Sí, la indústria alimentària paga habitualment a científics

Mea culpa. Com a investigador de mercats, al llarg de tota la meva carrera, he participat en dotzenes d'investigacions l'objectiu de les quals era detectar, analitzar i definir els millors arguments, els missatges més atractiu o les campanyes de publicitat més convincents per vendre tal o qual aliment

Ramón J. Soria Breña
 
 
 

Aquest és un article publicat a eldiario.es

“La indústria sucrera va pagar a científics per culpar el greix dels infarts”. Ara l’opinió pública s’assabenta, gairebé 50 anys després de tenir les primeres evidències científiques, que els sucres refinats que són als milers d’aliments processats que consumim, eren i són un dels principals responsables de les greus malalties cardiovasculars que pateixen milions de persones a tot el món, a més de l’increment exponencial de la diabetis i de l’obesitat. La ciència és també corrupta? Els científics són també subornables? No podem ja ni fiar-nos d’eminents premis Nobel?

L’any passat un equip de periodistes del New York Times va destapar emails entre directius de la Coca-Cola i un equip d’investigadors que estaven realitzant estudis que buscaven minimitzar els efectes del sucre en l’obesitat infantil. S’ho pot Vostè creure? És possible que fins i tot a Celia Creu l’obliguessin a cantar Sucre? Sap que prenem a Espanya una mitjana de 35 quilos de sucre per persona i any dissimulada en munts d’aliments? I que d’aquesta enormitat només 4 quilos són de sucre comprada com a tal al supermercat i presa culleradeta a culleradeta de forma conscient?

Mea culpa. Com a investigador de mercats, al llarg de tota la meva carrera he participat en dotzenes d’investigacions l’objectiu de les quals era detectar, analitzar i definir els millors arguments, els missatges més atractius o les campanyes de publicitat més convincents per vendre tal o qual aliment.

Un cop em va tocar treballar per a una gran sucrera que venia això, sucre pura, sacarosa derivada de remolatxa i de canya, el consum no creixia de forma esperada després de la “mala premsa” que començava a tenir entre els consumidors. Una mala premsa orquestrada, a dir dels clients, per les corporacions químiques que desitjaven vendre edulcorants com ara sacarina, aspartam, ciclamat, xilitol… que llavors es consideraven molt més “saludables”, “sense calories”, “modernes”.

Va passar el temps i gràcies a aquestes investigacions les sucreres van orientar les estratègies de màrqueting a comunicar que la molècula del sucre era “natural” és a dir bona i a les altres, amb nom bastant marcià, eren “artificials” o dolentes. Va ajudar bastant treure una línia de “sucre moreno” que no era altra cosa que el sucre refinat “envernissat” per una capa de sucre sense refinar. Sacarosa amb disfressa. Tot un èxit.

No és nou que es destapin ara investigacions dels anys 50 o 60 en les que descobrim que llavors la gran indústria sucrera, química o petroliera subornava, pagava, condicionava o orientava investigacions signades per institucions i científics de prestigi per convèncer els organismes públics encarregats de vetllar per la seguretat alimentària i la salut. No és nou que la investigació científica s’utilitzi i retorci per afirmar, argumentar i defensar que tal o qual aliment, compost o pràctica industrial no és dolent, sinó que fins i tot és molt bo.

Quan les grans corporacions petroquímiques i d’alimentació condicionen, controlen o subornen els poders públics democràtics, dominen els grans grups de comunicació, manipulen les informacions i silencien o paralitzen investigacions rellevants sol ocórrer el pitjor, com així ho pot explicar la història de la ciència.

Cito de memòria tot just tres casos dels quals n’hi ha centenars. El 1962 la biòloga marina Rachel Carson, després de tenir indicis científics indiscutibles, va emprendre una campanya de denúncia sobre el massiu ús del DDT a Amèrica i el món informant sobre les terribles conseqüències que estava ja tenint aquesta pràctica per la naturalesa; després dels insectes, s’extingirien els ocells i després els humans perquè el DDT era un poderós i persistent tòxic. El 1965 el geoquímic Clair Cameron Patterson, mentre realitzava investigacions sobre l’edat de la terra, va descobrir un augment espectacular de la concentració de plom en el medi ambient i en la cadena alimentària, els derivats del plom que s’utilitzaven com a additius en les gasolines estaven contaminant i enverinant el món sencer. El 1960 el nutricionista John Yudkin va identificar als sucres afegits com un dels responsables de l’increment de malalties cardiovasculars juntament amb els greixos saturats i el colesterol.

Lluny de comprovar la veracitat científica d’aquestes dades, o després de comprovar que eren certes, les grans companyies químiques no van deixar de fabricar i vendre DDT, les petrolieres no van deixar d’utilitzar el plom com additiu, les indústria de l’alimentació nord-americana no va reduir l’addicció de sucres refinats a tots els seus productes sinó que es va dedicar a criticar, silenciar i desprestigiar Carson, Patterson i Yudkin amb l’immens poder dels seus diners per influir en els mitjans de comunicació, els governs i les opinions públiques del món.

