Quin model de salut mental demana la ciutadania?

Cada cop més, l’atenció en salut mental es centra en l’aplicació de protocols que regulen i determinen la manera de procedir dels professionals

Josep Moya
 
 

La salut mental ha sigut durant molts anys la germana pobra de la salut, però en l’actualitat les coses han canviat de manera substancial no solament pel que fa al desplegament de nous equipaments, que han cobert uns buits inadmissibles i s’han fet més accessibles a la població,  sinó per la seva projecció i presència en l’àmbit social i en els mitjans de comunicació. A més, ara ja no constitueix un motiu de secretisme per a les persones que sol·liciten atenció psiquiàtrica o psicològica, cosa que es pot evidenciar en les mateixes sales d’espera on, en moltes ocasions, els usuaris comenten i comparteixen vivències i malestars emocionals.

Però, també s’han fet progressos considerables en l’articulació entre els dispositius de salut mental (centres de salut mental, hospitals de dia, centres de dia, clubs socials) i la xarxa d’atenció sanitària general (àrees bàsiques de salut, hospitals generals, urgències generals, entre d’altres). Un exemple paradigmàtic és el programa de suport a la primària, en el que diversos professionals dels centres de salut mental passen consulta en les àrees bàsiques de salut i mantenen un contacte regular amb els professionals sanitaris dels ambulatoris (metges, pediatres, professionals d’infermeria, professionals de treball social).

Tot plegat ha configurat un mapa complex i ric que possibilita una major agilitat en les interconsultes entre professionals alhora que permet minvar, en la mesura del possible, les llistes d’espera.

Semblaria, doncs, que hi ha motius per l’optimisme ja que s’hauria haver assolit la plena integració de la salut mental en el panorama de l’atenció i l’assistència de les persones amb problemes emocionals. No obstant, en els últims anys es ve produint un fenomen que preocupa a molts professionals i a un sector important de la ciutadania. Es tracta del següent: Cada cop més, l’atenció en salut mental es centra en l’aplicació de protocols que regulen i determinen la manera de procedir dels professionals. Es parteix d’un esquema simple: per a cada trastorn mental cal establir una manera homogènia de tractar-lo, i és aquí on entren en escena els protocols.

Però, què és un protocol? Un protocol és un conjunt de recomanacions sobre els procediments diagnòstics a emprar amb tot malalt amb un determinat quadre clínic o sobre l’actitud terapèutica més adequada davant un problema de salut. Però cal afegir que el protocol no està adreçat a millorar el diagnòstic i tractament d’un malalt concret, individual, tenint en compte les seves característiques clíniques i les seves opinions sinó al de gran tipologies de malalts amb un quadre clínic similar. Fixem-nos que la definició aclareix que el protocol és, en primer lloc, un conjunt de recomanacions, és a dir, allò que es suggereix fer o aplicar, però no d’una manera obligada. I, en segon lloc, que el protocol no substitueix en cap cas la necessitat d’atendre cada pacient d’una manera individualitzada, atenent no solament les seves característiques simptomatològiques sinó també les seves opinions i els condicionants socials i familiars que defineixen el context en el que s’ha desenvolupat el problema de salut. No hi ha malalties, hi ha malalts!. Aquesta sentència, ja antiga però que el Dr Messeguer, eminent oncòleg català, ens recordava al parlar dels mecanismes possibles per controlar les metàstasis dels processos cancerosos.

En efecte, és imprescindible i inexcusable atendre cada persona de manera individual, és a dir, tenint en compte tot allò que configura el marc en el que s’ha generat el seu problema de salut mental. Així, per exemple, resulta del tot improcedent i anti-ètic indicar a una persona que intenta explicar els seus malestars una frase que vaig escoltar en certa ocasió: “Senyora, no m’expliqui la seva vida. Limiti’s a respondre el qüestionari, ja que és la manera d’objectivar el diagnòstic i el tractament”. En aquest cas, el professional de salut mental volia evitar cap referència a la subjectivitat de la pacient i a tot allò relacionat amb la seva història i a la seva trajectòria vital.

És imprescindible i urgent retornar als principis dels enfocaments que respecten el dir dels pacients, és fonamental escoltar-los i no deixar-se alienar per un sistema basat en la dictadura dels protocols com si a partir de la seva realització fos possible assolir la “veritat objectiva” del seu hipotètic trastorn.

Ara estem vivint en un marc social condicionat per una profunda crisis econòmica, social, cultural i política, que provoca intensos nivells de malestar emocional. Milers de persones demanen ajut als professionals de salut, de salut mental i de treball social. Fóra injust no deixar-los parlar, no escoltar-los i plantar-los davant d’un qüestionari que han de respondre ja que així ho mana el protocol. Cal retornar a l’escolta atenta i al respecte del pacient; no fer-ho així comportarà la mort de la salut mental.

Josep Moya
Sobre Josep Moya

És psiquiatre i psicoanalista, doctor en Medicina. És el psiquiatre del Centre de Salut Mental del Parc Taulí, i previament havia estat el director executiu del Servei de Salut Mental d'aquest mateix centre. També és el responsable de l'Àrea Social i Comunitària de l'Observatori de Salut Mental de Catalunya. Coordinador de l'equip clínic del Centre l'Alba (Unitat Mèdic-Educativa i Centre de Dia per Autistes). A més és un dels psiquiatres de l'equip CIPAIS Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*