Una atenció primària més potent per reduir les llistes d’espera

Amb 30 o més visites al dia, i tenint en compte que en cada visita es plantegen una mitjana de tres motius de consulta, és difícil poder fer un abordatge a fons de certes situacions o processos diagnòstics o terapèutics que requereixen temps, consulta de materials, de guies, i raonament.

Francesca Zapater
 
 
 

El conseller Antoni Comín va presentar fa unes setmanes un pla per reduir les llistes d’espera per a proves diagnòstiques, consultes a especialistes i intervencions quirúrgiques. Probablement, serà un pla més, de resultat incert. La resolució de les llistes d’espera no és fàcil, arrosseguem el problema des de fa anys i els diversos plans aplicats han tingut escassos resultats. Aquesta vegada, però, es parla d’un element nou: l’apoderament de l’atenció primària com a factor de reducció de les demores. De moment s’ha apuntat la possibilitat de fer la programació directa de les visites als especialistes per part del metge de primària. Aquest mecanisme pot suposar un avenç si va associat a la capacitat de marcar el temps d’espera per a la visita. Però no és suficient.

En el nostre sistema, amb bon criteri, l’atenció primària fa de porta d’entrada principal (que no única) als serveis sanitaris. El metge de família, amb bona formació i bon coneixement de les necessitats de les persones que atén, sap quan cal fer una prova complementària o  quan ha d’intervenir un professional de l’atenció secundària i en quin temps és desitjable que ho faci. Donar-li la capacitat per fixar aquest termini seria un gran pas. Però si només pot posar un nom en una agenda, no solucionarà res.

El veritable repte al que ens enfrontem a l’hora d’abordar la reducció de les llistes d’espera és aconseguir que el sistema proporcioni els serveis adequats a les necessitats de salut de les persones, que ho faci de la manera més ràpida, efectiva i segura possible i amb el mínim cost. És a dir, discernir quin professional i en quin àmbit (hospitalari, en el CAP o a domicili) és millor fer l’atenció. És clar que les operacions quirúrgiques necessiten un medi hospitalari. Però també ho és que moltes de les actuacions que ara es fan en aquest medi tindrien millors resultats si es duguessin a terme a l’atenció primària.  Consultes que es fan amb serveis especialitzats podrien ser resoltes de manera diferent: sense desplaçament del pacient i mitjançant consultes virtuals. O fins i tot podrien no ser necessàries si els professionals de l’atenció primària tinguessin una major capacitat de resolució.  Amb 30 o més visites al dia, i tenint en compte que en cada visita es plantegen una mitjana de tres motius de consulta, és difícil poder fer un abordatge a fons de certes situacions o processos diagnòstics o terapèutics que requereixen temps, consulta de materials, de guies, i raonament. En aquestes situacions resulta més fàcil fer una derivació a un especialista per tal que resolgui el problema, cosa que no sempre aconsegueix. Pensar que l’atenció primària serà més resolutiva perquè podrà derivar més fàcilment als especialistes, és una fal·làcia. L’atenció primària és més resolutiva quan menys necessita derivar. Això ho han entès pocs polítics i gestors que busquen les solucions quasi bé sempre en la mateixa direcció: augmentar els serveis especialitzats secundaris. Una mostra la tenim en l’evolució dels pressupostos d’aquests últims anys de retallades que han ocasionat una pèrdua de pressupost del 20% per a l’atenció primària, pèrdua molt superior a la dels serveis especialitzats en el seu conjunt.

El repte de prestar els serveis adequats i al mínim cost possible ens hauria de portar també a trobar per a cada professional el seu valor específic. Un metge especialista pot ser molt útil per fer alguns  diagnòstics o per portar a terme procediments que necessiten tecnologia i expertesa. Tenim les consultes externes dels hospitals plenes de visites de seguiment («segones visites») que aporten poc valor als pacients, i que podrien ser fetes amb menys molèsties per a malalts i familiars i amb una visió integradora en un entorn d’atenció primària. Aquestes visites successives resten disponibilitat per a les primeres visites que és en les que el coneixement especialitzat aporta més valor afegit. Retornar les persones amb processos controlats al seu CAP, deixant la porta oberta a noves consultes si fan falta, seria una manera de millorar les llistes d’espera.

Cal tenir en compte certa cultura popular que associa bona atenció amb atenció especialitzada, no sempre necessària. Si bé la cultura dominant és la de la medicalització i la de valorar més el coneixement especialitzat que el coneixement holístic, també tenim en el nostre entorn altres tipus de cultures i valors. Sovint, a les consultes d’atenció primària som testimonis de peticions del tipus: «no m’enviï a l’hospital» o «no m’ho pot arreglar vostè?». Les persones van veient els límits i els inconvenients de l’atenció especialitzada. Aquesta cultura també l’hem de posar en valor a l’hora de tenir en compte les expectatives de la ciutadania.

Una última raó per reforçar l’atenció primària: quanta més confiança té el pacient amb el seu metge o metgessa de capçalera, menys derivacions es produeixen. Reforçar aquesta confiança comporta acabar amb la precarietat i els canvis freqüents de professionals referents, així com incentivar la continuïtat en els llocs de treball i l’atenció pel mateix professional en les diferents necessitats (prevenció, malaltia aguda o crònica, a domicili o a consulta) o etapes vitals.

La solució a les llistes d’espera no depèn només de l’augment de l’activitat hospitalària. Depèn de quin és el flux de demanda i depèn de la capacitat de resolució de l’atenció primària. Aquesta es pot aconseguir amb major temps d’atenció (és a dir, més hores de professionals), accés lliure i ràpid a proves complementàries i més autoformació en servei.  Tot pla de reducció de les llistes d’espera que no tingui en consideració aquests factors, acabarà tenint pocs resultats.




Francesca Zapater
Sobre Francesca Zapater

Francesca Zapater Torras. Llicenciada en Medicina i Cirurgia l'any 1976 per la Universitat de Barcelona. Jubilada. Ha treballat com a metgessa d'atenció primària a Martorelles, Montmeló i Vilanova del Vallès. Ha estat tutora de Medicina Familiar i Comunitària, directora de l'Equip d'Atenció Primària Montornès-Montmeló, ha format part del Grup de Qualitat de la CAMFIC i ha estat presidenta del Fòrum Català d'Atenció Primària (FoCAP) de 2011-2015. Actualment és membre de la junta directiva de FoCAP i membre del Comitè d'Ètica Assistencial del Vallès Oriental Centre. Contacte: Twitter | Més articles