I si no morim de càncer, de què morirem?

Convindria que els professionals de la clínica fossin més proactius en preguntar sobre com les persones que atenen veuen els seus propis processos de final de vida.

Jordi Varela
 
 
 

La Dra. Margaret McCartney, metgessa de família escocesa, ha escrit un article al British Medical Journal arran d’haver sentit per la ràdio una entrevista que li feien al Dr. Harpal Kumar, Director de Cancer Research UK: “El nostre objectiu és estar segurs que molt poca gent morirà de càncer”. Va dir l’investigador, i llavors el periodista li va preguntar: “I si no morim de càncer, doctor, de què morirem?”. El context de la conversa radiofònica, que va inspirar a la Dra. McCartney, és molt suggerent, i per això em permeto traduir algunes de les seves reflexions. “Als metges se’ns ha ensenyat que això de la mort és un fracàs de la nostra actuació clínica. Només veiem la mort com un fenomen que pot ser evitat amb un diagnòstic precoç, un TAC d’urgències o un tractament adequat, i això és negatiu, perquè ens impedeix pensar que al voltant del procés de final de vida hi ha moltes altres consideracions, i no només culpa i errors.”

Una meta-anàlisi de 30 estudis fets a 5 països diferents, amb una participació de més d’un milió de pacients, demostra que els malalts que havien rebut atenció pal·liativa anaven menys a urgències en el darrer mes de vida, la qual cosa és molt positiva, tenint en compte que molts urgenciòlegs confessen que no estan preparats per atendre apropiadament aquesta tipologia de pacients, i que, a més, un viatge a un servei d’urgències augmenta el risc que les persones en fases avançades de les seves malalties pateixin actuacions desproporcionades. Pel que fa a l’assumpte, transcendent, del moment de la introducció de l’atenció pal·liativa, tot i que hi ha indicis que la precocitat és positiva, aquesta meta-anàlisi no aconsegueix arribar a conclusions, degut a l’heterogeneïtat dels estudis seleccionats.

El que sí que conclou, en canvi, és un altre treball publicat al New England Journal of Medicine, molt més petit, del Massachussets General Hospital, en el qual els investigadors van treballar amb un grup de 151 pacients en estadiatge IV de càncer de pulmó. La meitat d’ells van seguir el tractament oncològic habitual i l’altra meitat van tenir una intervenció addicional que senzillament va consistir en la programació de visites a un especialista en atenció pal·liativa. El resultat va ser que aquest darrer grup va deixar abans la quimioteràpia, va començar abans el tractament pal·liatiu i va patir menys en el moment final; i la sorpresa del treball és que els pacients que havien començat abans el contacte amb l’especialista en atenció pal·liativa, van viure un 25% més de temps que el grup control. Com diu Atul Gawande, l’autor del llibre Ser mortal: “Si el fet d’aconseguir parlar clarament amb els pacients sobre com afrontar els darrers dies de vida, per després iniciar pràctiques pal·liatives d’acord amb els continguts de la conversa, fos un nou medicament, la FDA (Food and Drug Administration, l’òrgan regulador dels EUA) l’hauria d’aprovar amb urgència”. La lliçó d’aquest estudi, continua el Dr. Gawande, és quasi zen:“Les persones viuen més només quan aturen els intents de viure més”.

Induïts per la seva formació, molts metges i moltes infermeres pensen que quan un pacient entra en un procés de final de vida ja no hi ha res que puguin fer per ell i, com mostra l’evidència, això no és cert. Penso que, en comptes de tirar la tovallola, convindria que els professionals de la clínica fossin més proactius en preguntar sobre com les persones que atenen veuen els seus propis processos de final de vida i, si ho fan, aquesta conversa acabarà sent molt profitosa, sobretot per als pacients.

Jordi Varela
Sobre Jordi Varela

Doctor en Medicina. Metge de família. Expert en gestió sanitària. Col·laborador docent d’ESADE i Editor del blog “Avenços en Gestió Clínica”. Contacte: Página web | Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*