El Govern de Mariano Rajoy va decretar a l’abril del 2012 un nou i major copagament farmacèutic per motius d'”equitat” i estalvi. Això permetria “l’accés a fàrmacs més innovadors”, va dir la ministra de Sanitat, Ana Mato. El novembre del 2016, la despesa pública en medicines va aconseguir el mateix nivell que fa quatre anys: va superar els 9.000 milions d’euros, segons les dades del Ministeri de Sanitat. El mateix que l’any del cop de decret sanitari.
Les partides per farmàcia van caure immediatament després de la decisió presa per l’Executiu. El 2012, l’acumulat al novembre va ser de 9.057.000 (havia arribat a més 10.000 milions en el mateix mes del 2011). L’any següent es va assolir el punt més baix, per després anar creixent any a any.
Amb el copagament, una part més gran del preu de les medicines havia de ser aportada pels pacients. “L’austeritat en la despesa pública, imprescindible en tot moment, ha esdevingut un objectiu inajornable”, deia el text de l’Executiu. La Societat Espanyola d’Atenció Primària (Semergen) va mostrar la seva preocupació en diverses ocasions per l’abandonament de teràpies per part de pacients, especialment d’aquells amb les rendes més baixes.
Aquest copagament s’ha vist traduït en més i més despesa per part de les famílies. El Sistema de Comptes de la Sanitat del Ministeri ha reflectit exercici a exercici l’esforç econòmic privat més gran dedicat a la salut: de 20.500 milions el 2011 a 23.324 el 2014 (última dada actualitzada). Un 13% més. Gairebé la meitat de tots aquests diners se’n van a “productes mèdics” (als quals pertanyen, entre altres coses, les medicines): els comptes oficials calculen que, en fàrmacs, les famílies van aportar uns 6.400 milions d’euros el 2014.
Així que, mentre els pacients han anat augmentant la seva despesa per adquirir medicines, els diners públics destinats a les farmacèutiques, després de caure, ha anat remuntant també. Una cosa semblant passa amb les receptes amb finançament públic: són cada vegada més des del 2013, després de passar l’efecte immediat del decret. El novembre passat van sumar-ne 824.000, un 2,2% més que fa 12 mesos.
Un estudi d’aquest any de les universitats Pompeu Fabra i de Las Palmas sobre l’efecte del decret del 2012 en medicaments per a malalties cròniques (diabètics, antitrombòtics i d’obstrucció respiratòria) va concloure que el consum de dosis diàries d’aquestes medicines va caure res més aplicar-se la norma. La rebaixa es va anar moderant des dels sis primers mesos de la nova legislació fins als quatre anys posteriors.
No obstant això, l’anàlisi, publicada a l’abril del 2016 a la Revista Espanyola de Salut Pública, afirma que només “es va estimar una reducció mantinguda i significativa de la despesa” per als pacients respiratoris. També va constatar que s’ha produït un “efecte acumulació” de productes abans de l’entrada en vigor del decret (per després utilitzar-los).
Necessitat d’estudi a llarg termini
L’efectivitat del copagament com a mesura d’estalvi i racionalització de la despesa sanitària és un assumpte de debat obert. Però la modalitat dissenyada per l’Executiu del Partit Popular el 2012 va rebre advertències sobre l’amenaça que suposava perquè els pacients continuessin amb els seus tractaments.
El doctor José Polo, vicepresident de Semergen explica, quatre anys després de l’aplicació de la nova normativa, que “tot el que suposa el copagament en el control de certes malalties [cròniques] implica un horitzó més llunyà. El seu efecte encara cal estudiar-ho”.
En aquest sentit, el Govern de la Comunitat de València va decidir el 2015 anul·lar parcialment els efectes pràctics de la norma. Va destinar una partida del pressupost regional per subvencionar el copagament de jubilats amb ingressos menors a 1.000 euros mensuals i persones amb alguna diversitat funcional (superior al 65%). Va calcular que la mesura s’estendria a 986.000 persones.
La Conselleria de Sanitat ha informat després d’aquesta opció que havia millorat l’adherència al tractament de pacients. Segons els seus càlculs, l’abandonament de medicaments va caure un 24% en tres mesos: 14.000 persones menys van deixar d’adquirir els fàrmacs indicats per a les seves malalties.
El doctor Polo incideix que “hem estat crítics amb la mesura per la gent més necessitada, ja que el sistema pot tenir certa iniquitat encara que advoquem per mesures d’estalvi”. No obstant això, ressenya, “s’ha de tenir en compte que pot estalviar-se en medicines però després haver de gastar més en cas que es pateixi més endavant un infart o un ictus”.
