COLUMNA ILLICH

Quo vadis revista mèdica?

Cada vegada resulta més difícil separar el gra de la palla, identificar les publicacions de major rellevància.

Antoni Sitges
 
 

En els anys 70-80 es va popularitzar, entre els investigadors del camp de la medicina, el lema publish or perish, lema nascut poc després de la Segona Guerra Mundial al si del món universitari nord-americà. En breu, el que implica aquesta dita és que si volies promocionar-te a la universitat o simplement, optar a llocs de més responsabilitat i salari en la jerarquia hospitalària, havies de publicar o, en cas contrari, patiries en el camp de batalla de la competitivitat acadèmica. Durant aquests mateixos anys, estudiosos dels mecanismes d’ascensió a Amèrica del Nord, van arribar a fixar en cinc publicacions a l’any la mitjana necessària per a la promoció al que, traduït a la universitat espanyola podríem considerar una titularitat, i en unes set, les publicacions anuals necessàries per assolir una càtedra. Des de llavors, la vida acadèmica pateix de cert furor editorial que si d’una banda ha representat un estímul per a la investigació i el progrés, d’altra banda ha tingut una dinàmica letal sobre els interessos reals dels metges amb vocació acadèmica obligant-los a l’escriptura forçada -sovint irrellevant- i en ocasions a distanciar-se de les seves obligacions clíniques i docents. Darrere de millorar el rànquing i de captar fons, les universitats i els hospitals promocionen agressivament la publicació mèdica i corren amb això el risc de perdre la seva primera raó de ser.

En qualsevol cas, el publish or perish, amb més de quaranta anys d’història, ha trasbalsat el món de l’edició mèdica i, el que resulta més greu, la credibilitat de la investigació.

Efectivament, en l’última dècada, la incorporació massiva d’unitats d’investigació clínica en els països d’economia emergent (principalment Brasil, Xina, Corea del Sud i l’Índia), ha desequilibrat per complet el món de les revistes de marca i de tradicional prestigi. La producció científica s’ha multiplicat de tal manera que les capçaleres amb credibilitat històrica filtren cada vegada amb més rigor els articles que publiquen. En l’actualitat, la majoria de revistes més conegudes per la seva trajectòria i el seu impacte en la publicació biomèdica rebutgen entre el 85 i el 95% dels articles que reben. Sens dubte, la majoria d’articles que s’envien per a la seva publicació es mereixen el suspens, però també sens dubte, augmenten les publicacions de mèrit que no veuen la llum per problemes inherents al peer review (que ja vam comentar en una columna anterior) i als biaixos editorials que tendeixen a afavorir els autors propers als comitès editorials.

L’espai disponible a les revistes amb tradició s’ha anat, doncs, reduint en relació al material enviat, i amb això s’ha disparat l’edició en línia de revistes virtuals que tracten de recollir les enormes sobres que generen els rebutjos de les revistes amb pedigrí. No passa dia en què els que habitem el món acadèmic rebem per correu electrònic una invitació a publicar a una nova revista, quan no a incorporar-nos al seu comitè editorial.

Les noves revistes a la xarxa creixen com bolets i es promocionen amb títols plagiaris que imiten els d’aquelles que han estat protagonistes indiscutibles en les passades dècades. La majoria publiquen autèntiques escombraries en un anglès macarrònic. Algunes, poques, han aconseguit col·locar-se entre els títols més cobejats i fins i tot han estat lloades per algun premi Nobel en detriment de la casta conservadora de les capçaleres històriques. La major part, però, pertanyen a negociants oportunistes que han vist una ocasió d’or en els milers de manuscrits rebutjats que busquen desaforadament un espai on veure la llum encara a costa de pagar uns bons diners.

El resultat de la producció massiva de manuscrits de qualitat discutible, de les limitacions que imposen les revistes més sol·licitades i de les capçaleres impulsades des d’un ordinador personal localitzat molt probablement a Orient, no és precisament favorable. Cada vegada resulta més difícil separar el gra de la palla, identificar les publicacions de major rellevància. Deixin-me que els posi exemples, presos d’un índex solvent, del nombre de revistes que es publiquen dins d’algunes especialitats biomèdiques escollides a l’atzar: Immunologia 148, Biologia Cel·lular 184, Neurociències 252, Psiquiatria 140, Farmacologia 254, Oncologia 211, Ortopèdia 72, cirurgia 199, Medicina Interna 156… Què els sembla? Busquin, busquin….

No sabem en què pararà tanta informació disgregada. Caldrà generar nous motors de recerques bibliogràfiques que calibrin l’impacte i la qualitat de les revistes ja que d’una altra manera el soroll informatiu farà impossible identificar les poques publicacions que van marcant les fites del progrés.

Antoni Sitges
Sobre Antoni Sitges

És Doctor en Medicina (UAB 1979), Cap de Departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar i Catedràtic de Cirurgia (UAB). És autor de més de 400 articles i capítols de llibres fruit de la seva recerca clínica. Ha estat distingit per l’Académie Française de Cirurgia, la Association of Surgeons of Britain and Ireland i és Honorary Fellow del Royal College of Surgeons. Ha rebut el premi de poesia UAB 1998 (Amor Roig), i és autor d’un llibre de relats al voltant dels congressos mèdics (El perímetro del congreso, Ed. MIlenio). Col.labora assiduament en premsa amb articles sobre crítica cultural de la medicina i d’opinió. Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*