Per fortuna en aquells temps remots la ciència “no contaminada”, els polítics “íntegres” i els mitjans de comunicació “independents” van guanyar la partida i avui, gràcies a ells, no estem tots morts. No és una exageració.

Però potser el més rellevant i terrible sigui una altra qüestió. Vivim en societats en què el benefici econòmic i els que el busquen a tot preu, tenen més poder que la majoria dels ciutadans. Per tant no és massa sorprenent l’ús de la propaganda, la mentida i la publicitat per vendre’ns per bo i saludable coses que no ho són. El rellevant i terrible és que els ciutadans corrents tenim cada dia menys instruments d’informació veraç, mitjans de comunicació independents i institucions públiques exigents que defensin el benestar i la salut de tots.

El greu de debò és que cada dia els ciutadans tenim menys formació científica fins al punt que la màgia, la superstició i les pseudociències estan de moda i gaudeixen de la mateixa credibilitat que la medicina científica. El gravíssim és que el suport públic a algunes pseudociències i la sortida a la llum pública d’aquestes i moltes altres investigacions manipulades produeixen que cada vegada més s’instauri entre nosaltres el “relativisme científic”, la confusió, el tot val, la credulitat o incredulitat arbitrària cap al que diuen els científics seriosos o els mercachifles televisius col·locant-los a tots a l’altura del mateix tracte.

Aprofitant el tema del sucre d’avui o la maror que encara cueja pels 110 premis Nobel fent apologia dels aliments transgènics, simplement enarborant al pes de la seva autoritat com a premiats sense dades empíriques clars ni arguments, o els al·lucinatoris debats que una i altra vegada s’obren sobre l’homeopatia, cal tornar a llegir l’art de vendre merda (editorial Laetoli) escrit pel biòleg Fernando Cervesa en el qual explica amb aquest humor corrosiu i sulfúric que solen tenir els científics, com van muntar amb èxit el “fecomagnetismo” , una teràpia que curava malalties a través dels excrements humans, a l’estil de la faula de les teràpies biomagnètiques i per a la qual van arribar a rebre moltes ofertes per vendre les seves tècniques, gadgets o productes derivats.

El pitjor, ho repeteixo, no és que hi hagi científics corruptes, subornables, poc ètics, igual que el pitjor no és que considerem que hi ha polítics trapelles, mentiders i lladres sinó que no ens en fiem de cap, que no ens creiem ja a ningú, que tots ens semblin més o menys iguals. El relativisme científic, com el relativisme ètic o polític es dóna suport i nodreix de la ignorància i la indolència del ciutadà. Així al final, vam acabar tots prenent sense saber-ho 35 quilos de sucre per persona i any, tractant-nos l’acne amb fecomagnetismo i votant al partit marca ACME, aquell que diu que tots són iguals, sigues forta, filets de plastilina i coses així.

És veritat que la ciència és cada dia més complicada i sofisticada, és impossible ser expert en tot i la societats confien en institucions científiques independents que els orientin i informin amb veracitat. Les societats creuen que hi ha poders i contrapoders públics i científics que garanteixen que la ciència sigui de veritat ciència i no pseudociència, mentida o superstició. Però aquesta “creença” tampoc és “saludable”.

El que necessitem és també una opinió pública amb formació científica, que sàpiga què és ciència i en què consisteix el mètode científic. Ciutadans que tingui habilitat i estiguin acostumats a buscar fonts d’informació fiables i contrastades, que puguin llegir publicacions de ciència i que aquesta inquietud es mantingui per a totes les qüestions de la seva vida quotidiana. No obstant això no sembla que aquesta hagi estat una preocupació de les autoritats educatives espanyoles a tenor del tipus assignatures, pedagogies i escàs pes de les ciències experimentals en els programes educatius.

Jo sóc poc modern, ranci, fins molt antic. El meu edulcorant preferit és la mel, una pasta fabricada per el nèctar de les flors i la peculiar saliva d’uns insectes que després s’assequen batent les seves ales perquè quedi espessa. Sí, dit així sona una mica repugnant. Però és un producte que cuiden amb cura els apicultors i que els humans portem prenent més de 10.000 anys com pot comprovar-se en la pintura rupestre del mesolític de la “Cova de l’Aranya” a Bicorp, València, en la qual es pot veure un intrèpid recol·lector de mel pujat a un arbre.

Tot i així estic segur d’ingerir molts quilos de sacarosa i altres edulcorants sense jo saber-ho, de pesticides sense jo saber-ho, de molècules verinoses i metalls pesants sense jo saber-ho… Fins que els meus amics els homes de ciència el investiguen i ho diuen, els meus amics els periodistes independents ho denuncien, els meus amics els polítics íntegres fan lleis per perseguir el seu ús. No són tots iguals. No sóc un relativista en gairebé res. Gràcies Rachel Carson, John Yudkin, Clair Cameron Patterson. Gràcies

Sobre Ramón J. Soria Breña

Expert en Alimentació Contacte: Twitter | Més articles