ENTREVISTA | JAVIER ALBARES, METGE ESPECIALISTA EN SON

“Tenim un greu problema amb la falta crònica de son dels escolars; els polítics ho entenen però diuen que ara no toca”

Parlem amb el doctor Javier Albares, neurofisiòleg especialista en son, director de la Unitat de Son del Centre Mèdic Teknon i un dels impulsors de la Iniciativa per la Reforma Horària, en la qual es defensa, entre altres coses, que a la secundària els alumnes dinin a l’institut a la una del migdia, i comencin i acabin les extraescolars abans.

Víctor Saura
 
 
 
El doctor Albares, durant l’entrevista / Guillem Espun

El doctor Albares, durant l’entrevista / Guillem Espun

El 29 de gener va fer cinc anys que es va presentar en societat la Iniciativa per la Reforma Horària, impulsada per un grup de professionals provinent de disciplines molt diverses, els quals entenien que els horaris peninsulars s’han d’aproximar als europeus en tots els àmbits (educació, treball, consum, cultura, oci) amb l’objectiu de fer un ús més racional del temps i afavorir així el benestar dels ciutadans. El pacte naixia amb el suport del Parlament i el Govern català, que es va solemnitzar encara més quan el juliol de 2017 un total de 110 institucions i organitzacions es van comprometre a caminar cap a l’objectiu 2025. Entre els canvis que es contemplen, en l’àmbit educatiu es posa èmfasi en l’avançament de l’inici i finalització de les activitats extraescolars, així com la incorporació del dinar en l’horari dels instituts. En el cas de la salut, la gran aposta és la son. Avançar l’hora d’anar a dormir, i dormir més.

Com i quant temps han de dormir els nens?

Han de dormir una quantitat suficient. El més important és que es doni a la son la importància que té, i això, avui dia, no passa, perquè venim de més d’un segle d’història en el qual s’ha fet creure que dormir és perdre el temps, perquè la gent estigués més temps a la feina. Això ja ve de la revolució industrial. Però, evidentment, dormir no és perdre el temps, és una funció fisiològica del nostre organisme absolutament necessària per la nostra salut. Per als nostres sistemes cardiovascular, immunitari, metabòlic, cognitiu, per la nostra memòria, la nostra capacitat d’atenció, i també perquè els nens i adolescents tinguin un bon rendiment escolar. Per tant, el primer que hem de fer és parlar de l’important que és dormir bé, i després donar les facilitats per aconseguir arribar a les hores que es necessiten.

I quantes es necessiten?

Varien amb l’edat. Els nens en edat escolar aproximadament deu hores, els més petits més, i els adolescents entorn de les nou hores. En medicina parlem d’adolescència des dels 12 anys fins als 20-21 anys, perquè és el moment en què el cervell s’està formant d’una forma més espectacular. Abans es pensava que cap als 6-7 anys el cervell ja estava format, perquè la seva grandària ja és la normal, i es creia que a partir d’aquí no hi havia canvis importants, però gràcies a la neuroimatge s’ha observat que el cervell s’està formant d’una forma molt important durant l’adolescència, sobretot el lòbul frontal, que és la part on està l’empatia, la creativitat, el judici, i sobretot aquestes connexions es formen mentre dormim, i si no s’adorm prou no es formen aquestes connexions per a la resta de la nostra vida. Per tant, cal donar un temps per tenir unes bones autopistes cerebrals durant tota la nostra vida.

Doncs hi deu haver ben pocs adolescents que dormin nou hores…

La gran majoria en dorm set. Això implica que els estem robant dues hores de son cada dia, si això passa durant cinc dies a la setmana són deu hores de son; és com si cada setmana no dormissis durant un dia i una mica més. Això té unes repercussions importantíssimes en el seu rendiment escolar. Sabem que un xaval que dorm set hores té la meitat de capacitat de resolució matemàtica que un altre que en dorm nou, sabem que està lligat al fracàs escolar, a problemes com el bullying, o com el consum de tòxics, drogues, alcohol…

Què hi té a veure el ‘bullying’?

