Actualitat

“La majoria de vegades és mentida que sigui millor anar al metge especialista”

“Si l’atenció primària és de qualitat i d’accés universal la taxa de supervivència i de salut en la població és major”, assegurava de forma contundent Dolors Forés en una informació prèvia d’El Diari de la Sanitat. Forés és la presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i fa anys que reivindica aquesta especialitat. Està convençuda que la primària, amb ajuda dels serveis socials i de tots els professionals qui treballen, podrà empoderar al pacient per fer-lo més coneixedor de la seva salut. Analitzem amb aquesta experta la presència del sector dins del sistema sanitari català, l’evolució de la primària als darrers anys i la relació, tan important per aquest nivell assistencial, entre pacients i professionals.

Està infravalorada la medicina familiar i comunitària?

Cap metge et podrà dir que no, però no em vull posar ploramiques. Però una mica sí. Un indicador, d’exemple. Quants dels primers 100 MIRs agafen medicina de família? En aquest sentit, entre els joves metges, està infravalorada. En totes les universitats de Barcelona potser només hi ha un o dos professors titulars que siguin metges de família i que ensenyin medicina de família, això vol dir que des del punt de vista acadèmic també està infravalorada. Socialment està ben valorada per la població però hi ha aquesta manera de referir-se a la primària fent diferència entre “primària i especialitzada”. I és una manera errònia, perquè nosaltres som tant especialistes com els altres.

De fet, sempre reivindiques la medicina familiar i comunitària com una especialitat, per què no se l’ha considera així?

Probablement perquè el nom d’especialista té una tradició històrica que està referida al que els anglesos en diuen especialitats secundàries. Fa tants anys que diem: “has vist l’especialista?”. Hi ha una tradició lingüística difícil de trencar. La manera de parlar fa que se segueixi perpetuen la idea de què no és una especialitat. El llenguatge crea el pensament.  Per altra banda, l’alt nivell de tecnologia que tenen la resta d’especialistes que estan als hospitals fa que la gent els idolatri. Ara hi ha especialistes per tot. Aquesta especialització ens porta a pensar que aquesta gent que és especialista en sap més.

Un altre factor és que gent molt important en aquest país, com els futbolistes, no van al metge de capçalera. Mai surt la notícia que diu: ‘Messi ha anat a veure el seu metge de capçalera’. Més aviat: ‘Messi va al súper especialista’. I es tendeix a pensar que si es va a l’especialista és millor, cosa que és mentida la majoria de vegades.

Aquesta percepció és la que fa que tot i que un 40% de les places del MIR siguin per medicina familiar, pocs joves les vulguin?

S’està revertint la tendència. Però, degut al criteri, i a la famosa nota de tall de les universitats, a la medicina només entra gent amb notes gairebé inassequibles per la majoria de gent. Són persones que ja tenen un biaix de selecció, gent molt estudiosa i orientada a l’excel·lència i al top ten. A més es troben amb unes facultats molt orientades a l’especialització, a la publicació, etc. Si sumes tot això és difícil que escullin aquesta especialitat. Realment s’hauria de fer un esforç, on haurien d’intervenir societat civil, partits polítics, universitats, escoles i organitzacions professionals de sanitaris, per posar la medicina familiar al centre del sistema sanitari.

Com podem explicar a la gent que desconeix aquest sector per què és tan important la medicina familiar i comunitària?

És on estaran atesos la majoria de pacients, on seran ateses la majoria de malalties, seran ateses les malalties en les fases més incipients, potser no en algun moment que necessitin algun tractament hospitalari, però després tornaran a ser ateses per la primària en les seves fases més cròniques i rehabilitadores.

L’atenció primària mira més enllà de la malaltia, deies que no veu malalties sinó persones, és aquest el seu principal valor? Quina és la rellevància de la relació professional i pacient en aquest nivell assistencial?

L’atenció primària està orientada a la persona en el context de salut familiar, més que a la malaltia, per tant, des del punt de vista de fases de la malaltia ens importa molt, no només la prevenció, sinó també la promoció per la salut. I ens importa el diagnòstic i el tractament però també la rehabilitació i la reinserció social. M’agrada molt la figura d’acompanyament, la que contextualitza al pacient dins del sistema sanitari. Els anglesos tenen l’advocacy, la idea de pactar, conduir el pacient. El metge recomana o li diu què faria o què no.

Abans dèiem als pacients: ‘si no deixa de fumar no el vull veure més’. Ara això ja no serveix. Li hem de preguntar al pacient si creu que pot deixar de fumar. Potser et diu que s’està divorciant i està preocupat per temes econòmics, el tabac no li fa cap bé, però potser aquell no era el millor dia per deixar de fumar. En això es basa aquesta relació.

Són els anglesos un exemple d’aquesta forma d’exercir la medicina?

Els anglesos són una mica els grans mestres d’això. Vaig estar fa uns anys a Anglaterra, els despatxos dels metges estaven absolutament personalitzats, cadascú tenia la taula com volia i on volia. I les taules amb forma de L, per tant sense aquesta separació entre professional i pacient. I pacten constantment. Com a metge he de fer un mapa, veure els antecedents familiars i personals i explicar-t’ho i dir-te què et puc donar i quins efectes tindrà.

Es té prou temps per escoltar als pacients?

