La ràdio que trenca tabús: “Davant del micròfon m’oblido de la meva malaltia mental”

En el Dia Mundial de la Ràdio, sis malalts mentals expliquen com visibilitzen la seva situació davant dels micròfons de ràdio La Barandilla

Antonio Pampliega
 
 
 
Els sis contertulians i el tècnic de la Barandilla dins de l'estudi de ràdio / ALEJANDRO MARTÍNEZ VÉLEZ

Els sis contertulians i el tècnic de la Barandilla dins de l'estudi de ràdio / ALEJANDRO MARTÍNEZ VÉLEZ

“Sóc esquizofrènic”, se sincera Àngel Antonio emmarcant una tímida ganyota de pesar amb els llavis. “A la meva família, excepte els meus pares, ningú sap que pateixo una malaltia mental. Em fa por parlar obertament sobre ella i em fa por sentir-me rebutjat pels altres, per això ho oculto”, confessa aquest home de 49 anys de mirada afable i trets fràgils. Àngel Antonio s’asseu al costat dels seus cinc companys. Es posa els auriculars i es col·loca el micròfon a un pam de distància. “Com fan els locutors professionals”, afirma aquest antic estudiant d’enginyeria industrial moments abans d’entrar en directe al programa Connecta amb Nosaltres.

El tècnic de so aixeca la mà per prevenir als sis locutors. Es fa el silenci a l’estudi de ràdio. Cares de tensió i concentració. El programa està a punt de començar. El pilot vermell s’encén. “Bon dia estimats radiooients i internautes. Estem en un nou programa de La Barandilla. Sóc l’Arturo i avui estan amb mi les col·laboradores de sempre: Francesc, Fernando, Fe, Paquita i Ángel Antonio […]”.

Des d’abril del 2016 aquests sis malalts mentals de l’Hospital de Dia Lajman es posen davant dels micròfons de ràdio La Barandilla per fer visible la malaltia que pateixen des de fa anys i intentar trencar l’estigma que els ha apartat d’una societat que, en moltes ocasions, els tem i els rebutja per ser diferents.

“La societat té idees preconcebudes sobre els malalts mentals. Ens tenen por… Però som persones com els altres, no som bestioles rares”, es lamenta Fe, de 45 anys, que va estar vuit anys sense sortir de casa. “La ràdio m’ha ajudat a relacionar-me, a deixar de tenir por, a parlar sobre la meva malaltia, a perdre la vergonya. La ràdio és pura màgia”, se sincera aquesta dona. El desig més gran que té és poder “tenir una vida el més digne possible”.

Segons les dades de la Confederació de Salut Mental a Espanya una de cada cent persones pateix esquizofrènia. És a dir, prop de 400.000 espanyols pateixen aquesta malaltia mental; això vol dir que, per cada pacient amb diabetis tipus I, n’hi ha quatre amb esquizofrènia.

Les malalties mentals suposen ja més del 40% de les malalties cròniques diagnosticades a Espanya, i a més són la causa més gran de discapacitat. D’altra banda, les estimacions apunten que, en els pròxims anys, un 1% de la població nacional desenvoluparà alguna forma d’esquizofrènia durant la seva vida i és possible que aquestes xifres augmentin.

La ràdio com a teràpia

“La ràdio, dins de la salut mental, és un instrument important perquè aporta als pacients autoestima, motivació… i, per descomptat, els agrada que els escoltin perquè per a ells suposa un reconeixement per part de la societat”, afirma Ana Lancho, Gerent de l’Hospital de dia Lajman.

“Qualsevol que escolti La Barandilla no sabria dir si les persones que fan el programa tenen problemes mentals. I el resultat són els milers de descàrregues que hi ha cada dia al web. Quan s’encén el pilot vermell deixen de ser malalts mentals. Aquest és l’èxit més gran”, sentencia.

“M’agradaria que els nostres oients difonguin el que fem a la ràdio perquè la malaltia que patim sigui més visible del que és i que la societat es conscienciï d’aquesta guerra que cada un de nosaltres tenim en el nostre interior”, comenta l’Arturo, presentador del programa Connecta amb Nosaltres.

Aquest madrileny, de 51 anys i nas aguilenc, tenia una brillant carrera en el món de la interpretació quan, el 2010, la seva vida es va veure truncada arran d’una profunda depressió. “La malaltia em va destrossar la vida. Els meus companys de professió em van girar l’esquena. La meva parella em va abandonar… La societat ens arracona fent-nos creure que no som persones. Nosaltres lluitem, cada dia, per viure i per resistir”, afirma l’Arturo.

