L’Hepatitis C continua sent una epidèmia silenciosa. Les associacions d’afectats calculen que el 75% dels infectats pel Virus de l’Hepatitis C (VHC) van néixer entre el 1945 i el 1970, ja que va ser sobretot aquest col·lectiu el que va poder infectar-se en hospitals del país durant les dècades dels setanta i els vuitanta, quan els centres encara no disposaven dels protocols necessaris per evitar el contagi.
És el cas del Pedro Santamaría. Ell va néixer el 1952 i quan tenia poc més de trenta anys (l’any 88) va anar a un hospital públic per una úlcera a l’estómac i va perdre molta sang. Va ser llavors quan a causa de la transfusió de sang que va rebre d’urgència, va infectar-se amb el virus que afecta principalment el fetge i és una de les principals causes de cirrosis, càncer i transplantament hepàtic.
“A partir de l’any 89 es va descobrir el VHC però fins llavors existia l’hepatits ‘no A no B’ i ja se sabia que els bancs de sang eren un risc enorme de transmissió. Podies infectar-te per una transfusió o en un procediment quirúrgic perquè encara no feien servir agulles d’ún sol ús i el material podia estar contaminat”, recorda l’hepatòloga Teresa Casanovas. Ella treballava llavors a l’Hospital de Bellvitge, on ha passat bona part de la seva vida com a especialista fins que es va jubilar fa pocs mesos. Des de llavors és la presidenta de l’Associació Catalana de Malalts d’Hepatitis C (ASSCAT).
Un 70% dels infectats desconeix que ho està
A partir dels 80 el material que es feia servir als hospitals ja era d’un sol ús i a partir del 90 les transfusions ja eren segures. “La majoria dels infectats van fer-ho en la dècada dels setanta i ara alguns ja tenen evolució a cirrosis. S’ha de considerar que les persones que han rebut transfusions o productes sanguinis [abans dels 90] són població de risc i s’hauria de veure si han estat en contacte o no amb el virus”, explica aquesta doctora que ha dedicat mitja vida a les hepatitis. En aquest sentit Pedro Santamaría coincideix que la sanitat pública hauria de fer un seguiment de les persones que poden haver-se infectat. “El parlament escocès va crear un ministeri específic per fer aquest seguiment, per exemple”, comenta Casanovas.
Segons dades de l’ASSCAT, s’estima que a Espanya unes 700.000 persones estan afectades pel VHC però entre un 65 i un 75% desconeixen que estan infectades ja que el virus no sol presentar símptomes evidents durant anys.
En Pedro va assabentar-se que tenia el virus ‘no A no B’ -que després es diria C- al cap d’un any de la transfusió. Però, com diu ell, se’n va assabentar per una sèrie de casualitats i no perquè ningú l’informés del risc. “Tenia una sèrie de descompensacions però creia que era una diabetis ja que els símptomes eren similars i la meva mare l’havia tingut. Va ser llavors quan en acudir als metges van veure que havia quedat infectat d’un virus”, relata. A partir del 90 li van confirmar que el virus que tenia era el C i va iniciar un recorregut clínic que defineix com “llarg i bastant complicat”.
L’avenç en el tractament
No existeix cap vacuna contra el VHC però la teràpia per curar la malaltia ha evolucionat molt en els darrers anys amb l’arribada de nous fàrmacs orals que són molt eficaços i permeten tractaments d’entre dos i sis mesos de durada.
En Pedro ha hagut de passar per quatre tractaments diferents: des d’injectar-se interferon l’any 91 -no li va baixar la càrrega viral i a més li produïa efectes secundaris- fins al darrer tractament, que va fer fa un any i mig i que consistia en medicar-se amb antivirals d’acció directa. Aquests fàrmacs actuen directament sobre el VHC i no només sobre la resposta immunitària de la persona infectada. Com diu la doctora Casanova, actuen com una “diana”.
Gràcies al darrer tractament en Pedro va curar-se definitivament -la curació s’entén quan la càrrega viral és indetectable durant la teràpia i les dotze setmanes següents- i ara és una persona lliure de VHC. Amb tot, un dels problemes principals és l’accés al tractament. “Els laboratoris han posat preus astronòmics i l’Estat no es pot fer càrrec de tots els casos”, lamenta la doctora, que també reconeix que caldrien més professionals especialistes per agilitzar el ritme de tractaments i que “les hepatitis mai han estat una prioritat” pels responsables públics. “Les farmacèutiques tenen més poder que els governs”, critica en Pedro.
La importància de la prevenció
Malgrat els avenços en el tractament, el contagi de nous casos de VHC continua produint-se. És per això que tant la doctora Casanovas com en Pedro coincideixen en la importància que té la prevenció i la conscienciació, que es facin més actuacions en salut pública.
“Entre els metges de primària hi ha un desconeixement total. El VHC és una epidèmia silenciosa perquè pots passar molts anys sense saber-ho, és per això que és molt important fer-se la prova específica”, assegura la Teresa Casanovas. “Si un tumor està molt avançat els tractaments ja no són tan eficaços o pots curar el virus però els canvis estructurals del fetge ja no retrocedeixen”, diu.
“Aquí ha faltat i continua faltant voluntat política d’informar del que és l’hepatitis. Després de 16 anys a l’associació continuo dient que és una malaltia silenciada. Funcionem amb xifres estimatives, hi ha obscurantisme”, diu el Pedro. “El Pla estratègic està molt bé sobre el paper però cal desenvolupar totes les potes del pla”, diu Casanovas en relació al Plan Estratégico para el abordaje de la Hepatitis C en el Sistema Nacional de Salud. “No podem permetre que hi hagi nous casos”, sentencia Casanova.