Quan algú dorm poc és més irritable i més agressiu. Cal parlar de totes aquestes coses i posar-les damunt de la taula perquè la gent sàpiga que dormir és absolutament necessari. No és un luxe, sinó que és una cosa bàsica per la nostra salut. Ningú es planteja que deixarà de respirar durant una hora al dia, perquè la falta d’oxigen tindria conseqüències fatals, doncs que ens falti la son contínuament també té repercussions. Per tant el missatge per als pares és que cal tenir clar que la son dels nens és important des de ben petitons i donar exemple, la qual cosa significa cuidar la son.

Pel que veu a la seva consulta els pares no donem gaire bon exemple?

És que vivim en una societat privada de son, en la qual ens falta temps. Estem com hàmsters a la gàbia donant voltes per aconseguir la pastanaga. No tenim temps. La gent no entén que és necessari avorrir-se, i dedicar temps a no fer res. Estem en un estat de suposada productivitat màxima per estar tot el dia fent alguna cosa. I si estic tot el dia fent, al final em falten hores. I com em falten hores, veiem normal avui dia dormir menys. Li prendré les hores al treball? Les prendré a la família? Doncs no, les robo a la son, i això és una autèntica barbaritat.

Aquesta entrevista m’està començant a crear un cert càrrec de consciència…

Jo haig de tenir un discurs així de contundent. La son és quelcom pel que hem de lluitar. Sobretot pels nostres joves, hem de donar-los l’oportunitat que dormin el que necessiten i no ho estem fent.

Aparells electrònics, wifi… això s’ha de desconnectar durant la nit?

Això del wifi sembla que sí, encara que no hi ha estudis concloents. Respecte als aparells digitals, està claríssimament demostrat que ja hi ha un excés d’ús durant el dia, i que això ja genera malalties com depressió o ansietat, i fins i tot canvis cerebrals, de fet la societat nord-americana de pediatria diu que abans dels dos anys els infants no s’hi ha ni d’acostar a un aparell digital, i quants nens veiem que perquè no plorin els donen un mòbil o una tablet! Parlo de bebès. Però en relació a la repercussió que té sobre la son, s’aconsella tenir la mínima llum possible dues hores abans de dormir, perquè tant la llum ambiental com la que emeten els aparells digitals enganyen al nostre cervell, li fan creure que és de dia, i llavors s’inhibeix la segregació de melatonina, que és la neurohormona de la son. I com no comencem a segregar aquesta hormona no tenim son. Per tant, aparells digitals, mòbils, tablets, televisió i tot això, no s’han d’usar dues hores abans de dormir.

Uf, què difícil…

Clar, què passa? Que és l’hora en la qual els usen els joves i adolescents, perquè la resta del dia els tenim ocupats fent coses. I com estic a l’adolescència i necessito el meu espai per estar amb el meu entorn, que és el que m’importa, perquè tots els adults em teniu fregit perquè no feu més que imposar-me coses, doncs deixeu-me almenys aquesta estona. És un tema molt complex i no sé quina és la solució, però sí que sabem que afecta la son.

En les propostes sobre la reforma horària es demana avançar les extraescolars, i també que els nens mengin abans, i tot vagi abans. Però això voldrà dir començar també abans les classes, quan hi ha altres experts que consideren que ja comencen massa aviat, i que el cervell està al 100% cap a les 11h i no abans. Com casa tot això?

No és senzill. Aquí la reforma horària encara ha de fer una reflexió, però bé, està encara tant a l’aigüera que com a mínim cal demanar un canvi integrat en educació, treball, indústria, oci, etc. per intentar buscar una connexió entre tots. Que els nens surtin a les tres de l’escola, si els pares continuen sortint a les vuit, no serveix de gaire. Veurem com es duen a terme aquests petits encaixos que falten per decidir. El que és clar és que avui dia no s’està fent bé el tema escolar amb els adolescents, enlloc de Catalunya o d’Espanya, ni en gairebé enlloc del món. L’adolescent té un canvi en el seu ritme biològic, i té una tendència natural, per les seves característiques cerebrals, a retardar el seu horari de son. Es fa més mussol: cada vegada té la son més tard, i es desperta més tard. Si a això li afegeixes aparells digitals encara ho empenys més. I a més els estem pressionant amb extraescolars que acaben a les 9 de la nit. Com volem que un xaval vagi a dormir a les 10 si ha estat jugant a bàsquet fins a les 9 i encara no ha sopat i potser encara ha de fer deures? Però és cert que biològicament els adolescents haurien de començar les classes més tard, de cap manera abans. Com encaixem això amb la reforma horària? Haurem de veure-ho. Volem que surtin abans de l’escola i que comencin més tard, no sé com ho encaixarem, però el que es fa avui dia no és el que s’hauria de fer. Als Estats Units s’ha vist que els adolescents que comencen el high school a les 9 en comptes de les 8 tenen millor rendiment i hi ha menor fracàs escolar. Perquè dormen més. I dormir és una funció bàsica per les nostres funcions cognitives.

