Sobre els “discursos ximples” dels experts

Cal demanar als experts que siguin més innovadors i no continuïn centrats en el manteniment d'un model que fa i farà aigües per tots els costats en un futur més proper que llunyà

Amando Martín Zurro
 
 
 

No passa dia sense sentir, veure i/o llegir a afamats experts que afirmen que el nostre sistema sanitari es troba sotmès a greus tensions derivades d’un finançament insuficient que ja dura molts anys. Unes tensions agreujades per la crisi iniciada l’any 2008. Aquest tipus de discurs és com una mena de diagnòstic parcial que, sense ser totalment fals, aborda els símptomes del problema i deixa de banda les seves causes essencials. Que tots els sistemes sanitaris pateixen tensions importants més o menys perllongades és una veritat de “perogrullo”, o sigui una ximpleria. Una altra cosa és constatar que aquestes tensions s’intensifiquen en contextos de restricció general dels recursos disponibles. Aquests diagnòstics no necessiten experts, els pot realitzar qualsevol. Una conseqüència d’aquest tipus d’afirmacions és que la solució principal (a vegades l’única) que es planteja, és la d’incrementar la injecció de recursos econòmics al sistema. Una ximpleria més, en aquest cas perillosa, ja que pot incrementar el malbaratament de diners públics si no es modifiquen abans, o almenys de forma simultània, l’orientació estratègica, l’organització i la planificació de les actuacions del sistema sanitari actual.

En diversos articles publicats en aquest mateix mitjà he parlat d’alguns dels canvis claus que s’haurien d’instaurar per garantir la sostenibilitat financera i organitzativa del sistema i, al mateix temps, optimitzar la seva efectivitat i eficiència en la resolució dels nous reptes que en el camp de la qualitat de vida enfronten unes societats desenvolupades envellides i amb una forta tendència induïda al consum de béns i serveis; així com a l’externalització de les responsabilitats personals en la cura de la pròpia salut. En aquesta ocasió vull dirigir la mirada a les raons, més o menys conscients, que indueixen a molts dels nostres experts a agafar-se a aquests diagnòstics ximples i oblidar les causes més profundes dels problemes. És evident que no tots els experts estan en aquest grup i que sempre es poden trobar discursos que aborden de forma impecable l’anàlisi de les arrels i el futur dels problemes del sistema sanitari, però no és menys cert que abunden els de la primera “corda”.

Opino que els motius de fons d’aquestes anàlisis es poden ubicar en dos grans locus de pensament:

  1. Pensament conservador. Típic dels que, encara que no siguin conscients d’aquesta característica personal o fins i tot la rebutgin en públic i en privat, no volen cap canvi en profunditat, ni del sistema sanitari ni, en realitat, de res. Canvis als quals col·loquen el qualificatiu de radicals, possiblement en un intent de desprestigiar els missatges i les persones que els elaboren i/o difonen. Pretenen mantenir l’statu quo actual, fet que, en moltes ocasions (per tant no sempre), cal posar en relació amb la defensa d’interessos personals i/o corporatius
  2. Pensament de curt termini. Típic de molts polítics i gestors amb un futur marcat per la seva pròpia destitució, que pot ser més tardana si són capaços de mostrar grans èxits en el present, fet que els indueix a menystenir o fins i tot oblidar totalment totes aquelles possibilitats d’acció que puguin fer perillar el seu càrrec, sobretot si intueixen que poden molestar a grups de pressió importants del sector.

La conclusió d’aquest article es podria resumir en una petició dirigida als experts que, un dia darrere l’altre, ens piquen amb aquest argumentari tan ximple sobre els mals del nostre sistema sanitari i les seves solucions: si us plau, siguin més innovadors i no continuïn centrats en el manteniment d’un model que fa i farà aigües per tots els costats en un futur més proper que llunyà.

Amando Martín Zurro
Sobre Amando Martín Zurro

Amando Martín Zurro (Valladolid 1945). Doctor en Medicina i Cirurgia. Especialista en Medicina de Família i Comunitària i Medicina Interna. Director de la càtedra Docència i Investigació en Medicina de Família (UAB 2001-2007). Coordinador General del Programa de Medicina de Família i Comunitària de Catalunya (1995-2008). Co-Director del Pla d’Innovació d’Atenció Primària i Salut Comunitària del Departament de Salut (2007- 2010). Director de l’Àrea de Formació i Desenvolupament Professional del Institut d’Estudis de la Salut de la Generalitat de Catalunya (2004-2008). Editor de la revista Atención Primaria i del programa FMC. Soci d’Honor de les societats espanyola i catalana de Medicina de Família i Comunitària. Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari (2015). Premi a l’Excel·lència Professional del Col·legi de Metges de Barcelona (2006). Editor i autor de múltiples llibres i articles científics. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*