El nostre model sanitari públic precisa una profunda transformació per poder donar una resposta més efectiva, eficient i equitativa a les necessitats de salut individuals i col·lectives de la població. En un context de sostenibilitat financera, estructural i organitzativa, s’han de preservar els principis d’universalitat, accessibilitat suficient, equitat, finançament majoritari a partir d’impostos i gratuïtat gairebé total de les seves prestacions, elements comuns a una gran part dels models europeus basats en serveis nacionals de salut.
En el cas de l’estat espanyol, la Llei General de Sanitat de l’any 1986 és la norma fonamental en què se sustenta el model i la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya de 1990 (LOSC), la que va proporcionar el suport legal al desenvolupament del sistema sanitari del nostre país. Ambdues tenen una antiguitat cronològica venerable, però no és aquest fet el principal argument que justifica la necessitat de la seva reconsideració.
Abans de la seva promulgació ja existien dades indicatives de la direcció en què evolucionarien els models i els sistemes sanitaris dels països desenvolupats en un context sociodemogràfic, epidemiològic i econòmic marcat per l’envelliment poblacional, la cronicitat i unes necessitats financeres en progressió geomètrica pel consumisme sanitari i els costos de les estructures i la tecnologia. Com sempre, les lleis caminen darrere de la realitat. En aquests moments s’han vist clarament superades per una ràpida acceleració dels canvis de context, que fan insuficients els abordatges parcials dels problemes i els converteixen en simples pegats.
Tal com he senyalat, una de les primeres reflexions polítiques sobre el canvi global del model que caldria realitzar és la referent al marc legislatiu. La Llei General de Sanitat de 1986 hauria de ser substituïda per una Llei General de Salut i Benestar que promogui la integració dels sistemes d’atenció sanitària i social. Aquesta hauria de donar d’una mateixa orientació estratègica i de mecanismes de planificació, organitzatius i de gestió de recursos humans, físics, i instrumentals molt més compatibles que els que proporcionen els marcs legislatius actuals. La LOSC hauria de seguir un camí paral·lel.
La segona reflexió s’ha de centrar en la formulació de l’estratègia més adient per corregir els desequilibris del sistema sanitari actual. Un sistema marcat pels paradigmes de l’hospitalocentrisme, la sofisticació tecnològica i la super especialització. És evident que aquesta reorientació de model i sistema s’ha d’operativitzar amb una perspectiva temporal de mig termini, sense canvis sobtats que posin en risc els recursos i la qualitat i seguretat dels processos assistencials, però amb una clara determinació política i per tant pressupostària. Aquesta reflexió estratègica s’hauria de traduir en la generació de programes globals i sectorials d’innovació i desenvolupament en què participin les institucions i líders dels diferents àmbits involucrats per dissenyar els instruments necessaris per a la transició en un marc participatiu i transparent.
En qualsevol cas, els canvis concrets que necessita el nostre model i sistema sanitari no poden ser una còpia més o menys literal dels introduïts en altres indrets. Cal que responguin de la forma més fidedigna possible a les característiques i necessitats del nostre país. Aquest objectiu, però, no es pot assolir sense la participació protagonista de la ciutadania i els professionals.
