni molt menys el conjunt de Junts pel Sí, caigui del cavall i, aclaparat per tantes proves, reconegui de cop i volta que el model sanitari català ha estat un fracàs i que ens cal una gestió cent per cent pública, però sí que accepti que, com he repetit en diversos articles, aquest model està en qüestió i s’ha de debatre en el procés constituent. I, de moment, que es deixi d’ambigüitats. És clar que, a Ponent, l’Arnau i el Santa Maria han de treballar conjuntament. Però no a partir d’ara sinó des del moment en què es va crear l’empresa pública GSS en comptes d’integrar el Santa Maria a l’ICS només per defugir el dret administratiu. És clar que hi ha d’haver una integració assistencial i que els centres han de col·laborar. Però, per què no abomina dels cants a la competència com a factor incentivador que durant tant de temps han guiat el model i impedit integració i col·laboració? És clar que el projecte CIMS de Girona ha de desaparèixer més enllà del canvi de nom. Però per què ens segueixen explicant contes de fades en comptes d’informar sense embuts com és que es dóna per acabada l’adjudicació de les al·lèrgies feta per l’IAS quan era per dos anys i només n’han passat catorze mesos? Quina credibilitat té dir que les noves formes que es trobin a Lleida evitaran problemes laborals quan són el que hi ha amb el trasllat del laboratori del Trueta a l’IAS i quan està sentenciat que no és aconsellable que es faci treballar colze a colze personal amb diferents condicions laborals? I, quan parla del VISC+, per què ens vol fer passar ase per bèstia i fer-nos creure que el CRG és públic, infestat com està d’interessos privats? I ens podria aclarir si, amb el seu particularíssim compromís d’encabir al Taulí el personal que sobrarà de la Clínica del Vallès, pretén estalviar les responsabilitats indemnitzatòries de Quironsalud? I on queda la contundència anunciada, amb retard però ja fa gairebé tres mesos, contra les evidents irregularitats del transport sanitari? I un llarg etcètera de preguntes sense resposta.

I mentre escric això, tinc l’ai al cor esperant el nou miracle que Junts pel Sí cedeixi a les pressions de la CUP en relació als pressupostos, davant d’una Catalunya Sí Que Es Pot que sembla aliena a la qüestió i ho fia tot al 26J. I cal que es produeixi el miracle perquè la pròrroga dels pressupostos seria un fracàs. Perquè calen diners per a un pla de xoc, per a la sanitat entre altres, i perquè s’han d’acabar els xantatges de Junts pel Sí, que no vol reconèixer que no té tanta força. Els laments de Puigdemont, nou estil de ‘pressing CUP’, fent-nos saber que ell es podia haver quedat tranquil a Girona, em recorden els d’un capellà que, en la meva infantesa, parlava massa de la seva ressignació en haver renunciat a una família i als plaers mundans. Jo, amarat de vides de sants i amb vocació missionera, pensava “I per què t’hi vas posar? Trobes dura i no t’agrada la feina que has triat? No és prou honor haver estat cridat per Déu?”. I, el que és pitjor, em fan témer el moment de la traició en què, com històricament ha fet la burgesia catalana, ens digui que, si han de canviar tant les coses, si els de la seva classe han de perdre els privilegis, millor quedar-nos com estàvem i aliar-nos amb l’invasor. I és que, per a la majoria de la gent, la majoria necessària per a la independència, l’enfrontament amb l’Estat no té gaire sentit si no ens permet dir les coses pel seu nom, celebrar les victòries de les nostres lluites, construir una societat igualitària i realment democràtica.

Ramon Serna
Sobre Ramon Serna

Ramon Serna Ros va néixer a València l'any 1950, es va criar a Barcelona i va despertar amb el Maig del 68. No va assimilar la transició, però l'any 1981 es va reincoporar a la seva feina d'infermer al Trueta de Girona on va continuar legalment la mateixa lluita que havia portat de manera il·legal als hospitals de Sant Pau i de Bellvitge durant el franquisme i la transició. Va representar el seu sindicat CATAC-CTS/IAC, del qual se sent orgullós, en la gestació de la Marea Blanca catalana i ara, jubilat, ni que no de l'activisme, és membre del Grup de Treball de Salut de la CUP. Defensa una sanitat 100% pública. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*