Una advocada porta davant l’ONU quatre queixes per violència obstètrica en hospitals públics espanyols

A MD. li van practicar una cesària "per estar saturat el paritori" i li van punxar l'epidural fins a deu vegades. Pateix una "lesió neuropàtica, feblesa generalitzada, anèmia, insomni i ansietat". Les queixes arriben davant la Comissió després que totes les dones hagin intentat, sense èxit, buscar respostes a Espanya: "Volem el reconeixement que s'estan incomplint obligacions legals", diu l'advocada Francisca Fernández

Ana Requena Aguilar
 
 
Un nadó neix per cesària / IStock

Un nadó neix per cesària / IStock

“S’ha portat molt malament”, “no es mereix a aquesta nena”, “hauria de treure’t a la nena, perquè t’has portat molt malament”. S. va escoltar aquestes frases de la matrona que la va atendre durant el seu part a l’hospital de Cruces (Biscaia) el 2012 i que, poc abans, li va practicar una episiotomia (tall de pell, músculs, nervis i fàscies que envolten la vagina) no indicada malgrat l’oposició de la dona. Ja des del seu ingrés a l’hospital, no li van deixar beure, la van obligar a romandre de cap per amunt i sense moure’s i no van permetre que el pare l’acompanyés en tot moment. L’episiotomia li va provocar incontinència urinària i repercussions “severes” en la seva vida sexual i de parella. El seu cas és una de les quatre denúncies per violència obstètrica que una advocada espanyola ha portat davant la Comissió de Drets Humans de l’ONU.

Els quatre casos arriben davant la Comissió després que totes les dones hagin intentat, sense èxit, buscar respostes a Espanya. En el cas de S., va presentar una denúncia davant els jutjats penals que va ser arxivada sense que s’obrís una recerca. Encara que l’Audiència Provincial va ordenar obrir una recerca, la denúncia va tornar a ser arxivada. “Durant el procés judicial es van aportar informes pericials de ginecologia i obstetrícia que provaven que no hi havia cap necessitat clínica per a tallar la vagina de la Sra. S. També es va aportar un informe pericial que provava les seqüeles psicològiques i el diagnòstic d’estrès posttraumàtic en relació amb el maltractament patit durant el part. Tot el material probatori aportat per la víctima va ser ignorat”, relata l’advocada, Francisca Fernández, en el relat presentat davant l’ONU.

Fernández, que ha preparat els casos al costat de les també advocades Lucía Martínez i Paloma Torres, explica que amb aquestes denúncies davant la Comissió de Drets Humans busquen el reconeixement que es van vulnerar els drets d’aquestes dones, que aquestes pràctiques suposen tractes inhumans i degradants i que no se’ls va donar una resposta adequada, tampoc judicialment. En última instància, i com desgrana en les seves denúncies, que Espanya va incomplir la seva obligació d'”adoptar les mesures necessàries per a modificar o abolir els costums i pràctiques vigents que siguin discriminatòries per a la dona”.

Un altre dels casos és el de MD., una dona que va donar a llum el 2009 a la seva filla a l’Hospital Virgen del Rocío de Sevilla. Allí, segons la denúncia, quan estaven a punt de portar-la al paritori la dirigeixen finalment a un quiròfan i li practiquen una cesària “per estar saturat el paritori” i malgrat l’oposició de la dona. Davant la seva negativa, els metges informen el seu marit que serà operada, àdhuc sense comptar amb el consentiment informat de la pacient. “Les gràfiques de monitoratge fetal mostraven que el bebè estava bé en tot moment. Després de la cesària, se la priva d’analgèsia per al dolor postoperatori, malgrat els precs de la pacient”, compte la denúncia, alguna cosa que, assenyala, “no es justifica mèdicament” perquè l’analgèsia està protocolitzada en aquests casos.

Metges estudiants o residents -“no experts”- li van punxar l’epidural fins a deu vegades, nou d’elles fallides: “El catèter va haver de ser reinserit en la columna diverses vegades: un procés que normalment no porta més de deu minuts es va prolongar durant una hora. Com a conseqüència d’aquestes puncions li va quedar una lesió anomenada ‘hiperreflèxia osteotendinosa bilateral en membres inferiors i claudicació en posició de bipedestació en talons i de puntetes de probable origen medul·lar radicular'”.

