Tancats i vulnerables al CIE de la Zona Franca

"Hi ha moments de gran vulnerabilitat a l'hora de garantir l'atenció sanitària al CIE", constata la metgessa Nani Vall-llosera.

Caralp Mariné
 
 
 
En José explica les condicions mèdiques al CIE / XAVIER PUIG

En José explica les condicions mèdiques al CIE / XAVIER PUIG

“Li vaig explicar al doctor que tenia un dolor molt fort de dents, vaig demanar que m’enviessin al dentista. Jo pensava que ho farien però mai ho van fer, només m’anaven donant calmants pel dolor”. Això li va passar a Taliou Khayar quan el van portar al Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) de la Zona Franca a Barcelona per primera vegada. Era el 25 de juliol d’aquest any, després de ser detingut a Lleida per trobar-se en situació irregular. Portava des de 2006 a Espanya, però no havia estat detingut abans. Va estar 50 dies al centre i amb prou feines va rebre ajuda mèdica.

El Ministeri de l’Interior ha informat que el CIE de Barcelona tancarà fins al febrer per dur a terme una sèrie de reformes. Des de la plataforma Tanquem els CIEs han convocat una concentració a la plaça Sant Jaume de Barcelona aquest divendres per demanar que no es torni a reobrir. Entre els motius d’aquest tancament hi ha el de rehabilitar alguns serveis després d’una interlocutòria del jutge de Barcelona que demanava millorar part de les instal·lacions, i que descrivia les condicions de “poc humanitàries”.

“Hi ha moments de gran vulnerabilitat a l’hora de garantir l’atenció sanitària”, així ho constatava la metgessa Nani Vall-llosera, col·laboradora de MigraStudium que a través d’unes visites al centre d’internament de Barcelona va escriure al 2014 part d’ un informe que parla sobre la situació d’aquests centres. Segons explica aquesta mèdica a Catalunya Plural, tot i que alguns aspectes hagin millorat en els últims mesos, les deficiències en l’atenció mèdica i l’atenció global per abordar la situació de cada intern fan que l’estat acabi per no garantir l’atenció als interns.

Per a aquesta doctora la prioritat passa per disposar d’una infermeria que tingui servei mèdic les 24 hores i un espai físic on poder tenir els malalts. Un servei que fins ara no existeix. “Més enllà que no volem que hi hagi els CIEs i que crec que un malalt no hauria d’estar en el centre, hi ha d’haver un servei mèdic continu i un espai amb dos o tres llits on poder tenir els malalts”, explica ella.

Al centre de Barcelona hi ha un sol metge que treballa cinc dies a la setmana de 8 a 3 de la tarda. Després d’aquesta hora, com constaten en l’estudi, només hi ha servei d’infermeria i per les nits el centre queda desemparat d’atenció, igual que els caps de setmana. És en aquests moments quan la policia ha de decidir si un intern amb problemes pot esperar al dia següent a rebre atenció sanitària o no. “La policia no hauria d’assumir aquest responsabilitat”, diu Vall-llosera a Catalunya Plural. I explica que hi ha coses que poden esperar però d’altres no, i recorda el cas d’Idrissa Diallo, un jove senegalès que el sis de gener de 2012, estant al centre de Barcelona, després de demanar successives vegades atenció durant la nit va acabar morint.

“Un company tenia mal de panxa i tenia necessitat d’anar al bany cada dos per tres, no estava bé. Vaig informar als policies però va haver d’esperar fins al matí següent que arribés el metge”, es queixa Taliou. Amb una veu que es va trencant a mesura que va recordant el seu pas pel centre, vol deixar constància repetides vegades que ser-hi “no és com estar a casa teva”, i reivindica: “no pots portar el dolor”.

José Manuel Cálix ho sap molt bé. Va ingressar al CIE de Barcelona el 29 de juliol d’aquest any després de que el 2010 li haguessin entregat una ordre d’expulsió i ell decidís quedar-se. Havia arribat al gener de 2007 a Barcelona desde Hondures, de la mà de dos germans que ja vivien aquí. Es va ajuntar amb una noia espanyola i van tenir un fill. Quan ja havia format una família el van detenir i el van portar al centre d’internament. “Estar al CIE és pitjor que estar a la presó, perquè psicològicament estàs tota l’estona pensant: m’expulsaran, em separaran de la meva família”, denuncia desesperat a aquest diari.

La doctora Vall-llosera ho ha pogut constatar en les seves visites al centre de Barcelona i per això confirma que “és pitjor que estar a la presó”. “Si tens 210 homes vivint amb una tensió brutal, en un espai petit, sense poder fer exercici, tanta angoixa acaba sent un polvorí”, relata ella. “Això provoca que acabin tots amb ansiolítics, perquè no poden dormir, la convivència no és fàcil i no reben cap suport psicològic”, explica.

Medicalització en lloc d’ajuda psicològica

L’entrada al CIE, com descriuen en l’informe, suposa una ruptura biogràfica per l’intern, que es veu privat de llibertat per una falta administrativa, no tenir papers, i que per tant és arrencat d’una vida normal. Això fa que la tensió sigui immensa, expliquen, i que la desesperació estigui a flor de pell i molts tinguin al cap la idea del suïcidi. Homes com en José han passat de tenir una vida més o menys normal, formar una família, intentar sobreviure, a estar tancats en un centre sota l’amenaça de ser expulsats del país i separats de les seves famílies.

