Tres lliçons d’Hipòcrates

La medicina actual parteix d’una voluntat constant per emmarcar-se en la tradició grega. Al meu parer, hi ha tres contribucions essencials que marquen el continuum

Jaume Ripoll Miralda
 
 
 

Un company de carrera va fer-me una reflexió lapidària fa ja més de cinc anys. “Tots parlem un mal llatí la major part del temps”, va dir-me, “però un biòleg, un metge o un matemàtic parlen i pensen en grec”. Tant ell com jo compartíem la frase “tots som grecs”, escrita en ple segle XIX per un poeta anglès. Avui dia cap europeu no diria que és grec si no ha nascut a Grècia, però és ben cert que el nostre món, i particularment el nostre món científic, és grec fins al moll de l’os.

La medicina n’és l’exemple més clar. Més del vuitanta per cent del vocabulari mèdic actual –compartit per llengües com l’anglès, el francès o l’italià- es forma a partir del grec clàssic. Naturalment, termes com nefrostomia o encefalograma no existien en grec clàssic, però els metges francesos i anglesos van decidir crear-los ajuntant paraules gregues. Podrien haver triat qualsevol altra llengua, però la convenció era i segueix sent unànime: el grec antic és la llengua de la medicina.

La redescoberta de la ciència grega durant el Renaixement va meravellar els científics europeus. I el vocabulari mèdic n’és un reflex encara actualment: il·lustra la voluntat d’inscriure la medicina moderna dins les lliçons del mític metge grec Hipòcrates i dels seus deixebles.

I és que, sovint, ens costa ser conscients de fins a quin punt la medicina grega és la base de la medicina actual. Això és degut a un fet molt senzill: la mentalitat darrere la ciència grega és la mateixa mentalitat que hi ha darrere la ciència actual. Però les nocions gregues més profundes i elementals que sustenten la medicina actual no sempre van ser tan elementals. De fet, descobrir-les i formular-les va marcar un abans i un després. En aquest sentit, avui m’agradaria parlar de tres contribucions d’Hipòcrates fonamentals encara avui dia.

La naturalització de la malaltia

Els metges grecs van ser els primers a formular una idea bàsica: que la naturalesa no sempre és la nostra aliada. Quan el resultat de deixar que la naturalesa segueixi el seu curs és l’empitjorament o la mort d’un ésser humà, la intervenció humana és un deure. El concepte de “malaltia” o “patologia” neix gràcies a aquesta reflexió prèvia. Alhora, això permet al metge “naturalitzar” les malalties, és a dir, fer-les objecte d’estudi de les ciències naturals, i no deixar-les en mans de xamans o sacerdots. Precisament, el tractat hipocràtic titulat Sobre la malaltia sagrada va ser pioner en això, en buscar una etiologia i una explicació per l’epilèpsia, fins llavors considerada una possessió divina. En un passatge famós, Hipòcrates carrega contra els qui “purifiquen els malalts (d’epilèpsia) amb sang i altres líquids, com si tinguessin algun tipus d’impuresa”.

La delimitació de la professió

Avui dia sorprèn molt saber que els metges grecs eren tots homes i que la ciència mèdica es transmetia de família en família. El Jurament hipocràtic original, entre altres coses, prohibeix explícitament ensenyar medicina als estranys, i sabem que només el podien jurar homes. Tanmateix, aquests primers passos –avui dia ja antiquats i pertanyents a una altra època- van permetre delimitar la professió mèdica i diferenciar el metge de l’estafador. Hipòcrates va dedicar un tractat sencer a això titulat Sobre la medicina antiga, i Aristòtil escriu, a la seva Ètica a Nicòmac, que “els texts mèdics són útils només per als experts”, fent-se ressò d’aquesta obligatòria transmissió mestre-aprenent gairebé exclusiva de la medicina.

La necessitat d’una ètica

Novament, van ser els grecs els primers a veure que una professió que fa d’intermediària entre la vida i la mort necessita un codi deontològic que la sustenti. Aquest codi, el Jurament, és la finestra que comunica el metge amb la resta de la societat. Els texts mèdics són tècnics: el Jurament hipocràtic no ho vol ser. En origen, era el vincle que unia el triangle format pel metge, els déus i el pacient. Una garantia amb què el metge es comprometia absolutament, perquè, en seguir-ne les directrius, “prendré part en la vida i en l’art mèdica, i seré reconegut per tots els homes per sempre més”, com s’afirma al final del mateix Jurament.

Jaume Ripoll Miralda
Sobre Jaume Ripoll Miralda

Jaume Ripoll Miralda (Barcelona, 1991) és graduat en Filologia Clàssica. Ha sigut becari de col·laboració a la Universitat Autònoma de Barcelona i actualment cursa un Màster en Formació del Professorat. Ha impartit cursos de grec bíblic i és l’autor d’un manual universitari de terminologia mèdica Contacte: Twitter | Més articles