Sistema sanitari: creus i cares

La campanya de les creus grogues de l'ANC no ha estat afortunada, però algunes de les crítiques que se li han fet tampoc. No es pot oblidar que el model sanitari català està en qüestió, però tampoc que l'únic camí per canviar-lo és la independència, la llibertat.

Ramon Serna
 
 
 

La situació política-sanitària que vivim segueix mereixent que moltes coses es diguin pel seu nom. El debat és si la campanya de les creus grogues que l’ANC ha plantat per quantitat de pobles de Catalunya, amb un INRI que deia “Sistema Sanitari Català”, ha estat més desencertada per ella mateixa o per les reaccions contra la independència que ha provocat.

Clar, en el súmmum del bonisme, podria dir que no ha estat tan desencertada, que ha reobert un debat necessari, ha fet caure caretes, ha entretingut l’estiu…o fins i tot que, com a mínim parcialment, ha fet l’efecte que pretenien moltes, insisteixo, moltes de les persones que han fet la campanya: transmetre el missatge expressament simplista que les cavernes de l’estat han menyspreat la sanitat catalana i que per això necessitem la independència, per tenir el model sanitari que decidim el poble de Catalunya, més que no pas defensar el que ara tenim.

Seguint amb el meu exercici bonista, podria dir que les crítiques a la campanya han estat una continuació del debat, han complementat la campanya, remarcant que les actuals deficiències sanitàries són també responsabilitat de la corrupció del model i de les pràctiques privatitzadores. Per un cantó s’assenyala l’agressió estatal, certa, per molt que oblidant la complicitat de CiU amb les polítiques d’austeritat, o la seva responsabilitat en el nomenament de De Alfonso, i per l’altre l’agressió interna, també certa, ni que hi ha qui oblida el remei, la possibilitat de construir, a partir d’ara mateix, una Catalunya democràtica sense interferències externes.

El problema ve quan, amb les crítiques a la campanya, les xarxes s’encenen i, tret d’una majoria de persones dialogants alguns arriben a negar la corrupció, l’evident tendència a la privatització i fins i tot l’existència de llistes d’espera. Per a qui nega les llistes d’espera, que es miri el cas de Jordi Pérez, per posar-ne un entre tantíssims, i a veure quina solució hi troba. Perquè Boi Ruiz deia a la tele (minut 32) que qui tingués un problema li digués, que ell es comprometia a arreglar-li, però en Comín, sembla que ni això. El problema ve quan la campanya de l’ANC neix coincidint amb la reunió de tots els consellers de salut de la història de la Catalunya autonòmica amb el claríssim objectiu de posar en valor un model sanitari que des de baix hem posat en qüestió. El problema ve quan la campanya no la munta una sectorial de salut de l’ANC, que déu funcionar al ralentí, sinó un comitè que desconeix l’abast del debat sanitari, influenciat per polítics que eviten dir clar i català que el model el decidirem entre totes, perquè és més que previsible que per a molts defensors del discurs únic del model serà més important conservar el model, el negoci, que conquerir la independència.

El problema ve quan es produeixen rèpliques plenes de raó i molt compartides, però també amb una dosi de demagògia, amb un granet de sorra contra la independència, que l’ANC hauria d’haver calculat però no havia previst. Per exemple, trobo desafortunat que Toni Barbarà parli de «monocampanya que defensa que no hi ha redempció fora de la independència» perquè sap que som molta la gent que, sense connotacions religioses i/o des de dins de la mateixa Marea Blanca, pensem que la lluita per una sanitat pública 100% pública (no per la prohibició de la sanitat privada) va indissolublement lligada a la lluita per la independència, una independència no fonamentada en cap manipulació. De la mateixa manera és sobrer, si es vol ser constructiu, que l’Albano Dante, al mig d’un vídeo ple de raons, digui que la qüestió no és independència o no independència però, per si de cas, es declari no independentista, malgrat haver estat destacat membre del Procés Constituent on defensàvem la República Catalana del 99%. Tanta prevenció cap a una ruptura amb l’estat fa pensar en un no independentisme, de tanta tradició històrica com les traïcions de la burgesia catalana, que no és que no vulgui la independència sinó que tampoc no vol gaires canvis, ni del sistema ni del model. En un cofoisme amb el manteniment del règim del 78, on el més greu del que es va pactar va ser el lliurament de totes les nostres armes, la desmobilització.

El canvi de model sanitari el tenim a l’abast de la mà. Catalunya segueix essent sociològicament d’esquerres i només ens cal la independència, la llibertat, perquè Espanya, que és evident que ens condiciona, és irreformable, de moment, i la solució la necessitem ja.

Ramon Serna
Sobre Ramon Serna

Ramon Serna Ros va néixer a València l'any 1950, es va criar a Barcelona i va despertar amb el Maig del 68. No va assimilar la transició, però l'any 1981 es va reincoporar a la seva feina d'infermer al Trueta de Girona on va continuar legalment la mateixa lluita que havia portat de manera il·legal als hospitals de Sant Pau i de Bellvitge durant el franquisme i la transició. Va representar el seu sindicat CATAC-CTS/IAC, del qual se sent orgullós, en la gestació de la Marea Blanca catalana i ara, jubilat, ni que no de l'activisme, és membre del Grup de Treball de Salut de la CUP. Defensa una sanitat 100% pública. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*