A més d’això, molts dels interns porten a l’esquena una motxilla plena de traumes personals que no han pogut superar o abordar. El de Taliou és un d’aquests casos. Va arribar del Senegal a Tenerife en pastera, després d’un llarg temps de reflexió en què no sabia si venir o no. No era una decisió fàcil; va deixar enrere una dona i dos fills, un d’ells amb problemes de salut. La seva mare va morir quan ell tenia nou anys i el seu pare va acabar morint anys més tard “perquè treballava molt”, explica ell molt trist. Sent el germà gran d’una família de vuit fills i pare de dos nens va sentir la necessitat d’anar a Espanya a la recerca d’un treball que pogués ajudar-los. Explica a més que per problemes econòmics el perseguien i l’amenaçaven al seu país. Després d’un complicat viatge va acabar en un centre d’estrangeria de Tenerife i d’allí el van enviar a Madrid. Després de passar per Madrid i Barcelona va acabar treballant a Jaén. “Guanyava 350 euros i podia enviar 100 o 150 euros a la meva família”, explica. Una família que no veu des que va arribar, fa ja nou anys. Quan el van detenir a Lleida i el van internar al CIE va pensar que el deportarien.

“Estant allà -al CIE- de vegades sentia por i estava trist però només em donaven pastilles perquè pogués dormir”, lamenta Taliou. Vall-llosera va denunciar que davant la desesperació dels interns “l’única resposta que poden donar els serveis mèdics sigui farmacològica, amb tots els riscos d’addicció, d’anestèsia de les pròpies capacitats d’adaptació que això comporta”. En l’informe la doctora es mostrava preocupada per “l’alt grau de medicalització dels interns del CIE”, després de comprovar que un gran nombre d’interns prenien ansiolítics.

Sense revisions prèvies a l’ingrés

El curt horari del metge també comporta que aquelles persones que arriben al centre mentre el doctor no hi és hagin d’esperar per passar la revisió mèdica que se’ls fa només entrar. “Quan arriben el metge els fa preguntes per la detecció de possibles problemes, els pregunta si estan seguint algun tractament, però si és cap de setmana o per la tarda els interns queden pendents de revisar”, explica Vall-llosera.

Quan Taliou va ingressar el primer que va fer va ser demanar-li al metge una analítica, perquè des que va arribar el 2006 no havia tingut oportunitat de fer-se’n una, però el metge va estimar que no era necessari. “Durant l’internament moltes persones perden visites mèdiques que tenien concertades prèviament, rellevants pel seguiment i tractament de les seves malalties”, assenyala també l’informe.

Més enllà de tot això, el CIE, com constaten els investigadors de l’informe, no ofereix atenció especial per a persones vulnerables, discapacitats intel·lectuals amb dificultats afegides que els ajudi a suportar l’internament.

L’atenció mèdica: un servei privat

El que s’ofereix a nivell assistencial dins del centre és tot allò que un metge de família pot fer juntament amb l’ajuda de les infermeres. Quan es tracta de fer alguna cosa a nivell intervencionista, com una radiografia o un altre tipus de prova, els interns són enviats al Centre d’Atenció Primària (CAP) de Manso o per coses de més complexitat a l’Hospital Clínic.

Això és així, en part també, pel fet que l’atenció sanitària dins del centre és duta a terme per una clínica privada i no per un metge treballador de l’administració pública. Es tracta de la Clínica Madrid, qui es va fer amb la concessió d’aquest servei al centre de Barcelona. “No té cap sentit, si l’estat és el garant de la seguretat dels interns, hauria de ser el garant del dret a la salut d’aquests”, reivindica Vall-llosera.

Una interlocutòria per garantir atenció mèdica

El maig d’aquest any el jutge de control del CIE de Barcelona va emetre una interlocutòria en què ordenava un seguit de mesures. Entre aquestes el jutge deia que qualsevol intern ha de poder obtenir atenció mèdica tot i que no disposi de targeta sanitara. El magistrat d’Instrucció número 1 de Barcelona ordenava això després de comprovar que a alguns interns se’ls havia denegat la realització de proves mèdiques al no tenir d’aquesta targeta. I deia que no disposar de targeta no “ha de suposar cap obstacle perquè la prova mèdica es realitzi de manera immediata, ja que l’estat té l’obligació de vetllar per la salut de les persones que es troben privades de llibertat, com són els presos per delictes comuns o els estrangers que han de ser expulsats”.

Després d’aquest acte i un altre anterior que exigia que millorés l’estat dels banys i les dutxes i altres canvis, el centre de Barcelona tanca a finals d’octubre fins a febrer de 2016, segons ha informat el Ministeri de l’Interior, per obres. Davant la possibilitat d’una reobertura la plataforma Tanquem els CIEs ha convocat una concentració perquè no torni a obrir el centre i perquè no es repeteixin casos com els que van viure els testimonis d’aquesta informació.

La història de Taliou i José amb el CIE va acabar 50 dies després. Taliou va aconseguir l’asil polític i ara va de ciutat en ciutat a la recerca d’una feina. Per en José la situació és una mica més complexa. Va sortir del centre perquè l’estat no va arribar a temps de comprar els bitllets que l’enviessin de tornada, ara la seva situació penja d’un fil i espera aconseguir un contracte de treball que li permeti quedar-se i no separar-se de la seva família. “Camino amb por pel carrer, si em fan fora, què passarà amb el meu fill?”, lamenta mentre mira a banda a banda del carrer esperant per tornar a la feina, una que de moment només pot fer sense contracte i amb molta angoixa .