Les opinions de Donald Berwick tenen gran ressò als EUA, no en va, a més d’haver estat durant un període curt Administrador de CMS, segurament l’organisme sanitari públic que belluga més pressupost del món, va ser molt reconegut en la seva etapa com a president del Institute for Healthcare Improvement. Berwick, i el seu col·lega Hackbarth, en un article de JAMA, han posat en valor el malbaratament de recursos al seu país. Afirmen que les retallades transversals no promouen canvis estructurals i que, en canvi, poden malmetre serveis de qualitat contrastada. Per aquest motiu, els autors del treball s’esforcen a indicar on és el malbaratament, és a dir, on hi ha actuacions que si es deixessin de fer la qualitat quedaria protegida, o fins i tot podria millorar.
Els autors creuen que els estalvis globals del sistema podrien estar en una franja que aniria entre el 21% i el 47%, però si llegim l’article amb atenció i rebutgem les parts pròpies de les complexitats del sistema nordamericà, resulta que l’estimació que es fa del malbaratament degut a errades clíniques, defectes de coordinació entre nivells assistencials i sobretractament, estarien, en un valor mitja del 13% i en un rang que aniria del 12 al 16%.
Per altra banda, George Halvorson, ex president de Kaiser Permanente, a “Healthcare will not reform itself”, cita un treball que es va centrar en patologies cròniques comuns i va ser dut a terme per The Commonwealth Fund amb més de 5 milions de registres, que conclou que les complicacions potencialment evitables podrien arribar a ser del 25% del pressupost sanitari. Per aquest motiu, l’autor del llibre conclou que dels 3 trilions (americans) de dòlars del pressupost global de la sanitat americana, com a mínim mig trilió es malbarataria en accions clíniques que no aporten cap valor a la salut de les persones, tot i que, donades les dificultats per recollir aquests suposats estalvis, l’autor admet que només que s’aconseguís recollir la meitat d’aquesta xifra, ja n’hi hauria prou per poder finançar l’Obamacare.
Sembla, doncs, que percebem, més o menys, els volums dels graners on hi guardem les llavors que aniran a parar a camps erms, però la pregunta aleshores és: com podem recuperar els recursos que atresoren aquestes sitges per poder dur-los a alimentar accions i programes que suposadament són més beneficiosos per a la salut de les persones? Cal debat social i professional sobre les pràctiques clíniques de valor i, no dubtin, que des d’aquesta atalaia el promourem.
