La xarxa d’hospitals privatitzats que va muntar Esperanza Aguirre va permetre el descontrol de la despesa

Les empreses van finançar la construcció de set hospitals a canvi de quedar-se la gestió no mèdica i rebre un cànon de diners públics durant 30 anys

Raúl Rejón
 
 
 
Esperanza Aguirre

Esperanza Aguirre

Aquest és un article de eldiario.es

La candidata del Partit Popular a les eleccions autonòmiques de Madrid el 2003, Esperanza Aguirre, va planejar convertir-se en presidenta a cop d’hospitals. En va prometre set de cop. A canvi, va obrir el sistema sanitari al capital i la gestió privats d’empreses concessionàries. Les societats avançarien els diners i construirien els edificis per un cànon anual de diners públics que es perllongaria 30 anys.

Aguirre juntament amb el seu conseller de Sanitat, Manuel Lamela, va assignar 2.280 milions d’euros a aquest pla. Una pluja de diners públics a la qual van acudir essencialment empreses constructores, algunes d’elles esquitxades més tard per casos com Gürtel o Púnica. El sistema l’investiga ara el jutge Eloy Velasco sota la sospita que la partida per donar a conèixer els nous hospitals es va utilitzar per finançar al PP de Madrid.

Pagaments extres en secret i caos comptable

Les concessionàries es van quedar amb els serveis no sanitaris: gestionaven la neteja o el manteniment de l’edifici que podien al seu torn treure a contracta. També el lloguer dels espais dedicats a restauració o comerços.

La manera de funcionar dels hospitals ha merescut els retrets de la Càmera de Comptes de Madrid, l’òrgan fiscalitzador de la regió, que va desvetllar la manera com el Govern d’Aguirre va autoritzar que es pugés el cànon que les arques públiques pagaran fins al 2035.

Amb els hospitals ja oberts i la reelecció d’Aguirre guanyada el 2007 (va inaugurar els edificis tant si estaven operatius com si no), les constructores van protestar perquè, deien, no els sortien els comptes. En una decisió no publicada del Consell de Govern del setembre del 2010, la presidenta va accedir a pagar-los un extra i a pujar el cànon durant dècades.

Ho van anomenar “restabliment de l’equilibri econòmic-financer de la concessió”. L’extra va sumar més de quatre milions d’euros per “sobrecostos” en l’obra i l’increment del cànon anual –que suposava el pagament d’uns 80 milions– d’un 2,4% per la resta d’exercicis fins a l’any 2035. Aquesta decisió de l’equip d’Esperanza Aguirre es va saber gràcies a un informe de la Càmera de Comptes, del 2012.

Aquest mateix òrgan va dictaminar el 2013 el desori en els comptes que presentaven aquests centres. La Càmera reprovava que els balanços eren signats per persones que no tenien potestat per fer-ho. També considerava que algunes directives dels centres no consignaven bé les “aportacions de socis”, que en aquest cas inclouen les transferències de la Comunitat de Madrid per al funcionament sanitari. En el cas de la Infanta Sofía, faltava “informació sobre arrendaments i altres operacions, instruments financers, ingressos i despeses financeres que, segons les dades recollides en altres estats, existeixen”.

A més, en aquest document es mostrava que l’hospital del Tajo presentava unes pèrdues de 49 milions d’euros, el que el deixava a la vora del col·lapse financer.

Hospitals per a tots

El Pla d’Infraestructures Sanitàries 2003-2007 al què pertany aquesta xarxa va anunciar finalment no set, sinó vuit centres. Després d’accedir a les peticions de l’alcalde de la ciutat de Parla, el socialista Tomás Gómez, per col·locar allà un dels seus centres, Aguirre es va trobar amb la protesta del municipi de Valdemoro, en mans del PP. De fet l’alcalde de Valdemoro fins a la victòria d’Aguirre era Francisco Granados, ara a la presó preventiva per la trama Púnica, qui va ser reclamat per la presidenta per al seu Govern.

Així que la salomònica decisió va ser construir dos hospitals separats per 14 quilòmetres. Menys de 15 minuts amb cotxe. El de Valdemoro va servir per assajar la privatització total: construcció, administració i serveis sanitaris. El sistema obligava als ajuntaments agraciats a cedir la parcel·la perquè la concessionària aixequés el centre.

Una vegada engegada la maquinària, les concessions han viscut una muntanya russa. L’hospital del Tajo a Aranjuez es va adjudicar a Constructora Hispánica – ara sospitosa habitual en casos de corrupció– que més tard va vendre la seva gestió no mèdica al grup Essentium. Aquest conglomerat exerceix el control mitjançant la seva companyia Assignia. El polític que va adjudicar aquest hospital el 2005, Manuel Lamela, va acabar en el consell d’administració d’Assignia.

Un altre dels hospitals nascuts d’aquest pla va ser la Infanta Leonor al barri de Vallecas, a Madrid. Va ser adjudicat a la unió empresarial del grup Begar de José Luis Ulibarri –imputat en el cas Gürtel– i a Ploder Uicesa, que ha fet fallida. A l’altra banda de la regió, la Societat Concesionaria Hospital del Norte (l’Infanta Sofia d’Alcobendas) està participada per Acciona i Cofely Espanya.

El disseny engegat pel PP de Madrid ha permès que, mentre les constructores perdien interès per la concessió, s’han desfet de les seves obligacions. En paraules d’algunes concessionàries quan decideixen vendre, es tracta d'”inversions madures”.

FCC explotava l’hospital del Sud-est a Arganda mitjançant Globalvia que al gener d’aquest any ha venut els seus drets a Aberdeen Infrastructures, una societat del fons Lloyd’s. Aquest fons ja havia adquirit les participacions d’OHL a l’hospital pel que domina el 100% de la concessió.

El mateix Lloyd’s va comprar gairebé la meitat de les accions que Sacyr posseïa en altres dos d’aquests hospitals electorals: l’Infanta Cristina a Parla i el de l’Henares a Coslada per 90 milions d’euros el març del 2014.

El pla va ser considerat un èxit per Aguirre i el seu equip. Tant que per a la següent tanda d’infraestructures, l’hereu de Lamela, Juan José Güemes, va fer una presentació a l’hotel Ritz de Madrid sota el títol “oportunitats de negoci”. Es buscaven contractistes per als hospitals de Móstoles, Torrejón i Collado Villalba. En aquesta ocasió la concessió seria total: tots els serveis, sanitaris inclosos, van ser privatitzats.