Sobrediagnòstic en la hipertensió: 3 de 4 adults haurien de modificar el seu estil de vida

Sebastián Vignoli, metge de família referent en malalties cardiovasculars, defensa que "no hi ha proves científiques que demostrin que aplicar un tractament a aquest nivell d'hipertensió [130/80] aporti res"

Carla Benito
 
 
 
Una dona es mesura la tensió / Acistock

Una dona es mesura la tensió / Acistock

L’American College of Cardiology i l’AmericanHeart Association, una de les organitzacions més influents del món en salut cardiovascular, van publicar fa un parell de mesos una nova Guia de la Pràctica Clínica sobre Hipertensió Arterial que situava el llindar diagnòstic d’hipertensió arterial (HTA) a 130/80. Actualment aquest llindar està situat a 140/90 seguint els criteris dibuixats l’any 1993.

Segons els càlculs de les mateixes institucions, el nombre de persones que a partir d’ara seran diagnosticades amb hipertensió abans dels 45 anys triplicaran els actuals en el cas dels homes, i es duplicaran en el cas de les dones. En el cas americà, això suposa incorporar 30 milions de persones a la llista dels hipertensos. Del total, però, estimen que només entre el 25% i el 30% necessitaran medicació suplementària o revisar el tractament actual.

A banda, ells mateixos etiqueten també de tensió elevada i recomanen modificar estils de vida i tenir un seguiment mèdic a les persones amb la tensió superior al llindar 115/75. Aquesta tensió és la que té entre el 60 i el 85% de la població general, el que implica que tres de cada quatre persones podran ser catalogada com a “malalta”.

Sebastián Vignoli, metge de família referent en malalties cardiovasculars, defensa que “no hi ha proves científiques que demostrin que aplicar un tractament a aquest nivell d’hipertensió [130/80] aporti res” i indica que això afavorirà el sobrediagnòstic. A més, ens explica que, com tot, els nous estudis i les noves orientacions s’inicien a occident i s’acaben estenent: “ja va passar amb la diabetis i passarà ara amb la hipertensió”. A més, creu que s’acabaran instaurant els criteris perquè “allà als Estats Units els metges de família tenen poc pes” i cardiòlegs i internistes els aplicaran.

En la mateixa línia, Vignoli explica que els cardiòlegs “d’aquí” també aposten per baixar els criteris però que hi ha també resistència a fer-ho des d’algunes associacions. Com encara no està actiu, les crítiques no estan sent determinants per saber què s’acabarà fent.

Per sobrediagnòstic entén el diagnòstic d’un trastorn a una persona que no té símptomes, és a dir, “sobrediagnosticar és dir-li a algú que té un problema encara que aquell trastorn no li reduirà la vida per res”, apunta Vignoli. En aquest sentit, en un article detallat, Vignoli explicava que “no existeixen evidències suficientment sòlides per etiquetar de “tensió arterial elevada” i recomanar modificació d’estils de vida i seguiment mèdic a les persones amb tensió arterial major de 115/75 (60-85% de la població general)”. Al mateix temps, afirma que tampoc existeixen “per diagnosticar d’“hipertensió” i recomanar tractament farmacològic a les persones amb tensió arterial major de 130/80, hagin o no tingut esdeveniments cardiovasculars”.

La confusió entre causa i factor de risc

Una causa és allò que provoca la malaltia i sempre està present. Un factor de risc en canvi serà un factor que, quan no trobem la causa d’una malaltia, es cregui que pot estar associat a aquesta. Els factors de risc no tenen per què estar presents en tothom en una mateixa malaltia i mai es podrà afirmar que són una causa segura d’aquesta.

Per il·lustrar aquesta idea, Sebastián Vignoli explica que en malalties cardiovasculars no acostuma a haver-hi causes, el que sí que hi ha són factors de risc associats. I ho exemplifica dient que “no tothom que té un ictus és hipertens”.

Relacionar causa i factor de risc com iguals és perillós doncs pot portar a voler desenvolupar tractaments per a casos que no en poden tenir com ara envellir. I és que “envellir en si és un factor de risc per emmalaltir”, apunta Vignoli.  però segons Vignoli  no afirmarem que envellir, en ser un factor, és ja una malaltia ni tampoc desenvoluparem tractaments si no es pot garantir que siguin efectius per la gent que ho viu. Això seria de nou sobrediagnosticar.

Investigar, desenvolupar, avançar

“La medicina occidental està farcida d’interessos”. Aquesta afirmació surt sovint de la boca de molts professionals sanitaris i científics. Sebastián Vignoli creu que és molt complicat separar els avenços i els estudis que es realitzen dels interessos que hi ha al darrere. Econòmics però també interessos interns dels professionals. “Els especialistes tenen tendència a expandir el seu camp d’acció, sempre volen fer més proves i més cribatge”, apunta al mateix temps que afirma que “no ho fan amb mala intenció” sinó que la majoria “ho creuen necessari”.

Vignoli, crític ara amb el canvi de llindar, també ho és amb la facilitat que hi ha a l’hora de desenvolupar nous tractaments. La metaciència actualment està estudiant com s’investiga la ciència i està trobant moltes errades. Si això passa és perquè cada cop que es desenvolupa un nou tractament es realitza un assaig clínic on es compara el nou tractament amb un placebo o amb un tractament vell. El problema que indica Vignoli és que “quan la medicina decideix confirmar que una cosa que ja fa està ben feta, es troba que en el 40% dels casos estaven equivocats”. “No es poden implementar nous tractaments i noves proves diagnòstiques que s’incorporen a les guies per després haver d’anar corregint”, afegeix Vignoli.

Actualment es realitzen dos assaigs clínics de mitjana perquè una intervenció sigui aprovada. “Si baixem el llindar també en això, engreixarem aquest 40%”.

Sobre els motius que porten a aquesta producció d’avenços i tractaments que acaben sent ineficaços? Un sistema d’incentius “malaltís”: segons Vignoli, existeix pressió perquè publiquis i a més perquè aquestes publicacions siguin positives.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*