Molts companys voldrien que et digues que no, perquè moltes visites duren molt pocs minuts. El cert és que altres països tenen més temps. Però per altra banda em dono compte que molts companys coneixen molt millor els seus pacients del que caldria esperar. Els metges, per la seva preparació i per la seva manera de pensar, a vegades necessiten menys temps del que podríem creure. Tot i així, no podem deixar de reivindicar el temps. La pregunta és: necessitem més temps? Si, però us coneixem més bé del que sembla.

Hem vist com l’atenció primària ha estat la més castigada dins del sector durant el procés de retallades aquests darrers anys. Per què, tot i l’evidència que un sistema basat en la primària pot obtenir més bons resultats, ha sigut així?

No crec que hi hagi hagut una mal intenció premeditada, el cert és que hi ha hagut unes retallades globals. Però l’hospital, perquè té una tecnologia molt alta, molt cara i té un gran nombre de professionals que a més de fer assistència fan també recerca, és un forat negre que atrau els diners. Aquest ha sigut el problema. L’hospital xupa els diners d’una manera terrible. S’hauria de, per un costat, veure realment els diners que es necessiten per aquests hospitals. És possible que en alguns llocs hi hagi excés d’hospitals. No entenc que s’obrin hospitals en un lloc i en canvi tanquin plantes d’altres hospitals. I per altre costat, hauríem de redimensionar les plantilles, és a dir, saber quina és la plantilla assistencial i quina és la que fa recerca, o el percentatge de temps.

Parlant d’hospitals i recursos per hospitals, tenim un sistema massa hospitalocèntric?

Tenim encara un sistema massa centrat en l’hospital, quan es van començar a planificar tots aquests hospitals la primària encara no s’havia desenvolupat tant. La primària té 30 anys, és a dir, fa 30 anys era molt incipient i el model encara estava  centrat en els hospitals. I ara, 30 anys després, ens trobem que tenim una xarxa hospitalària molt gran i una primària desenvolupada que pot assumir moltes coses que es fan als hospitals. Hem de redefinir tot el model. Fa uns anys a Suècia vaig veure un hospital que s’havia reconvertit en hospital d’aguts o de crònics i en centre d’estudis perquè la primària havia absorbit moltes coses. També hem de pensar que hi ha una sèrie de malalties que fa 30 anys era impensable que es poguessin tractar a casa.

I un altre factor: la sensació d’immediatesa. Som una societat que no tenim paciència, si em fa molt mal un braç vull saber el què tinc. L’hospital, per la seva pròpia definició, i les urgències, no es pot permetre enviar a casa algú sense fer un diagnòstic acurat. Per això l’hospital oferta moltes proves, així hem arribat a aquesta cultura: ‘No m’han trobat res, però m’han fet una radiografia i una anàlisi i ja dormiré més tranquil’.

Enllaçant amb això, es parla de què tenim un sistema molt medicalitzat i una població molt medicalitzada. Es potencia l’autocura, l’autoconeixement?

Això passa també per potenciar la figura del metge de família i la infermera de família. Hem d’empoderar als pacients. Està bé que sapiguem geografia i història però potser també hem de començar a saber coses sobre salut. Els professionals d’atenció primària podem jugar un paper en això.

Quins són els beneficis de potenciar la primària més enllà de la salut, és a dir, si parlem de la gestió sanitària?

Hi ha molts estudis que demostren que la primària és més eficient i efectiva que la secundària perquè necessita menys estudis complementaris complexos per arribar al diagnòstic. Si volem mantenir una cartera de serveis, és a dir, una oferta de serveis per la nostra població, haurem de mirar molt com gastem els diners. Una radiografia de més a una persona, no només són uns diners llençats a les escombraries, sinó que a més és una radiació en aquella persona que no li beneficia. I a la població li hem d’anar explicant també que els diners estan en una bossa limitada. Imagino que els governs i les societats són com les famílies, tenim una bossa de diners. Si comprem un cotxe aquell any potser no podrem anar de vacances. Però amb la idea que no ho pagava ningú hi havia la sensació que la sanitat era il·limitada.

Un 80% d’allò que afecta la salut es troba fora del sistema sanitari. Com pot ajudar la primària a combatre o treballar els determinants socials que afecten la nostra salut?

L’atenció primària pot fer el que pot. A vegades li donem massa importància als professionals. Poc pot fer un equip de salut per evitar que la gent fumi si resulta que als transports i als actes públics hi ha anuncis de tabac. El que si és cert és que els equips de primària, juntament amb treballadors socials, poden ajudar a empoderar als pacients que depenen d’ells i això pot ser un gra de sorra molt important. L’equip de salut, juntament amb els serveis socials i l’escola poden ajudar a millorar el nivell de salut.

La primària explica les causes dels problemes en salut des d’aquesta perspectiva dels determinants socials? Busca la causa de fons a diferència de l’especialitzada?

Un exemple. Un cas clínic d’un senyor a qui el porten a urgències perquè havia perdut el coneixement. El diagnòstic de sortida de l’hospital serà: ‘home, de tants anys, alcohòlic crònic que perd el coneixement i es fa una contusió cerebral’. Si això ho fa un metge de família el diagnòstic serà: ‘Home, de tants anys, que viu sol, que consumeix alcohol i que arran d’això ha caigut i s’ha donat un cop de cap’. En el tractament l’hospital posarà: ‘curar la ferida i visitar al psiquiatre’. El metge de primària dirà: ‘buscar un indret d’acollida, donar-li suport, deshabituar-lo de l’alcohol’. En definitiva, buscar l’arrel del problema, perquè potser el problema d’aquest senyor no és ni tan sols l’alcohol, potser és la solitud.