ENTREVISTA | Joan Tronto

“Tenir cura no és més natural per a les dones, ho fan pel privilegi dels homes”

Joan Tronto, politòloga feminista, advoca per eradicar el paper exclusiu de la cura a les dones: "Aquesta és una idea revolucionària, sóc optimista".

Yeray S. Iborra
 
 
 
La investigadora feminista Joan Tronto, especialitzada en l''ètica de la cura' / SANDRA LÁZARO

La investigadora feminista Joan Tronto, especialitzada en l''ètica de la cura' / SANDRA LÁZARO

Joan Tronto (Minnesota, 1952) assenteix a cada paraula. Persegueix amb la mirada cada moviment i atén, amb interès extraordinari, cada consigna que la cap de premsa del Col·legi d’Infermers i Infermeres de Barcelona –on ha fet una xerrada–llança. “Ella em cuida avui”, explica riallera.

Ella mateixa traça el paral·lelisme entre una anècdota tan nímia i el seu robust objecte d’estudi: la ethics of care (ètica de la cura), teoria feminista de principis dels anys 90, esquitxa cada espai de la vida de les persones. Ser conscient d’això és el que fa que Tronto, doctora a la Universitat de Minnesota i acostumada als viatges i simposis, mostri tant interès en les paraules del seu entorn.

Per a Tronto, tot està relacionat amb la cura: les relacions, les estructures… La democràcia. “Per descomptat també la feina”, destaca la politòloga, que relaciona l’ètica de la cura amb el decreixement econòmic i qualifica la cura com quelcom “revolucionari”. Un canvi de paradigma.

Tronto aposta per reduir les jornades laborals i invertir menys en pal·liar i més en prevenir. “Quantes hores treballa vostè?”, Pregunto. “Moltes”, diu mentre riu. “Jo tinc la possibilitat d’invertir temps en alguna cosa que m’agrada, però no podem obligar la gent que treballa en una cosa menys satisfactòria que faci el mateix”, conclou.

El concepte ètica de la cura ens acompanya tota la vida, asseguren els seus estudis. Però els termes en si no ens resulten familiars.

La cura és una part essencial del que significa ser humà. No es pot entendre la humanitat sense entendre el que significa tenir cura dels altres. Hi ha molts tipus de relacions diferents que impliquen la cura.

Defineix la cura com “antídot contra el capitalisme”.

La cura no forma part de moltes teories polítiques. Però jo, com a teòrica feminista, la poso al centre: ¿Què passaria si ens prenguéssim seriosament aquesta part de vida? Crec que la de la cura és la millor crítica al capitalisme; posa en relleu la fal·làcia que el mercat és la manera d’entendre la vida humana… El mercat presumeix que som racionals, autònoms. Ens individuals. El capitalisme construeix un patró de persona que es correspon a un segment petit de la societat. Diu que només tenim responsabilitat sobre nosaltres mateixos o, com a molt, sobre la família. Aquesta no és una manera molt precisa d’entendre la vida.

Com som, segons l’ètica de la cura?

Els humans som dependents des del nostre naixement. Necessitem a la gent fins i tot per sentir-nos segurs, ¿més prova que aquesta? Necessitem cures cada dia de la nostra vida. Fins i tot en coses més mundanes: menjar, rentar-se… També quan creixem i ens posem malalts; o quan envellim… Totes aquestes coses poden convertir-se en alguna cosa dramàtica si descuidem la cura en la societat. Quan comencem a reconèixer quanta de la nostra felicitat ve de les cures…

Joan Tronto

L’especialista ha exposat la seva tesi al COIB / SANDRA LÁZARO

 

Es preocupen les societats per la cura?

No. Es preocupen pels mercats. [Llarga pausa] I a mi em preocupa el següent: ¿Per què invertim tant de temps en la producció econòmica? Fins i tot en les societats democràtiques pensem: ‘Si tenim més feina, més producció, la vida humana serà millor’. I no és cert. La vida de la gent, amb més, no és millor. Necessitem una economia de la cura.

Què vol dir això?

Simple: produir menys i centrar-nos més a cuidar-nos.

Vostè defensa, sota la teoria feminista, que hem d’eradicar la idea de la cura com una cosa natural.

D’aquí ve l’opressió de la dona, d’entendre la cura com una cosa natural. I els rols socials els creem nosaltres. I això és una qüestió de justícia: uns privilegiats bloquegen a uns altres que ho són menys. Els que estan a dalt, fruit de la seva posició, fan que els altres facin el que ells no volen. I per aquesta simple raó, els homes, que són els que estan a dalt, els presents en l’esfera pública, han relegat les dones… A les seves cases. La pregunta és: ¿És més natural per a les dones la cura?

No. Són ensenyades a tenir cura, ho fan pel privilegi dels homes.

L’any 1987 vostè escrivia sobre aquesta qüestió: Més enllà de la diferència de gènere. Cap a una teoria de la cura. Hem avançat en alguna cosa?

Les coses van millorar una mica fa uns anys, però van empitjorar encara més després. Coses del capitalisme.

Balanç pessimista.

[Riu] Sí, vist amb la perspectiva de la història de les ciències socials modernes és dramàtic. Però comparat amb la història de la humanitat, no està malament. Fa realment poc que parlem de les cures, pel que sóc optimista. Aquesta és una idea revolucionària i només estem al principi del canvi.

Quan parla de cura ho expandeix a ciutats, estats… A la mateixa democràcia.

Hi ha diverses coses que han de passar. Necessitem pensar en les necessitats humanes i mediambientals. I pensar qui té aquestes responsabilitats: aquí entra la política. Organitzem les responsabilitats atenent al passat, hem de repensar-ho: què agafo i què no agafo. Aquestes eleccions estan relacionades amb la cura, i en això està involucrada qualsevol estructura i institució de la societat.

Joan Tronto

Tronto qualifica la cura com un “antídot del neoliberalisme” /  SANDRA LÁZARO

Com afecta el sistema mèdic, concretament? Vostè ha parlat davant un auditori d’infermeres i infermers.

El sistema mèdic també ha de repensar-se. La medicina és un exemple clar de com la ciència ens porta, generalment, pel mal camí. ‘Puc fer un nou medicament que curarà…’. Guau! Potser hauríem de gastar menys diners en la indústria, i més en la gent. Potser pensant en la gent ens adonem que necessitem menys. Menys, sobretot, feina.

Decreixement?

El capitalisme vol traduir-ho tot en termes de mercat. Fins i tot les relacions i les cures. Hi ha un llibre, Born to buy [Juliet Schor, 2004], que ho il·lustra: a Amèrica la gent treballa 50 hores a la setmana. I els hi preguntes: ‘¿Per què?’. I et responen que és per donar-li un futur als seus fills, per comprar coses als seus fills. El que no ens hem plantejat és que potser invertint més temps amb ells, necessitaran menys coses. I això parla de lògiques de la producció, que han de ser substituïdes per lògiques de la cura.

Això no sembla competir a la majoria de la gent, que no té possibilitat de decidir. Quins petits canvis podem fer?

Tornem a Marx: Per què canviem el nostre temps? Diners? Necessitem treballar la meitat, 20 hores. Amb millors salaris. Però això serà complicat. Per baixar-lo a un nivell quotidià: la gent ha de democratitzar i canviar cada institució de la qual forma part. Família, amistat, comunitat. ¿Què puc fer cada dia per reduir el meu consum i alhora mantenir les relacions amb el meu entorn? Aquí rau la revolució. El poder de l’ ètica de la cura recau en com entén la vida cadascú: cuidar-se és el més important.