Aquí les queixes vénen perquè en molts instituts comencen a les vuit del matí i acaben cap a les tres de la tarda, i arriben molt tard a casa a dinar.

L’ideal seria que aquests xavals dinessin a la una a l’institut i arribessin a casa a dos quarts de quatre ja dinats. Si a un xaval el poses a dinar a dos quarts de quatre, com vols que sopi a les vuit del vespre? Nosaltres som éssers rítmics, funcionem per ritmes circadians que es repeteixen cada 24 hores; la son, la temperatura corporal, la nostra força, el nostre rendiment en el treball, la nostra alimentació, el nostre sistema digestiu… funcionen per aquests ritmes i s’acostumen als horaris. I hem de donar-los informació externa coherent.

Quina receptivitat estan trobant entre la classe política, empresarial i social en relació a les propostes de reforma horària?

Fa molt de temps que estem intentant fer veure la importància d’aquest tema a diferents membres de la classe política, fent-los veure el problema que tenim amb la falta crònica de son dels nostres escolars. I ho entenen perfectament, perquè és lògic i fàcil d’entendre. Però com pot ser que sent tan lògic i fàcil d’entendre la resposta sempre sigui “sí, però ara mateix no toca”? Sempre toquen altres coses. Però estem perdent generacions.

És que és ficar-se en un jardí…

Efectivament, és un jardí complicat, però si no ens posem a sembrar ara continuarem tenint males herbes; almenys posem-nos a tractar la terra perquè més endavant pugui créixer una cosa bonica. Perquè si pel fet que és un jardí complicat el que faig és deixar que continuï creixent la mala herba tindrem problemes. Ja els tenim.

La major part dels seus pacients amb problemes de son ho són arran d’aquests horaris?

Hi ha de tot. Tinc pacients de totes les edats, entre ells també bebès, nens i adolescents. I hi ha més de 100 trastorns de la son diferents. Em refereixo a malalties, com ho és una gastritis per l’aparell digestiu. Però després hi ha trastorns de la son que vénen ocasionats per la nostra forma de vida. El problema de son més important que tenim no és cap d’aquests trastorns, és un altre, és que la gent dorm menys del que necessita, és que el cavall blanc de Santiago és blanc. La gran majoria de la població no té un trastorn de la son, però dorm menys del que necessitaria dormir, i això té unes conseqüències per la salut.

Vostè va estar molts anys amb el doctor Estevill…

Quinze anys.

Com està allò del seu mètode? En els meus temps de pare amb nens petits hi havia pares i mares que eren fans del mètode i uns altres que el consideraven poc menys que una tortura medieval.

El que popularment es coneix com a mètode Estevill realment no és un mètode que inventés el doctor Estevill, sinó que és un mètode conductual per a l’insomni infantil, que en la seva primera versió està escrita per un metge nord-americà. El que va fer Estevill és reflectir aquests coneixements en un llibre, i això es va popularitzar a Espanya i mig món. Però s’ha generat molta confusió sobre el tema. Aquí no és el que Estevill pensa i el que els antiEstevill pensen. Aquí hi ha la comunitat científica, la societat americana de pediatria, la societat espanyola de pediatria, la societat espanyola de la son, la societat americana de la son… qualsevol societat científica diu que per a l’insomni infantil –aquell pel qual un nen de més d’un any té problemes per agafar la son sol, o per a tornar a dormir-se sol– el tractament que es recomana és conductual, amb extinció més o menys gradual. Hi ha alguns que han adquirit molta notorietat, malgrat que les seves teories no estiguin avalades per cap societat científica. És molt respectable que algú cregui en uns comentaris d’un llibre o d’un blog d’internet, però jo crec que no es poden posar al mateix nivell que el que diuen les societats científiques.

Això de l’extinció ha de ser quan el pare o la mare desapareixen d’escena i el nen es posa a bramar.

