El passat dimarts 7 de juny es va presentar a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans el llibre Per una ètica pública a Catalunya, al que vaig contribuir en el capítol sobre Medicina: un breu assaig sintètic que reflexiona sobre la salut, el sistema sanitari i el rol de la medicina en la societat actual. El llibre ha estat fruit de la col·laboració de nombrosos experts en diverses àrees de la cultura com ara Medi Ambient, Política, Educació, Economia o Energia, coordinats pel filòsof Josep M. Esquirol, professor de Filosofia de la UB, que recentment ens ha regalat el seu magnífic La resistència intima (Acantilado), el qual us convido a llegir.
Conflicte d’interessos a part, el capítol dedicat a la Medicina em sembla una de les reflexions més lúcides que s’hagin fet recentment sobre aquesta part integrant i integral de la cultura post-moderna. El text posa el dit a la nafra d’algunes de les qüestions més punyents pel que fa a l’exercici de la medicina tal com l’entenem avui. En voldria destacar alguns paràgrafs:
1) Sobre el marc en el qual cal endegar les reformes del nostre sistema sanitari: Cal analitzar bé dos fenòmens que s’han donat en les darreres dècades i que han influït molt en l’increment de la despesa sanitària. Ens referim a la tecnificació de la salut i a la patologització i a la medicalització de la vida.
2) Sobre la medicalització social: La medicina ha de tenir com a fita la promoció de la salut i la lluita contra la malaltia. Però ho ha de fer sense pretendre que tot problema humà pertanyi al seu àmbit i sense crear expectatives falses respecte a allò que d’ella hom pot esperar. No s’ha de confondre salut amb felicitat, ni amb joia, ni amb benestar complet i perfecte.
3) Sobre la medicina preventiva: Hi ha pràctiques generalitzades de certs cribratges amb resultats molt minsos i, tanmateix, amb efectes iatrogènics considerables. La qual cosa duu a reconèixer que, si bé la medicina preventiva repercuteix positivament en la salut de la població, cal estar sempre atent a la seva definició i al seu abast, controlant que els seus efectes beneficiosos superin amb escreix els adversos.
4) Sobre la medicina pública: És per justícia que hem de mantenir un sistema públic d’assistència sanitària universal i de qualitat. No hi ha prioritat més gran que aquesta. Després ve l’educació. I després tota la resta. Tenir clar aquest ordre implica moltes coses i posa de manifest la feblesa de molts discursos i de propostes polítiques.
5) Sobre la tecnologia: s’hauria d’avaluar molt bé el cost de l’adquisició i del manteniment de noves tecnologies; el període i la corba d’aprenentatge que requereixen; els beneficis que aporten (i la relació cost-efectivitat); els escenaris a mitjà termini que es preveuen i les aliances estratègiques per a optimitzar-les.
6) Humilitat i discreció: La medicina és una lluita que, finalment, té anunciada la derrota. La consciència clara d’aquesta situació la fa més humana, més assenyada, més decididament tossuda en la lluita contra la malaltia, però alhora menys procliu a les evasions i a les retòriques del progrés il·limitat, més frustrants que no pas alliberadores.
Malauradament els presentadors del llibre no van entendre res ja no del contingut dels textos inclosos sinó, i això em sembla més rellevant i lamentable, de la intenció i el mètode seguit pels autors i l’editor Esquirol. Per començar el President de l’IEC, el senyor Joan Domènech Ros, va centrar el seu discurs inaugural sobre l’entrevista que havia mantingut al matí amb el president de la Generalitat: un exercici d’autobombo, com prodiguen en abundància tants científics sense consciència (com diria Edgar Morin), en el que va reivindicar més poder per a la ciència (com no!) insinuant-se com a futur ministre de la República de les Mil Meravelles (només faltaria!). Després va lloar el seu pròleg al llibre en qüestió insistint en la barbàrie de la religió. En resum, es va oblidar completament del text que suposadament havia de presentar i del propòsit i intenció de l’IEC quan fa vora de quatre anys va realitzar i finançar aquest encàrrec.
El segon orador, el senyor Joan Antoni Solans, actual president de la secció de Ciència i Tecnologia de l’IEC, va carregar contra el coordinador i editor de l’obra titllant-lo d’escolàstic, retrògrad, conservador i anticientífic. Un altre científic, doncs, sense consciència, al capdavant d’una institució que, suposadament, hauria de ser la consciència del país. Com ja és de rigor sempre que escoltem aquests preveres de la religió del progrés (per cert, rica en barbàries), el senyor Solans va fer un discurs d’autoexaltació dient que ell era l’expert en Territori i Medi Ambient i que no li havia agradat gens el capítol sobre aquest tema. En lloc de presentar el llibre, doncs, ens va propinar un discurs sobre el molt que sap sobre sostenibilitat.
Quan el senyor Solans feia deu minuts que es dedicava a la seva autoritat com a expert, no vaig poder més i vaig marxar. Humiliant. Humiliant també que l’actual directiva de l’IEC presentés el llibre sense la presència i les reflexions, que tant els haguessin ajudat a entendre el món, del coordinador Esquirol. Sentint els seus discursos em vaig adonar que l’encertada feina del filòsof tenia poca cabuda entre la intel·lectualitat amb aclucalls en què s’ha convertit l’irreflexiu món de l’així denominada “ciència”. Cal que l’IEC es pregunti pel sentit de la seva existència i miri d’enriquir-se d’aquell pensament crític que potser encara és a temps de reorientar el desnortat món de la tecnociència i la tecnolatria.
