Per ironies de la vida, quan el president de França, François Hollande, afrontava aquest setembre una vaga de metges que criticaven la precarietat laboral del país, al mateix temps i en nom de les Nacions Unides llançava una crida a augmentar la inversió en recursos humans del sector salut. Hollande presentava la conclusió principal de la comissió d’alt nivell sobre Ocupació en Salut i Creixement Econòmic que encapçalava ell mateix i pel president de Sudàfrica Jacob Zuma. El document assenyala que les retribucions de metges i infermeres no són una despesa pel pressupost, sinó una inversió que reportarà beneficis econòmics al país. Els experts calculen que el retorn a la inversió en professionals de la salut és de nou euros per cada euro invertit, especialment en els països més desafavorits. L’informe desmunta moltes de les teories que han donat suport ideològic a les polítiques d’austeritat aplicades els darrers anys. Sense anar més lluny, a casa nostra, el Departament de Salut i el Ministeri han volgut assegurar la sostenibilitat del sistema sanitari intentant augmentar la seva productivitat a partir de reduir salaris i plantilles.
Richard Horton, editor de la prestigiosa revista anglesa The Lancet i co-autor de l’esmentat document, critica durament als economistes que fan aquestes propostes d’augmentar la productivitat del sector salut. Opina que efectivament existeixen sectors capaços d’incrementar la seva productivitat i obtenir uns beneficis que poden compartir amb els treballadors. Però n’hi ha d’altres, com la música, el ballet o la sanitat, que no es poden comportar d’aquesta manera. Ironitza preguntant: que guanya una orquestra tocant de forma més ràpida? O un ballet dansant frenèticament? Els metges o les infermeres que treballen sobrecarregats o precàriament no són més productius, al contrari, ofereixen un servei de pitjor qualitat. Si estan mal pagats o aturats, emigraran a altres països o buscaran altres feines. El país perdrà uns professionals molt valuosos que hem format amb els impostos de tots. En definitiva, la població rebrà les conseqüències negatives d’aquestes polítiques que cerquen augmentar la productivitat del sector de la salut.
Justament el progressiu envelliment de la població i l’increment de les malalties cròniques fa que cada dia necessitem més personal sanitari. Es calcula que l’any 2030 en precisarem el doble dels que tenim en l’actualitat. El document aporta un decàleg de propostes de com s’ha de fer aquesta inversió en recursos humans per tal d’obtenir beneficis pel conjunt de la població. Indica que si fem créixer la plantilla, transformem els programes formatius, els reorientem cap a la comunitat i l’atenció primària i oferim una cobertura universal augmentarem l’equitat i el creixement econòmic inclusiu del conjunt de la societat.
Els gestors i polítics de salut catalans farien molt bé en prendre bona nota d’aquest document de les Nacions Unides. A casa nostra la precarització laboral en l’entorn sanitari no està només denunciada pels professionals. Els tribunals europeus també alerten dels abusos comesos, especialment sobre els professionals més joves que treballen com interins o eventuals.
