Els professionals de la salut mental alerten de la sobrecàrrega de treball. Aquest és un dels missatges que llença la Plataforma de defensa de l’atenció pública en salut mental (PSM) en el seu informe Situació actual en l’àmbit de la salut mental: retallades i model. En anteriors articles hem parlat de l’augment de l’activitat assistencial en els centres de salut mental i de l’especial afectació d’infants i d’adolescents. Aquí volem posar l’atenció en els recursos professionals dels serveis de salut mental. Com hem anat dient, les retallades pressupostàries impacten directament en la necessària disponibilitat dels professionals per fer la seva feina adequadament. Ens referim a la disponibilitat personal, emocional i de temps imprescindible per tenir cura, escoltar i comprendre el que està passant i pensar l’estratègia terapèutica a curt, mig o llarg termini. Cal recordar aquella màxima que diu que els recursos humans són els recursos terapèutics per excel·lència; mai millor dit en l’àmbit de la salut mental.
La xarxa d’atenció a la salut mental la formen més de 60 entitats proveïdores, la majoria sense ànim de lucre. Aquestes entitats signen un concert o conveni amb el Servei Català de la Salut (CatSalut) i són elles qui contracten els professionals. A diferència de les entitats estrictament públiques, com pot ser l’Institut Català de la Salut, les concertades no publiquen dades sobre els professionals contractats. Suposem que sí que faciliten aquesta informació al CatSalut, però en tot cas, aquest tampoc l’ha fet pública. No es coneix el nombre ni el tipus de professionals que estan treballant actualment a la xarxa. Es podria dir que els professionals de la salut mental –i les seves condicions de treball- són els grans invisibles, com si es trobessin en una situació “d’anonimat laboral”, la qual cosa els deixa en una situació de gran vulnerabilitat.
Segons dades del 2010 (Atles), en relació a les ràtios de professionals per 100.000 habitants proposats en el Pla Director de Salut Mental i Addiccions, ja hi havia un dèficit d’1,31 psiquiatres, 2,01 psicòlegs, 1,51 treballadors socials i 2,1 infermers comunitaris. Des de llavors (fa 6 anys!) no s’ha publicat cap actualització de l’Atles. La Central de resultats no aporta cap dada de recursos humans, ni tampoc els informes del conseller Boi Ruiz. Podem pensar que els últims anys s’ha reduït el personal de la xarxa en la mateixa proporció que ho han fet els pressupostos per a la totalitat de serveis de salut mental, un 9%. Però la percepció i l’experiència de molts professionals que treballen en serveis hospitalaris o comunitaris és diferent: la disminució de personal, de sous i de serveis supera el 9%, arribant fins a un 20-30% en diferents centres, amb acomiadaments, expedients de regulació del treball, no substitucions de baixes o permisos, pèrdua d’espais de coordinació i formació, vulneració de drets laborals, etc.
Al dèficit endèmic de personal s’hi han afegit les retallades i tot plegat està portant els i les professionals de salut mental a una situació límit. No descobrim res de nou si diem que molts estan cremats. Que no treballen en les condicions necessàries per poder fer una bona praxi. Que la seva expertesa queda frustrada quan no poden fer el que saben, sinó el que poden. Així, són freqüents situacions de sobrecàrrega i de cansament que tenen les seves conseqüències tant en la qualitat de l’atenció com en la seva pròpia salut. En diversos estudis s’ha associat l’elevat estrès laboral del personal assistencial amb baixa satisfacció, absentisme, despersonalització, esgotament emocional i en alguns, fins i tot, majors taxes de mortalitat. I en el cas dels treballadors de la salut mental cal afegir les dificultats pròpies de treballar amb persones mentalment malaltes. Fins quan durarà aquesta situació? Ja no es pot esperar més.
Es per això que des de les associacions de professionals, les entitats de familiars i usuaris, les entitats col·legials, i la PSM coincidim en centrar els nostres esforços en conèixer i intentar millorar les condicions laborals i professionals dels qui estan entomant el dia a dia en la primera línia assistencial. Necessitem un diagnòstic de la situació dels equips de la xarxa, definir les ràtios pacients/ professional, i reclamar la seva aplicació. No es pot seguir treballant en base al voluntarisme ni podem mantenir la resignació que fomenten un acoblament egosintònic amb funcionament tòxic, i hem d’identificar/consensuar les nostres línies vermelles. També hem de donar validesa al fet que la millor medicina és la relació amb el professional (aquesta és una evidència científica). Però la intervenció terapèutica basada en la relació (i també en els fàrmacs quan cal) requereix unes condicions irrenunciables: freqüència, continuïtat, i la dosi adequada i suficient de temps per pensar, per no fer col·lusions amb el funcionament mental del pacient.
En definitiva, no volem equips desorientats, ni professionals cremats ni molt menys pacients desatesos. Si estem d’acord a dir que el professional és el recurs terapèutic per excel·lència, cal que els responsables sanitaris es comprometin a tenir-ne cura.