Sap l’important que és per a altres malalts donar visibilitat a les malalties mentals però, al mateix temps, prefereix que la gent no sàpiga que ell mateix està malalt. “Em fa moltíssim respecte fer-ho públic, per això la ràdio suposa per a mi un al·licient a aquesta vida de sofriment. Posar-me davant d’un micròfon m’ajuda a oblidar-me durant una hora al dia de la meva malaltia”, se sincera.

La Barandilla té com a objectiu trencar esquemes i donar visibilitat a un problema tabú a la societat. Segons les dades de la Confederació Espanyola d’Agrupacions de Familiars i Persones amb Malaltia Mental més d’un milió d’espanyols tenen una malaltia mental greu i menys de la meitat reben suport psicològic i rehabilitació psicosocial. Les malalties mentals representen el 12,5% de totes les patologies, un percentatge molt superior al càncer i als trastorns cardiovasculars.

“La salut mental fa una mica de por a la societat i això converteix els malalts en persones estigmatitzades. Cal conscienciació com a societat per no arraconar, aquests pacients no saben gestionar bé les seves emocions i ser rebutjats suposa fortes depressions, frustració, desconfiança…”, afirma Ana Lancho.

“Han boicotejat la meva dignitat per ser malalt mental”

Les persones amb una malaltia mental greu tenen grans dificultats per desenvolupar una vida social i aquesta situació repercuteix en la seva qualitat de vida i en la seva autoestima. Se senten arraconats, assenyalats i menyspreats, és el que els fa aïllar-se en el seu petit món del qual els costa sortir. “És molt dur assumir que un està malalt però si, a més, s’encarreguen d’estigmatitzar-nos, és impossible tirar endavant”, confessa Paquita, de 50 anys, que va estar molt temps sense voler sortir de casa.

Paquita, 50 anys. Durant diversos anys va formar part d’una coral de cant / ALEJANDRO MARTÍNEZ VÉLEZ

Coqueta. Llavis pintats de vermell intens. Somriure dolç. Fa 25 anys, mentre era a la Facultat de Dret, va perdre la memòria i, des d’aquest moment, va començar a caure en picat. Va deixar la carrera, les seves amigues li van fer el buit, va abandonar el Cor en el qual cantava… “La ràdio pot ser una porta oberta a un món de possibilitats”, afirma. “Ens hem convertit en la veu d’aquells malalts mentals que no poden fer-ho. Som els portaveus d’un col·lectiu que pateix i que per culpa de la societat té unes importants barreres que no sempre poden superar”, comenta. “Ningú està lliure d’aquesta malaltia”, recorda aquesta dona, que explica que el seu somni seria entrevistar “Montserrat Caballé o al Papa Francesc”.

“Tot ésser humà té dret a tenir dignitat i a mi me l’han boicotejat per ser malalt mental”, afirma Francisco, de 46 anys i a qui li falten cinc assignatures per llicenciar-se en Dret. “Estava estudiant a la Universitat Autònoma de Madrid quan vaig patir un brot psicòtic i el meu món es va aturar. El meu pare, que era psiquiatre, mai va acceptar la meva malaltia”, es lamenta Francisco, que confessa que li hagués agradat poder estudiar Periodisme. “No tinc molts amics, però a la ràdio em sento lliure. Si tinc un dia dolent, em poso davant del micròfon i tot s’oblida. La ràdio m’ajuda a sentir-me realitzat”, sentencia.

Els cascos de Fernando i unes petites anotacions de Francisco sobre la taula de l’estudi / ALEJANDRO MARTÍNEZ VÉLEZ

Fernando, de 49 anys, és el més conscienciós dels sis. Meticulós fins a la medul·la, és qui prepara els perfils dels entrevistats que cada dimarts acudeixen al programa. Aquest enginyer aeronàutic treballava a l’exèrcit de l’aire quan va començar a tenir atacs de pànic, paranoies, angoixa i depressió. Porta tractant-se des dels 35 anys i no té amics perquè tots es van allunyar d’ell quan van saber de la seva malaltia. “Nosaltres som persones amb sentiments. Necessitem l’afecte i l’afecte de la societat. Molt poques vegades el tenim”, reconeix. La ràdio s’ha convertit en el seu trampolí per intentar millorar. “En els primers programes em sentia superat i vaig estar a punt de deixar-ho, però vaig decidir afrontar-ho i ara la ràdio m’aporta coses molt positives com alegria, una cosa que creia perduda”, sentencia.

Àngel Antonio. Paquita. Arturo. Francisco. Fe. Fernando. Sis persones amb carreres brillants i prometedores, les vides de les quals van canviar de la nit al dia. Ara s’han convertit en la veu dels malalts mentals per demanar, a través de les ones, la visibilitat que es mereixen.