Sense embargaments

Sobre els beneficis i perjudicis de la informació mèdica i científica embargada

Gonzalo Casino
 
 
 

La paraula embargo és un dels préstecs de l’espanyol més universals. Hi és en molts idiomes, des de l’anglès, l’alemany, el francès, el finès, el polonès i el suec fins a l’indonesi, el kazakh, el croat, el tagal i el kurd. L’etimologia d’aquesta veu castellana remet al verb imbarricare del llatí vulgar o romanç primitiu de la península Ibèrica, que al seu torn es deriva probablement de barra. Actualment, embargar vol dir prohibir el transport i comerç de béns -o mals, com les armes-, però també el flux d’informació. El que potser no sap molta gent és que la major part de la informació mèdica i científica que difonen els mitjans de comunicació ha estat prèviament embargada. I que això és precisament el que potencia la seva enorme visibilitat.

L’embargament que practiquen The Lancet, Science, JAMA, Nature i gairebé totes les principals revistes mèdiques i científiques consisteix a fer accessibles els seus estudis als periodistes acreditats durant uns dies abans que la publicació surti a la llum. I és llavors quan, en un dia i a una hora prefixats, les xarxes socials i els mitjans de comunicació de tot el món s’inunden de missatges similars sobre les mateixes investigacions, valorades sovint pels mateixos experts. Aquesta homogeneïtat informativa, tan sospitosa i poc periodística, és una de les principals senyes d’identitat de la comunicació i el periodisme científics. L’statu quo s’ha consolidat a partir de la dècada de 1990, probablement perquè ha estat beneficiós per a ambdues parts (revistes i periodistes). Però els seus avantatges inicials comencen a pesar menys que els seus inconvenients.

La política de l’embargament instaurada per les publicacions científiques amb l’aprovació dels mitjans ha permès, sens dubte, donar més visibilitat a la ciència. Milers de periodistes de tot el món informen els dijous del que publica Science i els divendres del que explica el BMJ, per citar dos exemples. Però generalment es fan ressò només del que aquestes revistes els han seleccionat i servit en safata de plata (nota de premsa i article original) uns dies abans, perquè així tinguin més temps de preparar les seves informacions. Els periodistes han acceptat aquest acord perquè això els facilita el seu treball. El resultat és que més de les tres quartes parts de les notícies científiques se sustenten en comunicats de premsa embargats. Gràcies a aquest acord, portem diverses dècades amb un menú informatiu que controlen les revistes i confeccionen els seus gabinets de comunicació, i que no és el més saludable.

La ciència s’ha fet d’aquesta manera molt visible, encara que pràcticament només veiem una part mínima dels dos milions llargs d’estudis anuals que publiquen les millors revistes. En la seva majoria, són missatges solts sobre investigacions puntuals i sense el context necessari. L’efecte comunicatiu s’assembla a quan escoltem frases soltes i no sabem de què va la conversa. I això és, en bona mesura, una conseqüència perversa de la política de l’embargament. “Periodistes, intenteu imaginar un món sense els embargaments”, proclama el periodista metge Ivan Oransky, autor del bloc Embargo Watch i d’un recent manifest publicat a Vox en què explica per què els embargaments de les notícies científiques són dolents per al públic. Sense embargaments, la tasca del periodista seria menys previsible, però també més estimulant i orientada al públic, al no existir rutines imposades ni impediments informatius. Perquè, com bé il·lustra l’etimologia, però ve de barra, és a dir la tranca que reforça una porta per impedir el pas, en aquest cas de la informació científica. Sense embargaments, el periodisme seria senzillament més periodisme. I el públic en seria el gran beneficiat.

Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve






Gonzalo Casino
Sobre Gonzalo Casino

Gonzalo Casino és periodista científic, doctor en medicina i professor de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat coordinador de les pàgines de salut del diari El País durant una dècada i director editorial d'Edicions Doyma / Elsevier. Publica el bloc Escepticemia des de 1999. gcasino@escepticemia.com / www.escepticemia.com Contacte: Twitter | Més articles