L’extinció és total quan el deixo a la seva habitació i no aparec, que no és com jo crec que s’ha de fer. En l’extinció gradual primer li explico al nen què és el que passarà. El mètode conductual per a l’insomni no és deixar al nen plorant a la seva habitació, és ensenyar al nen a dormir. I aquest mètode diu que quan un nen, a partir dels 6 mesos, no és capaç de dormir sol, té un problema, i per tant l’hem d’ensenyar a dormir sol. I com ho fem? Agafant-lo i donant-li el pit? No. Agafant-lo i ficant-me’l al meu llit? No. Cal ensenyar-li. El porto al seu bressol, li faig el seu ambient a la seva habitació, li explico que és allà on ell dormirà. El que no faig és ficar-me’l al llit perquè plora i em molesta, pobret, que si no es traumatitzarà. Perquè si el nen plora durant el dia perquè no vol menjar-se la sopa, els pares deixaran de donar-li la sopa? Si pel fet que el nen plora li donarem el que vulgui, deu n’hi do quina educació li estem donant. El que passa és que als pares no ens han educat sobre la son, i escoltem a segons qui i creiem que se’ns traumatitzarà el nen.

Això és fàcil de dir ara, però difícil de fer a les tres de la matinada.

Ser pare té moltes gratificacions, però hi ha moments que és duríssim. Que es desperta a la nit i plora? Doncs no passa res, que plori una miqueta. Continua despert, el deixo? No, hi vaig, el calmo, però no me’l fico al meu llit. I si es torna a despertar i torna a plorar què faig? El mateix. I si no plora però es desperta perquè ha tingut un malson i es fica al llit dels pares? Doncs et toca aixecar-te i quedar-te amb ell fins que es calma, però després te’n vas, no et quedes dormint al seu llit ni el fiques al teu. Potser m’estic un dia o dos que el nen entén que si plora hi ha una reacció directa dels pares, però comença a veure que aquesta reacció directa no és ficar-se al seu llit ni que els papis es passin el dia amb mi, per tant comença a veure que el seu plor deixa de tenir força per aconseguir els seus objectius, i llavors al final acaba adquirint l’hàbit i la seguretat de dormir sol, que és el que vol el mètode conductual.

Hi ha grans defensors del collit…

Existeixen dos tipus de collit. Hi ha el collit cultural a molts països del món, i això evidentment cap societat científica diu que no s’hagi de fer, perquè és una decisió dels pares de tipus cultural, i només faltaria que algú es fiqués en això. Però després hi ha el collit reactiu, que és quan tinc un fill, que serà meravellós perquè ningú m’ha explicat el que és tenir un fill, i de sobte aquest fill no dorm bé, que és el que passa en un 30% de casos. I llavors decideixo que el que faré per a evitar que aquest nen plori és ficar-me’l al llit. Això és un collit reactiu, i qualsevol societat mèdica et diu que no està recomanat, perquè el collit reactiu augmenta la prevalença d’insomni i fins i tot que augmenta el risc de mort sobtada en segons quines circumstàncies especials, per exemple amb mares fumadores o que consumeixin alcohol.

El problema és quan estan malalts.

Un dia és un dia, i el meu nen pot estar malalt un dia, i què hi farem, i a mi també m’ha passat, però ha estat només un dia. L’endemà no, perquè fa molts anys que veig a la consulta el que passa quan ve un segon i un tercer i un quart. Jo he tingut a la consulta una noia de 18 anys que continuava fent collit amb els seus pares i no sabien com parar-ho.

I compartir habitació?

Compartir habitació amb el bebè es recomana fins un any, sempre que la mare li estigui donant lactància materna, perquè l’estimula. Però compartir amb un bressol al costat. Perquè els nens fins als sis mesos no tenen un ritme circadià de 24 hores, sinó que tenen un ritme ultradià, i cada 3-4 hores es desperten i demanen menjar. Per tant, és molt més senzill tenir-los a l’habitació. Però també cal saber que a partir de l’any, fins i tot a partir dels 6-7 mesos, ja no han de menjar durant la nit perquè passen a tenir el seu ritme circadià, llavors passa que quan es desperta el nen molts papàs li segueixen donant menjar perquè calli, però això no està recomanat per cap pediatra.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*