Un sistema sanitari blindat

Els nous directius descobriran en breu que el sistema sanitari és quasi irreformable pels pactes establerts amb els diferents actors. La salut dels ciutadans mereix prendre el risc de trencar aquests equilibris

Joan Gené
 
 
 

Aquests dies s’estan incorporant els nous alts càrrecs i els directius del sistema sanitari. Segurament arriben amb il·lusió i ganes d’endegar nous projectes. Potser s’enlluernaran pel volum del pressupost que tenen assignat i pensaran que la legislatura els oferirà moltes possibilitats de deixar la seva empremta. Malauradament en pocs dies s’adonaran de l’enorme dificultat d’introduir canvis dins del sistema i comprovaran amb desil·lusió que el pressupost estat distribuït des del primer dia. També descobriran que moltes de les decisions que els afecten ja estan preses i sovint no sabran ni tan sols qui les ha adoptat. Piloten un immens transatlàntic en el que encara que girin tot el timó cap a una banda, el vaixell seguirà navegant en la mateixa direcció per pura inèrcia.

Efectivament tenim un sistema sanitari refractari a les reformes. De fet, el model no ha canviat des dels anys vuitanta i principis del noranta. Els consellers Espasa i Trias van ser els únics reformadors. Amb les transferències i la transició democràtica van dissenyar el que anomenem “Model Sanitari Català”. En aquell moment van crear l’Institut Català de la Salut i el Servei Català de la Salut, es va desplegar la xarxa d’hospitals comarcals concertats, es va reformar l’atenció primària i es va crear l’entorn sociosanitari.

Mitjançant pactes amb els diferents actors polítics, socials, professionals i municipals es van anar creant un gran nombre d’empreses en les quals d’alguna manera hi participen tots els que tenen interessos en el sector. Aquestes organitzacions es resisteixen a canviar o desaparèixer. És pràcticament impossible tancar-ne una. Només accepten el creixement. Ni tan sols canvien els gerents que es perpetuen en la seva posició transformant-se en gerents-propietaris. Així es dóna la paradoxa que malgrat el discurs prevalent critica l’immobilisme del sistema públic, l’únic que efectivament ha canviat i ha estat disposat a tancar serveis o a cedir-los ha estat l’Institut Català de la Salut.

Des dels noranta l’estructura s’ha mantingut invariable, únicament hem experimentat aquest traspàs de serveis de gestió directa cap als concertats, amb alguna petita excepció com la reversió d’un concert a Granollers durant la darrera legislatura.

Efectivament aquests pactes entre els diferents actors amb interessos en el sector que van afavorir la creació del model, ara l’empresonen. Ningú vol renunciar a la seva porció del pastís. Els projectes innovadors del Departament de Salut com la integració social i sanitària, el pla d’innovació de l’atenció primària, els Governs Territorials o la participació ciutadana es queden en simples documents o brillants conferències. Molt discurs i cap reforma.

No voldria desanimar als nou incorporats, només els trameto la realitat. Els canvis en sanitat són possibles quan es produeix una transformació important de la societat, com va ser l’arribada de la democràcia. Justament la darrera crisi econòmica va ser una oportunitat perduda per reformar el model i fer-lo més eficient. Ara ho tenen més difícil.

Per canviar s’han de trencar els equilibris i els pactes entre els interessos dels diferents actors. Fer-ho comporta un alt risc de destitució imminent. És més còmode seguir repartint porcions del pastís als diferents grups de pressió. Animo als alts càrrecs i directius que acaben d’arribar que trenquin aquesta inèrcia. Val la pena arriscar-se per aconseguir una sanitat millor. S’han de prendre mesures valentes. Si mantenen el timó a una banda durant el temps suficient, el transatlàntic acabarà canviant de rumb. Pensin que només deixaran empremta si renuncien a la comoditat de complaure tots els desitjos de l'”establishment” sanitari.

Joan Gené
Sobre Joan Gené

Joan Gené Badia (1955) doctor en medicina, especialista en Medicina de Família i Comunitària, actualment realitza activitat assistencial a l’ICS-CAPSBE i és Professor associat de Medicina de la Universitat de Barcelona i editor associat de la Revista Atención Primaria. És membre de l’Observatori OMS sobre Polítiques de Salut i Serveis sanitàris. Ha participat en diversos projectes de promoció de l’atenció primària de salut de la Unió Europea, de l’Organització Mundial de la Salut i del Banc Mundial. Ha estat membre de les juntes gestores que van fundar les Societats de Medicina de Família a Catalunya (President de CAMFiC), Espanya (SEMFyC) i Europa (WONCA Europa) i ha exercit com a director de l’Equip d’Atenció Primària de Castelldefels i de la Divisió d’Atenció Primària de l‘Institut Català de la Salut. És membre corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i compromissari del COMB. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*