Sobre l’origen del nostre sistema sanitari

No es pot dubtar dels aspectes positius del nostre sistema sanitari que el situen comparativament en un lloc de privilegi en relació als de molts països. Tampoc es pot oblidar però, que el desenvolupament normatiu posterior a la Llei General de Sanitat de 1986 ha estat lent i incomplet.

Amando Martín Zurro
 
 
 

S’acaba de publicar el llibre ‘La construcción de un éxito. Así se hizo nuestra sanidad pública’ escrit per Juli de Nadal amb la col·laboració de Pedro Sabando i Lluís Bohigas (ed. La Lluvia, 2016). La seva aparició és oportuna, sobretot ara. Estem en un moment en què, després de bastants anys de crisi i retallades en els pilars socials del nostre incomplet estat de benestar, s’estenen les amenaces sobre els èxits aconseguits en l’àmbit sanitari a partir de la promulgació en 1986 de la Llei General de Sanitat. El llibre s’inicia amb un relat d’elements històrics previs a la gestació i aprovació de la llei, posant especial èmfasi en els antecedents relacionats amb la formació universitària i postgraduada, tenyits amb clares referències autobiogràfiques. Els apunts sobre l’origen i evolució posterior del sistema MIR ocupen una extensió substantiva d’aquesta primera part del llibre juntament amb els que dedica al Fons d’Investigació de la Seguretat Social (FISS), àmbits en els quals l’autor, Juli de Nadal, va tenir un protagonisme indubtable. Motius professionals i personals m’empenyen a ressaltar el fet que durant el període predemocràtic va adquirir un relleu significatiu la lluita dels MIR. Van reivindicar un statuts laboral normalitzat i millores docents, objectius que es barrejaven inexorablement amb el del combat contra la dictadura, aleshores en les seves darreres raneres.

També s’aborden en el llibre alguns aspectes relatius a la gestió i economia de la salut, a la transició entre la pura i dura administració de centres a una capacitat gestora més moderna i, de la mà de Lluís Bohigas, assistim al naixement i primers passos de la disciplina de l’economia de la salut a Espanya. Pedro Sabando, amb un coneixement directe dels fets, donades les seves responsabilitats polítiques en aquell temps. Explica, amb un cert deteniment i referint-se a episodis concrets, els secrets, les tensions internes en el partit del govern socialista i les resistències i agressions provinents del costat dret del ventall ideològic que van envoltar la gènesi, l’elaboració i l’aprovació de la Llei General de Sanitat. El llibre finalitza amb una mirada reflexiva vers el futur i els nous reptes que neixen dels canvis sociològics i culturals.

És interessant la publicació de llibres com aquest que ens indueixen a reflexionar sobre els èxits indubtables que, als anys 80, van suposar els canvis legislatius que possibilitaren el canvi més important del nostre sistema sanitari des de la Guerra Civil amb la introducció i operativització dels conceptes de sistema i servei nacional de salut, la universalització del dret a l’assistència i el finançament a partir dels impostos, sense oblidar la reforma de l’atenció primària i la integració de la salut pública, entre d’altres.

No són escasses les veus que critiquen la timidesa dels canvis sense negar la seva importància. És possible que un impuls polític més potent hagués pogut vèncer les intenses resistències que van oposar els canvis als partits conservadors i les mateixes organitzacions professionals. Es fa difícil, després de tants anys, valorar objectivament la viabilitat en aquells temps de transformacions més profundes.

No es pot dubtar dels aspectes positius del nostre sistema sanitari que el situen comparativament en un lloc de privilegi en relació als de molts països. Tampoc es pot oblidar, però, que el desenvolupament normatiu posterior a la Llei General de Sanitat de 1986 ha estat lent i incomplet. Aquest fet ha ajudat a posar en situació de risc alguns dels seus èxits més importants. A tall d’exemple podem esmentar el decret estatal promulgat l’any 2012 en què s’elimina la universalitat del dret a l’assistència i es tornen a introduir els conceptes d’assegurat i treballador propis de l’antiga Segurat Social, en un intent de fer retrocedir el sistema als temps de la dictadura franquista

Seguint l’exemple de la reflexió que introdueix Juli de Nadal a l’epíleg del llibre, important recordar les fites aconseguides però sense abaixar la guàrdia davant els nous reptes que impliquen els canvis del context (socioculturals, econòmics, professionals, tecnològics….) i menys encara enfront de les agressions polítiques que pretenen soscavar l’estat i la societat de benestar i el sistema sanitari públic, un dels seus pilars fonamentals.

 

Amando Martín Zurro
Sobre Amando Martín Zurro

Amando Martín Zurro (Valladolid 1945). Doctor en Medicina i Cirurgia. Especialista en Medicina de Família i Comunitària i Medicina Interna. Director de la càtedra Docència i Investigació en Medicina de Família (UAB 2001-2007). Coordinador General del Programa de Medicina de Família i Comunitària de Catalunya (1995-2008). Co-Director del Pla d’Innovació d’Atenció Primària i Salut Comunitària del Departament de Salut (2007- 2010). Director de l’Àrea de Formació i Desenvolupament Professional del Institut d’Estudis de la Salut de la Generalitat de Catalunya (2004-2008). Editor de la revista Atención Primaria i del programa FMC. Soci d’Honor de les societats espanyola i catalana de Medicina de Família i Comunitària. Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari (2015). Premi a l’Excel·lència Professional del Col·legi de Metges de Barcelona (2006). Editor i autor de múltiples llibres i articles científics. Contacte: Twitter | Més articles