La dona ha hagut de fer-se “multitud de proves diagnòstiques” en els últims anys i seguir diversos tractaments en neurologia o rehabilitació. Pateix una “lesió neuropàtica, feblesa generalitzada, anèmia, insomni i ansietat”. “No pot cuidar de la seva filla i és totalment dependent de terceres persones per a desembolicar-se en la seva vida quotidiana”, apunten. Després d’anys de procediments administratius i judicials, no ha aconseguit cap resposta. L’advocada subratlla que en aquest cas s’ha passat per alt les garanties sobre el consentiment informat als pacients, “donant per bona la informació prestada al marit”.

La Comissió de Drets Humans de l’ONU analitzarà ara els casos i podria dictar una resolució amb una declaració sobre els fets. “Estan arribant casos similars d’altres països. Busquem el reconeixement que s’estan incomplint obligacions legals. L’Estat va donar el vistiplau a l’estratègia al part normal en el Sistema Nacional de Salut, però després no s’aplica”, diu Fernández. L’advocada esmenta també la Llei d’Autonomia del Pacient, el Conveni per a l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW) o les declaracions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre la prevenció i erradicació de les faltes de respecte i maltractament durant l’atenció al part. El Tribunal Europeu de Drets Humans, diu, ha reconegut el dret de les dones “a decidir amb autonomia” durant l’embaràs, el part i el puerperi.

Estrès posttraumàtic

Una altra de les queixes és la de F, que el 2009 va acudir al Complejo Hospitalario Xeral Calde de Lugo amb contraccions i per precaució. L’advocada assegura que se li va ingressar “prematurament” i se li van realitzar fins a nou tactes vaginals, “provocant-li una infecció amb febre intrapart i la necessitat d’administrar antibiòtics i ingressar a la seva filla en nounats en néixer”. En el seu relat, parlen de l’administració de medicació “sense necessitat clínica i sense sol·licitar el seu consentiment” i que el personal la va obligar a parir tombada, pujada a un poltre. A F també li van practicar una episiotomia, i el seu part va derivar en “hipotonia del sòl pèlvic amb retracció de la cicatriu” i vaginisme que va requerir tractament de fisioteràpia.

També acudeix a l’ONU una dona a la qual s’identifica com a Sra. NAE, que relata una “cesària innecessària” a l’hospital públic de Donostia. En la seva queixa, la dona subratlla la falta d’explicacions i d’atenció a les seves necessitats. “Em van posar en la taula d’operacions com si fos una nina. Ningú es presenta, ningú em parla, ningú em mira a la cara. Ningú es preocupa a intentar calmar-me. Ploro molt. Em posen els braços en creu. […] Un metge que fa de tutor va guiant tots els passos (informació que m’hagués agradat no sentir), dels qui m’operen, els va dient com han de tallar i què estan tallant i movent… L’anestesista és l’única persona que en algun moment es dirigeix a mi i intenta tranquil·litzar-me. Em sacsegen”, relata ella mateixa.

En néixer, i abans de portar-se al bebè, li ho ensenyen “però no pot acariciar-lo perquè li han lligat els braços en creu per a l’operació i l’han deixat així”. La denúncia inclou que el seu marit no va ser informat que ella havia sortit de quiròfan i no li van permetre estar acompanyada per ell en les següents hores. Setmanes després, la dona és diagnosticada d’estrès posttraumàtic en el seu centre salut i li prescriuen tractament ansiolític.

Presenta una reclamació de responsabilitat patrimonial enfront del servei de salut amb un informe pericial d’obstetrícia que revela “mala praxi” i l’existència d'”alternatives terapèutiques que no es van posar a la seva disposició i que podrien haver-li estalviat la cesària”.

L’advocada Francisca Fernández creu que aquests casos mostren fins a quin punt es permeten “actituds discriminatòries, maltractaments durant el part i altres formes de violència obstètrica basades en estereotips de gènere tals com anteposar la funció reproductiva de la dona, la seva infantilització o la seva percepció com a incapaç de prendre decisions sobre la seva salut i el seu cos”. “Sembla que si no ens sotmetem a tot el que ens diu el metge exposarem als nostres fills. Sembla que ens poden tallar els genitals i que això ho salva tot i que som éssers capritxosos per voler evitar que això succeeixi i exigir informació i alternatives”.

Aquest és un article de eldiario.es

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*