Ramlah, sorra, rambles i gihad

No es tracta de parar l’altra galta ni deixar que ens destrueixin, però tampoc podem renunciar als valors del civisme, les regles que ens ajuden a mantenir la fràgil convivència entre els humans; si ho féssim, encara perdríem més.

Andreu Segura
 
 

Per a molts musulmans Gihad vol dir esforç en seguir el camí; per a d’altres en canvi, significa guerra santa, mort als impius, tanmateix musulmans. Com ho foren les Creuades.

De ramlah, sorra en àrab, en diem rambles, lleres obertes pels aiguats a la terra polsegosa. Com les de Barcelona, algunes esdevenen avingudes i passejos on bada la gent entre botigues i altres amenitats. Allà ahir mateix poc abans de les cinc de la tarda, una munió de gent, l’esguard esborronat per l’esglai, mirava de fugir de la fúria atapeïda d’un odi que també parlava àrab ni que fos amb accent de Ripoll.

Ells. Instruments d’un(s) altre(s) vell(s) de la muntanya. Fanàtics, no pas innocents. Com quan a l’Alamut, Hassan ensinistrava amb haixix els assassins, aliats ocasionals, diuen, dels Templers, uns altres que en nom de l’Altíssim anorreaven els infidels i els deslliuraven de les seves riqueses.

Els déus que els humans imaginem poden, de vegades, fer la vida menys inquietant en donar-li un sentit; d’altres però els somniem inexorables, totpoderosos, coartada perfecta per imposar la seva manera de veure el món, sobretot creient-nos de debò que és la bona, la nostra. Tempestes nodrint les riuades que ens arrosseguen a l’avern. És clar que tampoc no són imprescindibles per fer mal. Ajuda molt la cobdícia.

En preferir la rambla curulla de vida – així com és, malgrat tot– que esquitxada de morts, cal l’esforç de restar dempeus i respectar les regles que ens ajuden a mantenir la fràgil convivència entre els humans, sense deixar-nos matar però tampoc renunciar al civisme –civilització ens queda potser massa gran– que tan fàcil és de perdre i que tant costa conservar.

Andreu Segura
Sobre Andreu Segura

Metge i salubrista Més articles