COLUMNA ILLICH

Ventres de lloguer

El pagador o la pagadora d'un bebè nascut d'un ventre estrany confon desig (si no capritx, dic jo) amb dret

Antoni Sitges
 
 

Em va interessar l’article que va escriure a El País la setmana passada la diputada de l’Assemblea de Madrid per Podem, Beatriz Gimeno. L’autora arremetia contra els ventres de lloguer amb tota justícia però amb arguments almenys parcials. Escrivia la diputada que les dones que lloguen el seu úter ho fan perquè la pobresa les empeny a això i que la culpa d’aquesta penosa situació recau en el capitalisme i el consumisme que promou. No és certament aquesta una raó menor, necessària, sí, però mai suficient. Més completa i encertada em sembla la seva crítica cap a l’altra part, cap a la part compradora.

Opino que el pagador o la pagadora d’un bebè nascut d’un ventre estrany, confon desig (si no capritx, dic jo) amb dret. Aquest sí que és, al meu judici, un argument impecable, no solament perquè concerneix el tema que ens ocupa, sinó perquè apunta cap a una de les nostres constants culturals, aplicable a molts àmbits de la vida social: molts desitjos es postulen avui sobre la base de la llibertat individual, com a drets que han de ser legalment reconeguts (si no subsidiats!). En l’entorn que ens ocupa, el comprador actua lliurement com ho faria en un concessionari d’automòbils o enfront de la prestatgeria d’un supermercat: adquireix el producte del seu interès pel qual després haurà de passar per caixa. El fet que s’intenti instrumentalitzar a un altre ésser humà no és alguna cosa que el comprador consideri des del punt de vista moral, sinó que ho tracta com una qüestió merament tècnica: la dona-persona desapareix com a tal per convertir-se en un mer cos, en una màquina reproductiva. L’objecció moral que pogués tenir el comprador, si és que en algun moment es remou la seva consciència, deixa de ser tal a partir del moment en què es pacta la compensació econòmica amb la mare llogada. Els diners ajornen qualsevol objecció, qualsevol remordiment. Es tracta, doncs, d’exercir una llibertat sense horitzons ni demarcacions; la cultura del “per què no?” complementada amb la del “jo decideixo”.

No és precisament menor el paper que juga la indústria farmacèutica relacionada amb la reproducció artificial com a actor principal en aquest gran mercat, d’acord amb la concebuda i reeixida estratègia de magnificar el problema, reduir l’estigma (millor parlar de maternitat subrogada que de ventres de lloguer) i subornar als experts. Desafortunadament, el de magnificar el problema resulta molt fàcil perquè des de fa dues o tres dècades les dones comencen a pensar en la maternitat ben passats els trenta, quan la fertilitat comença a declinar en picat, ignorant els riscos que elles i els seus potencials bebès corren per culpa d’aquesta moda. Reduir l’estigma s’aconsegueix mitjançant un tour de force de llenguatge que el seu objectiu és eliminar qualsevol ressonància ètica. Sobre la facilitat amb la qual se suborna als experts… Què els he de dir a vostès, lectors, no sàpiguen ja? Però si desitgen actualitzar-se sobre com i quant es mou a Catalunya poden llegir aquest article.

Quan escrivia més amunt que l’argument de les desigualtats socials i la pobresa és necessari però no suficient, em referia a la despersonalització de la maternitat a la qual accedeix la propietària del ventre llogat. És únicament la necessitat la que empeny a aquestes dones a cedir el seu cos? Quin tipus de dona (o hauria d’escriure “femella”?) alberga nou mesos un fill que després lliurarà a un bon postor? Es pot renunciar al poderós sentiment de ser mare per uns emoluments que, al cap i a l’últim, seran pa per avui i gana per a demà? Com és possible comercialitzar el que a dreta llei hauria de ser conseqüència d’un acte d’amor? Pot creure’s en la mateixa dignitat quan un mateix es posa en venda? Hem de renunciar a qualificar d’esclavista una pràctica per mor a l’aquiescència de la interessada?

Jo estic amb Heidegger, Arendt i la seva escola quan van plantejar la no neutralitat de la ciència, una posició agosarada i crítica que va tenir com a punt d’arrencada l’atrocitat dels bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki i que es manté viva en la ment d’alguns dels nostres pensadors més lúcids (llegeixin, per exemple, els assajos de J Esquirol en Ed. Gedisa, 2011). Tot avenç, o suposat avenç, científic i tècnic, genera problemes tant o més greus que aquells que se suposava anava a solucionar. És sorprenent veure a investigadors pioners de la inseminació artificial que s’han lucrat gràcies al “progrés”, exclamant-se contra els ventres de lloguer, els errors de gestió als bancs d’esperma o els embarassos de dones menopàusiques quan, en realitat, ha estat precisament la seva labor la que ha fet possible semblants despropòsits. Que, a canvi, es puguin beneficiar d’això parelles estèrils em sembla un argument menor enfront de la possibilitat de la reproducció industrialitzada amb finalitats lucratives, l’eugenèsia i la pèrdua de valors simbòlics.

La neutralitat de la ciència és un mite que hem de combatre si volem mantenir la viabilitat moral de les nostres comunitats. Molta de la ciència que avui es publicita, ha perdut arrel humanista i motivació social per convertir-se en una activitat autònoma, autoreferencial, que es dóna sentit a si mateixa, no importa el que d’aquesta manera passi per damunt. Molt especialment les ciències que té relació amb la vida, han de deixar de ser un dels pilars d’un ordre econòmic injust i reflexionar sobre els seus efectes devastadors sobre l’ètica social. La ciència ha reduït a biologia la nostra manera d’entendre el cos físic i el cos social i si segueix tractant a la humanitat com una simple espècie més sobre el planeta seguirà, com ja ho va fer en el passat, amenaçant, sinó destruint, el llenguatge moral. Al cap i a la fi, tal com va escriure Wittgenstein: quan la ciència hagi proporcionat totes les respostes seguirem formulant-nos les preguntes que realment ens interessen.

L’articulista de Podem no va tan lluny en la seva crítica al lloguer de mares. No obstant això, m’atreveixo a proposar que potser és una formació política radical com la seva la que, més enllà de reduir tots els problemes al neoliberalisme, estigui obligada a plantejar que tota reordenació econòmica que apunti a reduir la desigualtat, enfronti l’alt i ample pilar de la ciència i la tecnologia globalitzades com a suport major d’un ordre injust.

Antoni Sitges
Sobre Antoni Sitges

És Doctor en Medicina (UAB 1979), Cap de Departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar i Catedràtic de Cirurgia (UAB). És autor de més de 400 articles i capítols de llibres fruit de la seva recerca clínica. Ha estat distingit per l’Académie Française de Cirurgia, la Association of Surgeons of Britain and Ireland i és Honorary Fellow del Royal College of Surgeons. Ha rebut el premi de poesia UAB 1998 (Amor Roig), i és autor d’un llibre de relats al voltant dels congressos mèdics (El perímetro del congreso, Ed. MIlenio). Col.labora assiduament en premsa amb articles sobre crítica cultural de la medicina i d’opinió. Més articles